ARIADNE AUF NAXOS de Richard Strauss. Llibret d’Hugo von Hofmannsthal. Karita Mattila. Klaus Florian Vogt. Sophie Koch. Daniela Fally. Olga Seliverstova. Agata Schmidt. Ruzan Mantashyan. Oleksi Paltxikov. Andri Gantiuk. Cyrille Dubois. Orquestra i Cor de l’Opéra National de París. Dir. musical: Michael Schønwandt. Dir. escènic: Laurent Pelly. OPÉRA NATIONAL DE PARÍS (BASTILLE). 12 DE FEBRER DE 2015.
Per Marc Busquets Figuerola
Seleccionar un grup de cantants per aconseguir un repartiment rodó en una òpera com Ariadne auf Naxos és sempre un gran repte per a un teatre, i el que es pot veure fins a mitjan febrer a l’Opéra National de París és un dels millors cast per a aquesta òpera que es poden trobar actualment. Començant per Sophie Koch i Karita Mattila, dues straussianes per se, passant per Klaus Florian Vogt com a tenor/Bacchus, i acabant amb Daniela Fally com a Zerbinetta.
Sophie Koch és mestra en els rols “de pantalons” escrits per Strauss i en aquesta ocasió va estar meravellosa com a compositor. La mezzo té un color vocal i una línia de cant que lliguen perfectament amb aquest tipus de repertori, en què cal afegir un bon instint teatral i una intencionalitat sempre pensada a l’hora de dir les paraules escrites per Hofmannsthal. Al mateix nivell va estar Karita Mattila com a prima donna/Ariadne que, sempre dins d’estil, va ser una còmica prima donna durant el pròleg i una més que tràgica Ariadne durant l’òpera. I si bé no va arribar a lluir-se al màxim en la seva gran escena que comença l’òpera, va estar superba en el duet final amb Bacchus. Veient la manera excel·lent com canta aquest tipus de repertori, com per exemple El cas de Makropoulos, hom es pregunta per què la soprano s’entesta a sortir del seu repertori natural per entrar en experiments no gaire afortunats com són Manon Lescaut o Tosca.
És coneguda de tots l’antipatia d’Strauss cap als tenors i això queda totalment demostrat amb l’aparició de Bacchus, en què el compositor sotmet el cantant a una mena d’espasmes sonors dels quals molts tenors no surten victoriosos, ja que cal potència vocal, però també una certa lleugeresa. Per això aquest rol va de meravella a Klaus Florian Vogt, que és capaç de cantar les exigències de la partitura sense cap mena de problema amb el seu color de veu amb tendència a la blancor, però amb potència suficient. La soprano austríaca Daniela Fally va oferir una completa Zerbinetta, tant vocalment com en la seva actuació, en una producció en què l’ombra de Natalie Dessay és allargada: va ser qui la va estrenar el 2003 i per això la Zerbinetta se suposa que va amb biquini durant tota l’òpera. Fally va lluir aquesta indumentària, però a més va desprendre gràcia en tota la seva interpretació. Es tracta d’una veu petita però amb gran facilitat per a la coloratura, i sense que aquesta quedi buida del seu color, com va palesar en “Grossmächtige Prinzessin”, amb una interpretació de la pàgina plena d’intenció i gust. Olga Seliverstova, Agata Schmidt i Ruzan Mantashyan van ser unes dames excel·lents, al mateix nivell d’Oleksi Paltxikov (Scaramuccio), Andri Gantiuk (Truffaldino) i Cyrille Dubois (Brighella), destacables entre una llarga llista de solvents secundaris.
La direcció de Michael Schønwandt al capdavant de l’Orchestre de l’Opéra National de París va ser un mica desdibuixada, sense línies musicals marcades, i això es notà especialment en els moments instrumentals. Tot i això, se li ha de reconèixer una cura especial a l’hora d’acompanyar els cantants.
Laurent Pelly sap treure més suc de les òperes còmiques que no de les serioses, tal com queda demostrat en els seus èxits de La fille du régiment o Cendrillon, i Ariadne auf Naxos és una òpera que es pot prendre de manera més o menys seriosa. Pelly situa l’acció en dues escenografies bessones: el pròleg ens transporta a un hall d’una casa estil Bauhaus on la neu cau darrere uns grans finestrals i Zerbinetta hi arriba en un flamant Mercedes. En aquest saló desfilen tota una sèrie de personatges elegants i ridículs, com la prima donna amb visó i vestit llarg o el tenor amb batí, criats vestits de tirolesos i una troupe de còmics totalment excèntrics. Fins aquí, res nou. L’acte de l’òpera, no obstant això, ens situa en una obra abandonada de qualsevol illa de l’Egeu o de la Mediterrània: allà on al pròleg hi havia columnes de disseny, ara n’hi ha d’enderrocades, i on hi havia un sofà luxós, ara hi ha una butaca desballestada. Zerbinetta i la seva troupe, caracteritzats de banyistes, arriben en una furgoneta Wolkswagen, Ariadne és una indigent que viu a l’obra, i les tres dames, unes dones molt carrinclones. És en aquest moment que el to de la producció peca de lleuger i no es veu per enlloc el joc de l’òpera dins l’òpera ideat pel genial tàndem Strauss-Hofmannshtal. On és el suposat públic de la “casa de l’home més ric de Viena”? Què ens vol dir Pelly? S’ha d’esperar fins al final de l’òpera i a l’arribada de Bacchus per entendre tot això: el déu arriba de manera èpica amb un bell joc de llums, però no ho fa físicament, sinó només al cap d’Ariadne. Aquella dona acabada i abandonada en una obra, rep Bacchus com a missatger de la mort i així ella es queda sola al final de l’òpera, mentre nosaltres ens preguntem si Zerbinetta també ha existit. Ha guanyat el compositor, ja que els esforços del mecenes (“O mäzene!”, exclama ell al primer acte) per boicotejar la seva gran òpera no han triomfat i el primer ha aconseguit incorporar les exigències del mecenes a l’esperit de la seva obra perquè la participació de Zerbinetta i la seva colla no alterin el que ell havia concebut. “Ariadne no és d’aquest tipus de dones”, diu el compositor al pròleg quan Zerbinetta defensa la infidelitat, i això ho aconsegueix davant els convidats de “l’home més ric de Viena”, que som nosaltres. Ariadne es queda sola esperant la mort. El compositor ha triomfat per sobre el mecenes. Ha triomfat l’Art per sobre del mercat. Bon missatge per als nostres dies, no?
