SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Gregori Ferrer, piano. Dir.: Rubén Gimeno. Obres de Ruiz Zafón: Suite de “L’ombra del vent”; Rimski-Kórsakov: Schéhérazade. PALAU DE LA MÚSICA. 5 D’ABRIL DE 2014.
Per Lluís Trullén
Carlos Ruiz Zafón havia d’actuar com a solista de piano en la interpretació de la seva Suite “L’ombra del vent”, però dies abans va anunciar que cancel·lava l’actuació. El motiu: estar acabant la seva nova novel·la, i això no li permetia actuar (ni tan sols presentar-se) a l’històric marc del Palau. El concert més car de la temporada Simfònics al Palau –juntament amb la Novena de Beethoven– es quedava, doncs, sense l’al·licient de veure Ruiz Zafón actuar a l’escenari del Palau.
En un vídeo projectat prèviament al concert, Carlos Ruiz Zafón s’excusava per la seva absència i a més d’explicar la seva estima pel Palau, comentava la intensa relació amb la música, en què es definia a ell mateix com un aficionat. I certament, en escoltar la música de la Suite de “L’ombra del vent”, assistim a l’audició de vuit petites miniatures musicals escrites amb bona intenció però sense cap tipus de pretensió; una il·lustració amb melodies més aviat “edulcorades” dels fantàstics personatges i situacions dels primers relats del Cementiri dels Llibres Oblidats. L’orquestració de l’arranjador i pianista Gregori Ferrer ha ajudat a donar un punt d’atractiu a unes melodies excessivament previsibles, plenes de progressions de cinquenes efectistes, d’harmonies bàsiques sobre melodies que no presenten pràcticament cap modulació…, una música creada amb la màxima il·lusió, però que dista de l’admirable categoria literària del seu autor.
L’OSV, que va interpretar sense problemes aquesta Suite, afrontava a la segona part una obra de la magnitud orquestral i bellesa melòdica com és Schéhérazade, inspirada en la narració dels relats de la princesa en Les mil i una nits. Aquesta obra mestra de Rimski-Kórsakov posseeix, a més de la seva grandesa melòdica, capacitat descriptiva i colorisme, una complexitat tècnica que es fa extensiva a totes les seccions orquestrals. Des del treball del primer violí (nexe d’unió de les diverses històries), fins a les destacades melodies reservades a les fustes o l’intens treball de percussió i metalls, la suite simfònica esdevé un bellíssim quadre musical d’un poder descriptiu encisador. I certament, l’OSV hi va fer un bon treball, amb un Rubén Gimeno atent a extreure una interpretació plena de color, summament descriptiva i que va obtenir una resposta acurada dels instrumentistes. Grans aplaudiments per a una orquestra que es va trobar còmoda amb una suite, ara sí, desbordant d’al·licients musicals.
