Subscriu-te

Un viatge inusual

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

PALAU 100 GRANS VEUS. Matthias Goerne, baríton. Markus Hinterhäuser, piano. William Kentridge, concepte i vídeo. Producció del Festival d’Ais de Provença en coproducció amb el Lincoln Center for the Performing Arts, Wiener Festwochen, Holland Festival, Kuntsfestspiele Herrenhausen, Niedersächsische Musiktage, Les Théâtres de la Ville de Luxemburg i l’Opéra de Lilla. PALAU DE LA MÚSICA. 14 D’ABRIL DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

Els avesats a escoltar lied alemany ben probablement coneixien l’estreta filiació que hi ha entre el cicle de Franz Schubert Winterreise (El viatge d’hivern) i la veu del baríton alemany Matthias Goerne. Vilabertran (a l’Alt Empordà) va ser testimoni de la descoberta del cantant –avui dia considerat un dels màxims exponents, sinó el que més, de la interpretació del lied– i també de la seva relació amb el cicle de cançó romàntica per antonomàsia.

El Palau de la Música Catalana no és l’església de Vilabertran i la distància i la dimensió de la sala condiciona l’audició d’un gènere fet per a les distàncies curtes. Tanmateix, Matthias Goerne sap mesurar les seves facultats i adequar-les a l’espai on és, i la distància auditiva entre el cantant a l’escenari i els oients més distants –al segon pis– no va ser obstacle per gaudir, un cop més, d’una interpretació magistral.

Els que han escoltat sovint Matthias Goerne saben que mai no canta igual una mateixa cançó o cicle i aquesta norma no va variar en el concert celebrat la setmana passada al Palau de la Música Catalana. En aquesta ocasió el cantant escollí uns tempos inusualment més lents del que és habitual, cosa que repercutí en l’accentuació dramàtica de l’obra. Això permeté, tanmateix, gaudir de la magnífica línia de cant del baríton, que amb l’edat ha anat veient escurçat el registre agut, mentre que la veu, d’un vellut amorosit inigualable, s’ha arrodonit en el registre greu. Tot i això, Goerne continua essent un mestre de la veu de cap i les mixtures, amb les quals resol la majoria d’esculls musicals al límit, en una adequació estilística fora de tota discussió a la qual ell afegeix el seu particular segell de bellesa inconfusible. Moments extàtics, d’aquells que es queden gravats perennement a l’oïda i també a l’ànima va ser, ja cap al final, la interpretació de “Das Wirtshaus” (La fonda).

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

En el concert celebrat dijous passat, el cantant comptà excepcionalment amb dos col·laboradors en la interpretació d’aquest viatge. D’una banda, el pianista Markus Hinterhäuser, director també del Festival de Salzburg, que acompanyà el cantant amb menys flexibilitat del que acostumem a escoltar en altres col·laboradors musicals del baríton, si bé el pianista estava probablement, com el cantant, condicionat pel tercer col·laborador, les imatges reflectides al mural de William Kentridge, artista sud-africà responsable d’aquesta producció particular.

La interdisciplinarietat està a l’ordre del dia i resulta molt interessant veure com diferents expressions artístiques poden potenciar l’entesa i la força expressiva l’una de l’altra. En aquest sentit, la proposta de William Kentridge, molt personal, ens transporta a un viatge en els records de la seva realitat, la Sud-àfrica de l’apartheid, on es materialitza la impossibilitat de l’amor entre un home blanc i una dona negra i la crueltat de què és possible l’ésser humà amb els altres. Les il·lustracions de Kentridge tenen llocs comuns que van essent identificats a mesura que transcorre aquest viatge, i hom pot anar confegint l’imaginari de Kentridge i fer-se’l seu, si s’escau. Hi haurà a qui el viatge suggerit pel sud-africà no li aporti res, que més aviat el distregui; en aquest cas sempre es poden tancar els ulls. Hi haurà a qui les imatges de Kentridge penetrin profundament al seu interior i li facin copsar d’una manera més realista el drama que viu el viatger errant, que vol situar-se al marge de la societat per no patir més les seves crueltats.

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

En qualsevol cas, i és important reflexionar-hi, molta més distracció per a l’oient suposaven els estossecs recurrents i absolutament exagerats i els sons de mòbils d’alguns espectadors mal educats, que fins i tot van fer aturar el cantant a l’inici de la meravellosa “Der Lindenbaum” (Els til·lers). Per escoltar i valorar el gènere liederístic, i també la proposta suggeridora de Kentridge, cal concentració, i d’això, dijous passat, no en sobrà. Una pena.