Subscriu-te

‘Tocatico-tocatà’… 155 vegades

© Antoni Bofill

TOCATICO-TOCATÀ. Carles Santos per a nadons i infants (de 0 a 5 anys). Rafa Sánchez: veu, dramatúrgia i direcció escènica. Juanjo Villarroya: piano, veu i dramatúrgia. Anna Fonollosa: veu, dramatúrgia i escenografia. Música de Carles Santos. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA (PETIT PALAU). 21 D’OCTUBRE DE 2017.

Per Josep Barcons

El mateix dia infaust en què el Govern espanyol anunciava la intenció subreal (i subreial) d’aplicar l’article 155 de la Constitució a Catalunya, el món surrealista de Carles Santos arribava al Palau de la Música en un espectacle pensat per a un públic de 0 a 5 anys. Dues accions (l’una política i l’altra poètica) que venen a aliniar-se –tot i que per ben diversos motius– amb el surrealisme que sembla que s’ha instal·lat novament a Espanya des que es va desenterrar el fèretre de Dalí, tal com s’ha viralitzat des d’un tuit enginyós del dia 2 d’octubre.

© Antoni Bofill

Malgrat que els dos surrealismes (l’oníric i el del malson) no tenen res a veure l’un amb l’altre, estem gairebé convençuts que si Santos hagués estat a la sala no s’hauria pogut estar de fer algun comentari polític, atès el seu posicionament insubornable a favor de la llibertat i les llibertats. Qui sap si –com també ha corregut ja per les xarxes– s’hauria referit al seu idolatrat J. S. Bach, la Cantata BWV 155 del qual porta per títol “Mein Gott, wie lang, ach lange?”, que es podria traduir com “Déu meu, quant de temps, fins quan?”. Un títol que, article 155 en mà, és susceptible de ser llegit quasi com una profecia de Nostradamus. Però deixem la política de banda (que no podem obviar, tanmateix, en ser –com deia Aristòtil– animals polítics) per entrar a l’espectacle…

El Tocatico-tocatà que firmen la Factoria Los Sánchez i la Imaginary Landscape Factory és una adaptació escènica de l’univers sonor i teatral de Carles Santos. Pensada per al públic més petit, s’estrena a Catalunya després d’haver recorregut ja alguns escenaris valencians amb èxit. Tot i que Santos no figura a la fitxa artística, la seva mà s’intueix darrere del muntatge de petit format que defensen Rafa Sánchez, Juanjo Villarroya i Anna Fonollosa. La proposta, que ha guanyat el premi al millor espectacle infantil a la Mostra de Teatre d’Alcoi 2017, està plena de bones idees i d’imatges atractives, tal com es pot veure al tràiler: un pianista amb cua de sirena (un imaginatiu frac marítim) és capità d’un vaixell-teclat que es mou per l’escenari (Santos en estat pur) i que és el nucli a partir del qual s’articulen les diverses escenes d’aquesta obra dramaticomusical de 35 minuts de durada.

El muntatge és ple de referències màgiques (preciós quan la lluna es construeix a partir d’una caixa d’arengades!), però fa l’efecte que tot el potencial poètic i oníric de l’obra acaba brillant poc per falta de llum i de cromatisme, en quedar massa velat per la foscor ambiental que domina la peça. La predominància de la foscor (que està bé, perquè els infants bé s’han d’acostumar a una fosca que no intimidi) és una bona aliada per mantenir el silenci. Però aquesta penombra s’allarga massa, sumeix en la falta de ritme i acaba derivant en algun que altre plor inquiet i en alguns nens arraulits a les faldes dels pares. Per això s’agraeixen els moments en què la il·luminació es fa més evident, com quan apareixen bombolles de sabó (recurs que mai no falla!), que surten enginyosament de pipes de mariner; o com quan es generen combinacions cromàtiques més intenses, amb el vermell (tan de Santos) de la tetera i les tasses dels mariners.

© Antoni Bofill

Malgrat aquest ambient de poca llum, les idees de l’espectacle són bones i lluminoses, però atrauen més l’intel·lecte que els sentits (i els nens n’entenen més dels segons que del primer). Les escenes són muntades amb encert narratiu i visual, i s’articulen a partir de diversos hits de Santos: no hi falta la TramuntanaTremens, el LaReMiLa, la fanfara de clausura dels Jocs Olímpics (per clausurar l’obra) i –és clar–, el Tocatico-tocatà que dona nom a l’espectacle. Però passada pel sedàs del públic infantil, la força dels originals de Santos perd efectivitat. La Tramuntana (amb clares referències a Brossa en les as que surten del piano-vaixell) perd tremendisme i es fa feixuga. El canvi d’indumentària que es veu en el LaReMiLa original perd potència quan el canvi és sols de barrets, per imaginatius que siguin (el pop i la làmpada són grans encerts, tanmateix). O la convicció del Tocatico-tocatà intrepretat per Santos (que és tan dramàtic com la condensació d’una simfonia), perd força quan és fet a tres veus per acabar pescant un peix globus. Un peix globus literal, juxtaposant peix i globus, en una apel·lació intel·lectual adulta que s’agraeix i que aixeca un somriure intel·ligent.

© Antoni Bofill

Per tot això, l’espectacle convenç més en el regust que en la immediatesa. I fa l’efecte que –tot i que ja porta temps rodant– necessita alguns ajustos de ritme, de llums i de pulcritud (no pot ser que el xip-xap de les passes dins l’aigua no coincideixi amb l’àudio, o que hi hagi cops secs i abruptes que generen més ensurts que no sorpresa en els infants). Tot i que, ben mirat, potser aquests desajustos eren fruit del desalè, les salvatjades i la brutalitat contextuals del que es viu en aquest ignominiós octubre que tot ho desajusta. Un mes d’octubre que aquell coronel de García Márquez sumit en el dolor de no rebre cap carta, esperava fatalment (“octubre era una de las pocas cosas que llegaban”), entre altres motius perquè “en octubre siento como si tuviera animales en las tripas”.

Esperem que no hi hagi més animalades ni més brutalitat d’animals abillats amb porres, ni aquest octubre ni en endavant. I que, si el surrealisme continua campant per casa nostra, en comptes de fer-ho amb malsons ho faci amb somnis. Ens queda –com quasi sempre– apel·lar a Bach, al qual probablement també apel·laria Santos. I és que en el duet del seu 155 (el BWV és molt més constitutiu de dignitat i legitimitat que cap constitució) afirma: “du musst glauben, du musst hoffen”. Efectivament: hem de creure, hem de tenir esperança. Ens ho reclama el present, però també el públic jove per al qual cal continuar programant espectacles infantils amb tant d’encert com fa el Palau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *