Subscriu-te

Crítica

Yuja Wang, una aposta de futur

Yuja Wang. © Felix Broede/DG (foto d’arxiu)
Yuja Wang. © Felix Broede/DG (foto d’arxiu)

L’AUDITORI MÉS. Yuja Wang, piano. Lowell Liebermann: Gargoyles. Rakhmàninov: Sonata núm. 2. Skriabin: Sonates núm. 2 i núm. 6. Ravel: La Valse. L’AUDITORI. 21 DE MAIG DE 2013.

Per Lluís Trullén

L’aposta del segell discogràfic Deutsche Grammophon per la pianista Yuja Wang segueix una estratègia comercial més que evident. D’entrada, cal remarcar que Yuja Wang és una pianista d’un talent extraordinari i d’unes qualitats tècniques i d’una solidesa musical més que remarcables. Concerts programats per tot el món amb les millors orquestres i batutes, recitals als escenaris més qualificats, no serien possibles si Yuja Wang no tingués una destacada categoria artística. Com ho han estat Yun di Li (guanyador del Concurs Chopin de Varsòvia) o Lang Lang (el gran representant de Sony d’aquest nou star system pianístic), l’aposta per joves pianistes dóna un aire nou als grans escenaris. Resulta evident que figures com Sokolov (que recentment escoltàvem en un recital memorable), Barenboim, Lupu o Pollini estan artísticament en una altra dimensió, però que malgrat el pas dels anys i dècades de carrera, cadascun d’ells ha sabut mantenir-se a un nivell incommensurable sense baixar la qualitat artística. Escollits pianistes joves poden tenir darrere seu, gràcies al seu talent, el suport d’una discogràfica potent, però el temps dirà si després de tres, quatre o cinc dècades continuen ocupant aquell lloc de primacia que se’ls ha atorgat. D’entrada tenim un fenomen pianístic com Yuja Wang. Amb un vestit negre summament sensual i amb calçat d’uns tacons que requerien posseir un equilibri extraordinari, sortia a l’escenari de L’Auditori per interpretar un programa d’una tremenda complexitat tècnica, exuberant, brillant i apassionat.

La fortalesa de la seva pulsació inversament proporcional a la delicadesa de la seva figura responia a un primer gran èxit tècnic: el pes del cos, l’empenta del braç, la respiració perfectament controlada, tot en funció d’extraure les sonoritats més enèrgiques de les obres d’Skriabin (com la temible Sonata núm. 6) o de la monumental Segona Sonata de Rakhmàninov. Pianista brillant, enèrgica, de tècnica infal·lible i de meravellosa claredat en la distinció de les sonoritats, a Yuja Wang encara li manca un cert aprofundiment, una certa reflexió sobre les obres que interpreta. Wang hauria d’esperar a interpretar partitures com les darreres sonates de Schubert, el darrer Beethoven o els Anys de pelegrinatge de Liszt, però per contra, l’elecció del repertori dels seus recitals i concerts resulta ara per ara summament acurat. Obres brillants i exultants com Gargoyles del compositor novaiorquès Lowell Liebermann en què trobem passatges que recorden des del mecanicisme de la Cinquena Xostakóvitx o el salvatgisme rítmic de la Sacrée d’Stravinsky, fins a passatges embriagadors molt propers al món impressionista Debussy, resulten idònies per a l’estil de Yuja Wang.

El concert tenia com a punt final una obra plena de sensualitat, embriagadora i complexíssima com La Valse de Ravel. Una versió que explotava tots els aspectes tècnics i de sonoritat, que Wang desplegava de manera prodigiosa. Wang, que a la segona part va portar un vestit vermell encara més sensual que l’anterior, va oferir quatre obres fora de programa: la transcripció per a piano de Liszt del lied Gretchen am Spinnrade de Schubert, la complexíssima i tècnicament endimoniada Fantasia de Carmen (tan vinculada als noms de Horowitz o Volodos), un Vals de Chopin i, per últim, la fantàstica Tocata op. 11, en Re menor de Prokófiev. Una pianista que dóna un aire nou als escenaris, que tant de bo apropi el públic més jove als recitals clàssics, i que tant de bo d’aquí a dues o tres dècades continuï assolint els èxits actuals, tot demostrant, tal com ho creiem, que és una aposta guanyadora.