Subscriu-te
Entrevista

Joan Fontcuberta

La poètica del trauma

Aquest és el text íntegre de l’entrevista publicada al número 371 de la Revista Musical Catalana, corresponent als mesos de gener-abril 2020.

Martí Marimon Aguadé: Com a artista convidat de la temporada 2019-2020, la teva obra esdevé la imatge amb què el Palau presenta els seus cicles de concerts d’enguany. Què ha significat per a tu aquest vincle amb el món musical?

Joan Fontcuberta: Jo tenia constància que cada any conviden un artista perquè tinc coneguts que ja han fet aquest tipus de feina. Tot va començar, doncs, quan en Víctor Garcia de Gomar, que en aquell moment era el Director Artístic del Palau, em va dir d’utilitzar algunes obres meves; llavors vaig mirar quines podien tenir un sentit més adient. En aquests moments estic treballant en els arxius fotogràfics històrics buscant imatges que estan deteriorades; m’interessa perquè és una situació poètica: la fotografia és un dispositiu de memòria. Què passa llavors quan la mateixa fotografia es torna amnèsica? És un estat fantasmagòric, d’imatges que perden el seu vincle amb la realitat i entren en un camp d’abstracció que es pot interpretar musicalment, ja que la música és un art abstracte per naturalesa. Em va semblar, doncs, un tipus de projecte molt adient, i vaig escollir una sèrie d’imatges que jo havia recollit en arxius de tot el món, des de Mèxic i Cuba fins a França o Alemanya.

MMA: Es tracta d’una programació teixida amb la idea vehicular de la transformació, un concepte que també és fonamental en les teves creacions.

JF: Sí, i les imatges que vaig seleccionar evocaven precisament aquesta mateixa idea. Permetien pensar que la imatge és un ens viu i subjecte a un cert metabolisme on veiem un naixement, un creixement on arriba a ser adult i, després, s’entra en un procés de degeneració, agonia i mort. Les imatges neixen i moren en un cicle vital que permet tornar a iniciar tot el procés; és, per tant, un cicle de transformació constant, molt semblant a la idea amb què en Víctor Garcia de Gomar va pensar els cicles del Palau: els dos buscàvem apropar-nos a una metàfora de la biologia.

MMA: La transformació en la música, tanmateix, té com a base la seva capacitat d’agitar les nostres emocions (o la voluntat de no fer-ho, segons cada estètica) i per tant busca que aquest procés de canvi tingui el públic com a receptor primordial. Tu busques el mateix o et centres en l’objecte?

JF: La meva obra és sobretot conceptual. Em considero un artista que explora, a través de la fotografia, temàtiques com poden ser la representació, la veritat, la memòria, la identitat o el temps. La meva aproximació a aquests àmbits obeeix a uns horitzons teòrics d’indagació sobre la mateixa naturalesa de la fotografia, que és precisament un llenguatge molt proteic: la seva forma s’adapta sempre a un determinat escenari – sempre parlo d’habitacions de la imatge – i, d’aquesta manera, tenim a l’abast fotografia més descriptiva, documental, especulativa, etc. És un llenguatge, doncs, al servei de plataformes discursives que poden anar des de la política o la religió fins als mitjans de comunicació, i, en funció d’això, adopta una determinada façana. Per tant, sí que hi ha un aspecte estètic o emotiu, però per mi no és el fil conductor, sinó la conseqüència d’una proposta conceptual potent.

MMA: Per tant, aquest procés de generar nou sentit a través d’una fotografia “malalta” no és neutre, estètic o arqueològic, sinó que conté implícita una crítica social.

JF: És clar, tota activitat artística té un component polític, vulguis o no. És un tipus de material que transforma la consciència del públic. Aquest és el propòsit de l’art, el d’agitar consciències i fer bascular sensibilitats. Per mi, l’art del segle XXI realment interessant és el que, més enllà de l’expressió individual, és capaç d’activar una comunitat; el públic, doncs, és una part importantíssima del procés i en forma part. Jo m’adscric al que en diem Estètica de la recepció. Sense recepció no hi ha obra: sense la mirada de l’espectador el sentit de l’obra i el cicle de creació de sentit no estan culminats. Per tant, sempre s’ha de mirar a qui et dirigeixes. Jo parteixo de fragments de fotografies perquè entenc que la fotografia tal com l’hem conegut ha estat sempre en tant que objecte, que pot ser informatiu, que pot tenir un referent temàtic i que, sobretot, també es pot tocar, ocupa un espai. Jo reivindico aquesta força de l’objecte. Això ara està canviant cap al que en dic postfotografia, que és immaterial i necessita dispositius de lectura com les pantalles dels telèfons o els discs durs. Som, per tant, la darrera generació que ha conviscut amb aquells objectes, i això canvia molt l’aproximació que un fa a temes com són la memòria, el temps, el record de les nostres vivències i el fet de ser membre d’una comunitat pel fet de compartir aquests mateixos objectes.

MMA: Explica’ns, doncs, com treballes aquest objecte i què persegueixes amb el fet de convertir “imatges malaltes” en una nova obra.

JF: Alguns dels meus companys manipulen les imatges. Per exemple, les enterren i les recuperen al cap d’un temps; això fa que les forces del terreny les deteriorin a través de processos químics. Jo, tanmateix, prefereixo respectar la pròpia evolució natural dels materials, no hi vull intervenir per tal d’exagerar una determinada malaltia de la imatge. Contràriament, simplement vull ser testimoni, un observador, o més aviat com un metge que diagnostica patologies tal com les troba. Així es dóna més valor a les forces de la casualitat, l’accident i el trauma, que, de fet, és la paraula utilitzada originàriament per descriure aquests accidents. Ben mirat, aquest trauma també és doble: la imatge mostra el seu propi patiment i alhora el patiment de la gent que mostra.

MMA: Parlant, doncs, de categories com “accident” i “casualitat”, entenc que aquesta obertura de sentit s’escapa a la voluntat de l’autor?

JF: Estem repensant la figura de l’autor. Tingues en compte que el creador ha estat modelat segons determinades concepcions filosòfiques, des del romanticisme i el concepte de geni fins a les avantguardes i, posteriorment, la mort de l’autor. Més enllà d’enginys intel·lectuals, sí que és una figura que s’ha anat dissolvent o erosionant. Fins fa poc, autor era aquell qui produïa, mentre que ara és més aquell que pensa i dóna sentit. La creació ja no és un procés de fabricació artesanal d’objectes estètics, sinó més aviat una assignació de sentit a objectes que poden ser preexistents o no ser-ho. L’apropiació, doncs, s’ha institucionalitzat com a camí per l’art contemporani, tot i que prefereixo el terme d’adopció, que etimològicament incorpora el fet de prendre decisions. Per què jo escullo una determinada imatge en un arxiu i la presento d’una determinada manera? La creació és això. El més important és el procés; ni l’autor, que és agent, ni tan sols l’obra, és que un recurs, una mediació.

MMA: Creus que això té alguna relació amb la interpretació musical? Cada concert és un nou procés de mediació únic que transforma l’obra?

JF: Efectivament! Sempre es generarà una cosa, es vulgui o no. Dit d’una altra manera, no hi ha res que sigui reproduïble al 100%. Sí que hi podem mesurar el grau d’originalitat i redundància, que seran les aportacions dels grans intèrprets. Ells hi aboquen la seva sensibilitat, cultura, estat d’ànim, etc. Tot forma un conjunt que converteix cada concert en un moment únic i irrepetible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *