Hilary Hahn plays Bach
Hilary Hahn, violí
Obres de J. S. Bach
Decca, 2018
Resulten reveladores les paraules de Hilary Hahn que acompanyen aquest enregistrament, que en solitari novament ha dedicat a la música de Bach. “Fa vint-i-dos anys, quan en tenia setze, vaig començar a planificar el que seria el meu primer enregistrament. […] A la meva ment només hi havia Bach: des dels nou anys n’havia estudiat i interpretat cada dia un moviment de les Sonates i de les Partites”. Als disset anys va enregistrar el seu primer àlbum (Partites núm. 1 & 2 i la Sonata núm. 3) i una vintena d’anys després acaba d’aparèixer l’enregistrament realitzat entre el febrer i el juny del 2012 i el juny del 2017 dedicat a les dues primeres Sonates, en les tonalitats Sol menor i La menor, que emmarquen la primera de les Partites en la tonalitat de Si menor. Guanyadora de tres premis Grammy, amb sèries d’entrevistes que poden veure’s a Youtube, amant de les noves tecnologies i essent una artista molt popular a la xarxa, la violinista americana ens regala un Bach veritablement excepcional per la seva dicció, claredat, aprofundiment i bellíssima sonoritat. Si una paraula pot definir aquestes interpretacions és “transcendència”.
Hahn poua en un Bach introspectiu, amb un discurs curós que avança premeditadament a la recerca del més essencial per exposar el discurs més pur. Les fugues de les Sonates, l’“Allemande” i la “Sarabanda”, amb els seus respectius doubles pertanyents a la Partita són un model de reflexió, d’una qualitat en l’expressió que denota la maduresa artística de la violinista americana. Però dins aquesta transcendència hi ha cabuda per a la plasmació d’una tècnica depurada. La rotunditat amb què afronta el “Presto” de la Sonata, la regularitat d’articulació mostrada en la “Courante-Double” o la implacable rítmica característica de les “Bourrée” mai s’escapen, malgrat les demandes tècniques exigides, de l’aprofundiment en el discurs. Hahn ens ha atrapat amb el seu so, amb la seva concepció de Bach, interpretat amb una naturalitat que defuig una expressió lànguida i una exaltació excessiva de la sonoritat. Equilibri i aprofundiment al servei d’una música meravellosa.
