Subscriu-te

Un devessall d’energia i virtuosisme

PALAU 100. NDR Elbphilharmonie Orchester. Leonidas Kavakos, violí. Dir.: Alan Gilbert. Obres de Béla Bartók i Anton Bruckner. PALAU DE LA MÚSICA. 13 DE NOVEMBRE DE 2019.

No es pot dir que aquest concert, oficialment d’inauguració de la temporada 2019-20 del cicle Palau 100, oferís un programa de contingut amable, amb repertori com els licors estomacals, digestiu. El Concert per a violí, núm. 2 de Béla Bartók especialment, i la Simfonia núm. 7 d’Anton Bruckner son dues obres extraordinàries de substància musical, però, per entendre’ns, no són de gran repertori –d’aquest repetit en excés–, sinó que comporten, per als receptors, una atenció més intensiva i més crítica del que és propi del suara indicat “gran repertori”, amb resultats que només poden ser plenament satisfactoris des d’una sensibilitat i des d’una inquietud exigents.

Esmentem unes dades que ens poden ajudar a situar l’àmbit estètic del programa. El Concert per a violí núm. 2 de Béla Bartók va ser escrit pràcticament mig segle més tard que la Setena de Bruckner, que va ocupar la segona part del programa. Mig segle que per al desenvolupament estètic de la música va resultar molt inquiet, molt vital, molt desbordat vers canvis profunds, fins i tot al marge del trencament de la tonalitat. Això vol dir, en aquest cas, el pas que va d’una composició –Setena– en bona mesura anunciadora del postromanticisme de Mahler i Strauss –és pràcticament coetània de la Primera de Mahler–, als designis estètics de la primera meitat del segle XX –Concert de Béla Bartók–, remarquem en aquest cas no afecte a l’atonalitat.

Tanmateix, ambdós casos posseeixen alguns trets comuns: la ruptura del discurs melòdic lineal i l’exuberància d’exigència virtuosística, tant pel que fa a la parcel·la solista com a l’orquestral; en definitiva, ambdues són obres complexes, a més aquí en un fons de contrastos formals que comportaven reptes dimensionats.

Uns reptes que l’NDR Elbphilharmonie va superar més atenent a la dimensió expansiva de les dues partitures, autèntiques catedrals sonores en les respectives especificitats –concert/simfonia– que no a la més poètica. Això es va fer evident de manera particular en la ben anomenada “catedralícia” –o poseu-hi tot el que es vulgui afegir de sobredimensionat– Setena de Bruckner. Un esclat de rotunditats sonores, de contrastos abruptes, de tensions radicals, que donaven forma a una volumetria sonora potser no idealment adequada a l’altra volumetria, la física, limitada d’una sala com el Palau; per això potser va retrunyir més del compte –disculpeu l’expressió tan directa– en una invasió desbordada d’energia i alhora menystenint la dimensió, hi insisteixo, més poètica, més subtil i fins i tot mística. Un conjunt format per força components joves va mostrar una gran capacitat per afrontar una composició d’aquestes característiques –a més, extensa, amb els seus setanta minuts de durada. Va ser un exhibicionisme d’energia, de generositat i de poder sonor, ben controlat, tot sigui dit de passada, però no refinat.

Leonidas Kavakos és un dels violinistes més importants de l’escena internacional. El seu virtuosisme inabastable és presidit per un tot de facilitat, de conversió en gairebé un joc d’infants de les envitricolladíssimes complicacions d’una partitura com ho són les del Concert de Bartók; tot en ell flueix en una exhibició de domini tècnic impecable, en un so rodó i alhora càlid, en un discurs no forçat sinó natural, amb una capacitat de comunicació permeabilitzadora d’efluvis sonors de bona llei musical i rotundament gratificants per a l’espectador.

Imatge destacada: Leonidas Kavakos al Palau de la Música. (c) Toni Bofill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *