Subscriu-te

Un inici profundament commovedor

CICLE SCHUBERT. Matthias Goerne, baríton. Leif Ove Andsnes, piano. Die schöne Müllerin de Franz Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 4 DE MARÇ DE 2019.

Aquesta temporada el Palau de la Música ha programat un Cicle Schubert, format per Die schöne Müllerin, Winterreise i Schwanengesang, els tres cicles de lieder d’aquest gran compositor alemany, tots interpretats pel baríton Matthias Goerne i el pianista Leif Ove Andsnes. L’últim record de Goerne al Palau és de fa pocs anys, concretament del 2016, en què junt amb el pianista Markus Hinterhäuser va oferir-hi un Winterreise audiovisual amb imatges projectades de William Kentridge. Aquell espectacle va aixecar força crítiques, però encara es pot presenciar en altres auditoris, com per exemple al Festival de Salzburg d’enguany. En aquesta ocasió, en canvi, s’ha triat per una versió purista i integral dels tres cicles de Schubert en rigorós ordre cronològic, tot un regal per als més schubertians.

El primer d’aquests concerts fou el dedicat a Die schöne Müllerin (La bella molinera), amb textos de Wilhelm Müller, una narració poètica i intimista d’un viatger (l’etern Wanderer de Schubert) que arriba a un molí on troba l’amor i el desengany, cosa que el fa passar per gran quantitat de sentiments, sempre en diàleg amb la natura circumdant. Aquest cicle es complementava amb el de l’endemà, Winterreise, amb textos del mateix poeta, on el viatger desenganyat (¿potser el mateix?) deambula entre una natura entre melancòlica i hostil, ja molt més abstracta.

Al concert dedicat a Die schöne Müllerin, Goerne i Andsnes aconseguiren el més difícil i important d’aquest repertori: fusionar text i música, veu i piano, per fer petites obres d’art globals. Com és sabut, el lied és cosa, almenys, de dos. Al concert de Die schöne Müllerin el tàndem Goerne-Andsnes ens conduí en aquest viatge emocional cap al molí i el seu context, un món rural i bucòlic on els sentiments parlen amb la natura, també protagonista, sovint representada pel piano. El resultat fou deliberadament contingut, amb una expressivitat intimista i sense estralls, però (o precisament per això) extremadament potent i commovedor.

Dins d’aquest estil general, Goerne va mostrar un ampli catàleg d’emocions, tot posant la seva veu al servei del text de Müller i de les notes de Schubert i en diàleg amb el piano. Vam passar per moments d’alegria despreocupada, com a l’inicial “Wanderschaft”, fins a instants més exaltats i enèrgics, com en “Am Feierabend”, “Mein!” o “Die böse Farbe”, o profundament malenconiosos en “Die Neugierige” o “Trockne Blümen”. Goerne aconseguí omplir de matisos aquest repertori segons el significat de les paraules, cosa que ajudà a donar varietat a formes generalment estròfiques.

En aquest sentit, val la pena comentar l’ús vocal de Goerne per a la interpretació d’aquest repertori. Goerne és un baríton d’àmplia trajectòria que abraça des de la música de cambra fins a l’òpera wagneriana, però s’ha acabat convertint en un dels principals intèrprets d’aquest repertori schubertià. De fet, Goerne és un deixeble avantatjat de Dietrich Fischer-Dieskau, el gran referent de la interpretació liederística alemanya, però ha aconseguit donar als lieder una veu personal, tant pel seu propi timbre, més vellutat i amb més cos que el del mestre, com en la manera general d’entendre el cant, més preocupat pel legato que per la pronunciació de les dures consonants alemanyes. Com diu el mateix Goerne en una entrevista amb referència a les seves consonants suaus, “per a mi, el legato és un mitjà de transport que no deixa altres alternatives”. Però el seu talent no es limita a aquest legato, sinó que el posa al servei de l’expressivitat de cada lied, com es va mostrar a bastament en aquest concert. Goerne va partir d’una emissió general de la veu força aclarida, cosa que l’adequa a l’estil de cambra del repertori, a més que li facilita la pronunciació. Partint d’aquesta emissió “neutra”, Goerne modula la veu portant-la fins als fortissimi d’alguns lieder, com “Mein!”, amb la veu coberta, fosca i potent, o fins i tot a derivar-la als pianissimi, com per exemple al final de les tornades de “Morgengruss”.

Un altre factor expressiu és, sens dubte, que Goerne concep aquests lieder d’una manera especialment profunda. Això s’observa, per exemple, en el tempo d’algunes peces, tan lentes que les arriba gairebé a desmaterialitzar. Això ocorre, per exemple, a “Der Neugierige” o, sobretot, l’última, el “Des Baches Wiegenlied”, peça que canta un terç més lent de l’habitual. En una altra entrevista Goerne ha explicat aquesta lentitud com a resultat de la seva pròpia recerca per expressar el sentit profund d’aquest lied: “Al final el rierol amanyaga a qui decideix matar-se, vol treure la por al seu últim pas. Una situació tètrica i seductora! Gairebé només es pot recrear com una reducció del temps”. De fet, aquesta última cançó de bressol com a colofó del concert creà una atmosfera tan màgica que deixà sense alè el públic, que trigà una bona estona a reaccionar en un llarg silenci gairebé religiós que ningú gosava profanar. Al final, inevitablement, el públic acabà esclatant en merescuts aplaudiments. S’haurien agraït bisos, però potser haguessin trencat un resultat tan rodó i un final tan commovedor. En realitat tots ho sabíem: continuarà.

Imatge destacada: Leif Ove Andsnes i Matthias Goerne. © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *