Subscriu-te

Crítica

Un cor –Jove– de primera divisió

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

DIDO & AENEAS de Henry Purcell. Cor Jove de l’Orfeó Català. Elisenda Arquimbau. Esteve Gascón. Jordi Domènech. Serena Sáenz. Anna Niebla. Ferran Mitjans. Queralt Fuentes. Judit Muñoz. Mireia Carmona. Anna Tajadura. Ars Musicae, orquestra barroca. Dir. musical: Esteve Nabona. Dir. d’escena: Marc Rosich. Vídeo: Aleix Viadé. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Producció del Cicle Coral de l’Orfeó Català i el Festival d’Òpera de Butxaca i Noves Creacions. PETIT PALAU. 26 DE MAIG DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

El debut operístic del Cor Jove de l’Orfeó Català venia precedit per mesos de treball –primer musical, després escènic– en un àmbit en què era totalment neòfit, però que representava tot un repte per a l’evolució i maduració tant vocal com de grup humà del Cor. Treballar en moviment, cantar per inèrcia, de memòria, estant més pendents de l’acció que dels efectes musicals, implica no pas deixar la música en segon pla, sinó tot el contrari: posar-la tant en primer pla que exigeix l’assimilació màxima de la música per part de cada cantaire a nivell personal i, per tant, també per part del col·lectiu. Aquest grau en l’escala de complexitat dels reptes musicals i formatius que promou l’Escola Coral de l’Orfeó Català s’ha assolit en el cas del projecte del Cor Jove amb un èxit rotund. El Cor, format per veus de joves entre 16 i 25 anys, va ser el protagonista en la versió escènica de Dido & Aeneas de Henry Purcell, en una proposta escènica pensada per al Petit Palau i liderada per Marc Rosich, especialista en propostes educatives en l’àmbit musicoteatral, amb el suport visual de les projeccions videogràfiques d’Aleix Viadé i la il·luminació de Sylvia Kuchinov.

L’objectiu principal del projecte no era només posar en escena l’òpera més coneguda del compositor barroc anglès, sinó mostrar els resultats del llarg procés de gestació i preparació de la proposta final, que és la que es va poder veure al Petit Palau, i que implicava, per sobre de tot, que els joves membres del Cor Jove aprenguessin el llenguatge amb què treballa un cor d’escena, que no és només un llenguatge vocal, sinó també corporal. En aquest sentit, la bona feina de Marc Rosich es va fer palesa en la llibertat i seguretat escènica que van mostrar els membres del Cor.

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

El resultat, doncs, va ser impactant. En primer lloc perquè l’espectacle comença –mentre sona el pròleg– amb el Cor i els solistes en posició de concert i és quan comença l’acció de l’òpera que el Cor comença a transformar-se en els diversos personatges que assumeix al llarg de l’òpera. En segon lloc, perquè la senzilla –o minimalista– proposta escènica accentuava el caràcter de work in progress traduïda en l’evolució i transformació dels membres del Cor al llarg de l’òpera, mentre que les projeccions visuals d’Aleix Viadé, de caràcter ambiental, amb un bon ús de la simbologia i les icones d’època amb un estil suggerent i no gens invasiu en l’acció, dotaven l’òpera de marc de referència.

Jordi Domènech i Esteve Gascón. © Lorenzo di Nozzi
Jordi Domènech i Esteve Gascón. © Lorenzo di Nozzi

Però si va haver-hi quelcom que va sorprendre per sobre de tot, va ser el nivell musical de la proposta i, sobretot, l’impacte sonor del Cor Jove de l’Orfeó Català. Resulta difícil posar distància objectiva quan qui es troba sobre l’escenari és una agrupació coral de la qual qui signa va formar part temps enrere. Però, al mateix temps, per la distància que permet sentir actualment “des de fora” un cor que abans només se sentia “des de dins”, es pot apreciar amb posició crítica i sense prejudicis (o sigui, sense judicis previs) l’efecte que produeix el so del grup. Poques vegades un cor és capaç de produir aquell efecte tan físic i incontrolable com és el conegut com “pell de gallina”. Que un cor aconsegueixi això repetides vegades en una sola vetllada encara és menys comú. El nivell del Cor Jove ha estat demostrat els darrers temps en ocasions diverses, però les prestacions demostrades en aquest Dido & Aeneas són incontestables. Principalment perquè les veus joves de la formació s’adiuen a la perfecció amb els requeriments musicals de l’òpera de Purcell. Però també perquè els efectes del sistema formatiu de l’Escola Coral són palesos en la generació creixent que, d’aquí a uns anys, formaran part també del cor gran o, fins i tot, del cor professional, el Cor de Cambra. Una part del mèrit la té Esteve Nabona, director del Cor Jove des de fa més d’una dècada, que ha anat forjant un so propi en el Cor Jove de veus mixtes que es caracteritza per la dolcesa i l’arrodoniment del so, bo i mantenint sempre la frescor del timbre juvenil. Una altra part important la tenen els professors dels joves integrants del Cor, dos dels quals participaven com a solistes principals al Dido & Aeneas: Esteve Gascón –solvent Aeneas– i Elisenda Arquimbau –commovedora Dido. Jordi Domènech va ser una Sorceress de luxe, acompanyada de quatre “bruixes” lliurades a la causa: Queralt Fuentes, Judit Muñoz, Mireia Carmona i Anna Tajadura, totes membres del Cor. Serena Sáenz, solista del Cor Jove de gran talent, va ser una deliciosa Belinda, mentre que Anna Niebla va ser una Second Woman de veu prometedora. Ferran Mitjans completava les prestacions solistes del Cor Jove, fent un Sailor amb molta empenta. Tots ells, acompanyats de l’orquestra barroca Ars Musicae, radicada a Mallorca i formada principalment per joves músics de les illes, que aquí va tenir el reforç de Dani Espasa al clave i Edwin Garcia a la tiorba, i que va oferir un creixement exponencial de la qualitat musical conforme avançava l’òpera.