Subscriu-te

Una ‘Novena’ com a colofó de set anys

Rubén Gimeno. © Ricardo Ríos (foto d’arxiu)
Rubén Gimeno. © Ricardo Ríos (foto d’arxiu)

TEMPORADA OSV. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor de Cambra de Granollers. Coral Càrmina. Eugènia Montenegro, Mireia Pintó, Francisco Corujo i Xavier Mendoza, solistes vocals. Dir.: Rubén Gimeno. Novena Simfonia de Ludwig van Beethoven. CENTRE CULTURAL TERRASSA. 27 DE MAIG DE 2016.

Per Robert Benito

L’últim programa que ha dirigit Rubén Gimeno com a titular de l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) en aquesta temporada 2015-16 i en la qual s’acomiada de la seva titularitat ha estat l’última simfonia del geni de Bonn i que el màrqueting ha rebatejat com el “concert de l’alegria”. Una minigira que va començar al Centre Cultural de Terrassa, concert del qual s’ofereix la crítica. En aquests set anys de titularitat, la presència de l’OSV ha arribat a cotes molt altes, amb programes interessants, convidats solistes de gran prestigi internacional, idees renovades i apostes arriscades, juntament amb uns resultats musicals molt positius, en el rànquing dels quals participa aquesta orquestra que es prea del seu caràcter privat, subvencionat i cooperatiu.

Rubén Gimeno ha sabut imprimir un caràcter diferent al del seu predecessor en el càrrec i ha estat un director titular molt més proper, alegre, de gran empatia amb els músics i el públic i que ha donat com a resultat concerts inoblidables per la seva energia, els seus sempre moderats però encertats comentaris, la seva claredat de batuta i les seves molt bones idees musicals.

També l’hem pogut veure al capdavant d’altres orquestres, com la Simfònica del Liceu en uns concerts Verdi en què va haver d’incorporar-s’hi a última hora i salvar la situació amb gran professionalitat. Rubén Gimeno ha sabut, en aquests set anys, combinar la seva bona tècnica com a director en programes simfònics, d’òpera (en diverses produccions dels Amics de l’Òpera de Sabadell) o en concerts més divulgatius i, fins i tot, atrevint-se amb gèneres d’altres músiques diferents de la clàssica, i sempre amb bons resultats musicals i guanyant-se el respecte dels membres de la seva orquestra, dels diversos solistes que ha acompanyat i sobretot d’un públic incondicional tant a La Faràndula de Sabadell com a Barcelona, en el cicle Simfònics al Palau.

Per això aquest concert de comiat no podia tenir millor programa que la Simfonia núm. 9, “Coral” de Beethoven, amb solistes i cors de casa per envoltar aquest director que essent valencià s’ha fet vallesà de convicció.

El concert va tenir com a pòrtic l’Himne que el gran Pau Casals va compondre per a l’Assemblea de les Nacions Unides, cant universal i de germanor que el Cor de Cambra de Granollers, juntament amb la Coral Càrmina de Barcelona, van saber interpretar amb entusiasme malgrat que l’acústica no permetia entendre gairebé res del text interpretat.

La Novena de Beethoven exigeix un nivell de concentració i de musicalitat enorme, tant per la seva durada com per les idees que allí es desenvolupen com a síntesi d’anys d’experiments compositius de Beethoven. Per aquest motiu tal vegada el que més es va trobar a faltar va ser la concentració, que tingué com a conseqüència un resultat un pèl superficial de la versió escoltada.

El maestoso del primer moviment es va convertir en un subratllat heroic que, si bé és un dels leitmotiv estètics de l’obra, va perdre el seu caràcter més solemne quan el públic, saltant-se aquesta norma no escrita de no aplaudir entre moviments ho va fer després d’aquest primer moviment. Un gest que el mestre Gimeno va saber agrair i animar amb el seu sempre fàcil somriure. En l’scherzo vam poder apreciar novament la bona qualitat dels solistes de l’orquestra, especialment del trompa, no així de l’oboè, que sorprenent es va quedar en un tacet no escrit després d’algunes notes errònies, quelcom inaudit…, però que només s’entén des de la fragilitat humana i musical del directe.

El moviment que un servidor sempre espera amb desig és l’“Adagio”, i en aquesta ocasió va mancar-hi el lirisme del cantabile i una mica més de repòs en un tempo excessivament ràpid.

Una de les grans aportacions de Beethoven al simfonisme va ser la incorporació de la veu en aquesta forma eminentment instrumental, fet que queda palès en l’últim moviment de la que seria la seva última simfonia.

Al “Finale” Beethoven no es limita a afegir un cor i un quartet solistes, sinó que la melodia que s’ha convertit en l’himne més famós de la música clàssica és apuntada com a recitatiu sec pels instruments greus de la corda i en un crescendo que Gimeno va saber perfilar, culmina en aquesta fusió de tota l’orquestra i el cor amb una força captivadora, i esdevé el moment més interessant de la vetllada.

El quartet solista va funcionar amb correcció, tot destacant-hi la soprano Eugènia Montenegro, que va defensar la part de soprano sense que aquesta esdevingués només una sèrie de crits poc musicals i que desbaratés l’harmonia beethoveniana. La seva idea de cant en un volum menys elevat va aconseguir un empastament rarament escoltat en una versió en directe. Sense ser el baix pel qual la partitura està assenyalat, el baríton Xavi Mendoza va solucionar la seva part, cosa que també va fer la mezzo Mireia Pintó, grans professionals. El tenor Francisco Corujo posseeix un instrument de bell timbre però escassa projecció per a aquesta part, tot quedant cobert pels decibels orquestrals.

Qualsevol melòman sap que el numen de Beethoven no brilla per la seva facilitat d’escriptura vocal. Per aquest motiu hi ha parts del cor que són un tour de force de resistència i tècnica vocal. Els dos cors participants en aquesta producció van superar aquesta prova malgrat les tensions de certes notes agudes, tant en sopranos com en tenors.

Va ser, en definitiva, una vetllada en la qual va brillar més l’emoció de la tasca ben feta al llarg dels set anys de titularitat de Rubén Gimeno que no pas aquesta interpretació concreta.

En acabar aquestes línies s’ajunten dos sentiments cap a aquest músic, l’agraïment i el respecte, i un desig, que la seva carrera continuï en ascens sense perdre l’alegria i l’empatia de la qual hem gaudit al seu costat. Fins sempre, mestre!