Subscriu-te

Vivint en l’instant

© www.facebook.com/adriapunti
© www.facebook.com/adriapunti

Girona Jazz Project + Adrià Puntí. JAMBOREE JAZZ CLUB (BARCELONA). 4 DE DESEMBRE DE 2016.

Per Miquel Gené

La figura d’Adrià Puntí és una d’aquelles que genera coses amb la seva sola presència. La sala plena del Jamboree per trobar-lo damunt d’un escenari n’és una. El disc de versions de les seves cançons i l’espectacle ofert en directe per una formació de jazz n’és una altra. La reflexió entorn de l’art com a manera de canalitzar personalitats diverses i a vegades incomprensibles i d’oferir-nos un llenguatge comú per comunicar-nos i entendre’ns, una més.

El Girona Jazz Project presentava al Jamboree un disc dedicat a la música del compositor gironí, seguint la seva línia d’espectacles entorn de la música i amb la col·laboració d’altres músics (Perico Sambeat, Guillermo Klein, Bob Mintzer, Carles Margarit i Ze Eduardo). El disc reuneix algunes de les cançons més emblemàtiques de Puntí adaptades per a petita big band i veu seguint els cànons que marca el llenguatge tradicional del jazz –ampliació harmònica i rítmica, espai per a la improvisació, seccions de solos– fins a arribar a les portes del free. El so resultant és el d’un conjunt ben empastat, amb una base sòlida i que camina amb soltesa, una secció de vents potent en el so i desigual en la precisió rítmica i unes textures riques i ben equilibrades. Amb tot això, el GJP genera una cançó-jazz agradable i fàcilment digerible, encara que previsible a nivell estructural i en la qual els solos sovint queden poc integrats en l’esdevenir de la cançó.

Tres cançons de la primera etapa de Puntí (Viatge d’un savi vilatrista cap enlloc, Coral·lí i Maria) amb la veu de Clara Luna, potent i capaç de transmetre molta emoció, però poc intel·ligible en la dicció del text, obrien el concert i preludiaven la seva aparició, que tots esperàvem, fins i tot els músics, amb inquietud. Una entrada atropellada, absolutament improvisada, que va posar cap per avall l’escenari i que ens va mostrar un Puntí visiblement passat de voltes, incomprensible en allò que deia i feia, però que semblava tocar terra quan començava a pitjar les tecles del piano i a cantar les seves cançons. Amb Tarda d’agost i Esbrina en vam tenir prou per veure, sense acabar d’entendre-ho, com les tecles d’un piano i els versos d’un poema ens poden ajudar comunicar-nos amb una personalitat tan incomprensible i fascinant com la d’Adrià Puntí. Veu profunda, pianisme imprecisament ric i una actitud que no reserva res perquè no viu més enllà de l’instant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *