Subscriu-te

‘Enrike ta Askatasuna’

© www.facebook.com/FestivalFemap
© www.facebook.com/FestivalFemap

FEMAP. Euskal Barrokensemble. Enrike Solinís, lavta i guitarra barroca. ESGLÉSIA DE SANT LLORENÇ DE MORUNYS. 21 D’AGOST DE 2015.

Per Josep Barcons

Quan s’escolta Enrike Solinís en directe, es pot tenir fàcilment la sensació que aquest músic basc frena conscientment la velocitat dels seus dits per tal que els 360 metres que recorre el so en un segon no quedin saturats de les notes que surten dels instruments de corda polsada que té entre mans. Entre la plasticitat dels instruments antics i la seva tècnica prodigiosa (és igual si toca guitarra elèctrica, llaüt, guitarra barroca, tiorba, saz, guitarra clàssica o bandúrria), l’agilitat amb què aborda tot tipus de repertori és fenomenal. I realment sembla que –amb els ulls clucs i la cabellera rinxolada en moviment– contingui les seves capacitats de córrer per tal que tot allò que surti del seu instrument sigui no sols audible, sinó comprensible i gaudible.

El que meravella de Solinís, però, no és l’agilitat en si mateixa, sinó la llibertat (d’aquí el títol en euskera de la crítica), el plaer i l’entusiasme serè amb què està damunt l’escenari. Acompanyat dels bons músics de l’Euskal Barrokensemble (formació de proporcions variables comandada per ell mateix, ¿el nom de la qual és una picada d’ullet, potser, a la Freiburger Barockorchester?), Solinís es mou amb una frescor admirable fent tota mena de repertori.

La frescor de Solinís és tal que, en el concert que va oferir a Sant Llorenç de Morunys en el marc del FEMAP, va ser impossible seguir el programa, del qual va canviar ordre, peces i autors, ajuntant unes obres amb unes altres segons la seva voluntat. Sí que va iniciar-lo, tal com estava previst, amb música clàssica turca que –tot i no ser el seu fort encara– Solinís aborda, lavta turc en mà, amb un indiscutible domini tècnic i amb total inventiva i anticonvencionalisme. Per això pot ben ser que al mig d’un makam –i fidel a la llibertat improvisadora que el va acostar a la música barroca–, s’hi pugui sentir, com va ser el cas, la cadència del Concierto de Aranjuez.

Ben acompanyat per David Jiménez “Chupete” a la percussió (feina tenien les bellugadisses castanyoles a seguir la rapidesa de notes de Solinís!), per Miren Zeberio al violí barroc i per Urko Larrañaga al violoncel (amb un moviment de canell que era pura poesia cinètica i un posat mixt entre la dignitat savallesca i l’espiritualitat de les figures del Greco), Enrike Solinís va passar també per Gaspar Sanz (quins Canarios, impossibles d’escoltar ja sense les palmas timbrades de Chupete!), per música barroca del Nou Món, pels ineludibles obstinats italians i per música popular d’Euskadi.

Però, contràriament al que podria semblar si no s’analitzava a consciència, la proposta (que Solinís ha recollit al CD Colores del Sur) no era cap popurri. Al contrari: era un aiguabarreig d’estils que, més enllà del crossover, Solinís té la virtut d’amalgamar magníficament –seguint el denominador comú de la dansa– amb el so de la seva guitarra barroca. Una guitarra de la qual treu mil i un matisos, que fa sonar a pleret, de la qual descobreix sons inimaginables i amb la qual polsa –amb una organicitat admirable– acords impensables al segle XVII. Encantat amb aquesta organicitat final del conjunt i amb els registres de Solinís, no és estrany que el magnífic orgue de l’església de Sant Llorenç quedés amb els tubs bocabadats.

En propers números de l’RMC podreu llegir un reportatge sobre la relació que Enrike Solinís té amb els seus instruments a la secció “L’Ànima del So”.

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter