Subscriu-te

Crítica

Un Trio Kandinsky amagat i brillant al mateix temps

© Jordi Oliver (foto d’arxiu)
© Jordi Oliver (foto d’arxiu)

L’AUDITORI MÉS. Trio Kandinsky. Corrado Bolsi, violí. Amparo Lacruz, violoncel. Emili Brugalla, piano. Obres de C. Schumann, Casablancas, Zemlinsky i Brahms. L’AUDITORI (SALA TETE MONTOLIU). 28 DE MAIG DE 2014.

Per Mila Rodríguez Medina

Si existeix una formació de cambra lligada a l’Auditori de Barcelona, sens dubte és el Trio Kandinsky. La formació va ser-hi presentada l’any 1999 en els actes d’inauguració, moment en què va començar una carrera –ara ja de quinze anys– entre els seus integrants: Corrado Bolsi, Amparo Lacruz i Emili Brugalla. En aquesta carrera, afegit a la seva important tasca d’estudi i recuperació de compositors catalans, l’any 2010 el trio va publicar un treball discogràfic amb Columna Música dedicat a Clara Schumann i Johannes Brahms, els quals formaven el gruix del concert que el dimecres 28 de maig el Trio Kandinsky va oferir a casa seva, L’Auditori, amb les mateixes obres d’aquest enregistrament: el Trio en Sol menor, op. 17 i el Trio en Do menor, op. 101, respectivament. Els acompanyaven, en el programa, Zemlinsky i Benet Casablancas.

La primera part del concert va resultar força irregular i poc lluïda, reforçada per una inexplicable mala col·locació dels músics. Celebrat en la petita i fosca Sala Tete Montoliu, en lloc de situar els músics del Trio Kandinsky sobre l’escenari, aquests es trobaven arran de terra de la sala, tot dificultant la visibilitat del públic més enllà de la tercera fila i, sobretot, l’escolta, especialment del violoncel d’Amparo Lacruz, la qual quedava amagada; fet impulsat també per la inadequada acústica d’aquesta sala per a una formació petita sense amplificar. Un trist error, ja que precisament va ser la violoncel·lista la pedra angular de la interpretació del Trio de Clara Schumann, una marca molt diferenciada dins una formació que al tercer moviment sí que va brillar amb el lirisme dels solos de la partitura, però la comunicació de la qual es va mostrar força limitada, fet sorprenent en una formació amb tanta història com aquesta. De la mateixa manera va succeir amb el Moviment per a trio creat el 1984 per Benet Casablancas, participació del Trio Kandinsky en la residència del compositor a L’Auditori. Lacruz va posar la base forta de l’obra, mentre que Bolsi i Brugalla l’acompanyaven amb correcció però sense lluïments.

La segona part del concert va ser ben diferent. Com si l’anterior secció del programa es tractés d’un altre concert, el Trio Kandinsky va encetar la interpretació del Trio en Re menor, op. 3 d’Alexander von Zemlinsky amb molta més força i un control de les dinàmiques preciós, especialment en els presto del tercer moviment. Brugalla al piano es va mostrar colorista i precís, en un joc lleuger amb violí i violoncel, la comunicació dels quals sí que responia a la d’una formació amb aquesta trajectòria i la complicitat de qui es coneix des de fa anys. Així es va desenvolupar el Trio de Brahms, punt fort i final del concert: igual que es va veure amb Zemlinsky, amb el compositor alemany es va produir la conjunció dels tres músics. Els Kandinsky van mostrar aleshores –i ho van reforçar amb el bis del tercer moviment del segon Trio de Schumann– que són un mateix instrument i que l’aparentment petita música de cambra del Romanticisme és dependent de la sensibilitat dels seus músics, més enllà de l’auditori on es desenvolupi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *