Subscriu-te

Es publiquen les memòries de l’organista Montserrat Torrent

El periodista Albert Torrens acaba de publicar Montserrat Torrent, la dama de l’orgue, un llibre exhaustiu editat per Ficta Edicions que recull les memòries de la gran organista catalana. Un treball necessari, que omple un buit i que aprofundeix en la vida i la trajectòria musical de la més gran organista que ha donat el nostre país. Montserrat Torrent acaba de complir 94 anys.

PERE ANDREU JARIOD: ¿El llibre neix d’alguna manera de la teva admiració envers Montserrat Torrent?

ALBERT TORRENS: Per part meva, l’admiració s’adreça sobretot envers la persona, més que no pas la intèrpret. Més enllà de fer música, Montserrat Torrent és una dona que parla i escriu molt bé, per això el format del llibre és de memòries i no pas de biografia, perquè volia que hi parlés ella, en primera persona. Ella té el vocabulari ric i precís que recullo i en el qual amb prou feines he intervingut.

PAJ: Com va rebre ella la proposta que es fes un llibre amb les seves vivències i records?

AT: En un primer moment s’hi va mostrar lleugerament reticent, potser per alguna mala experiència anterior. Però els seus deixebles Juan de la Rubia i Susana García Lastra la van convèncer i de seguida va canviar d’opinió i va acceptar de col·laborar.

PAJ: Com te’l vas plantejar?

AT: Vaig estructurar-lo en tres grans parts, que vaig denominar “Preludi”, “Fuga” i “Coda”. No volia fer un relat cronològic i prou, perquè tenia por que fos massa feixuc. Per això vaig buscar alguns moments en què poder interrompre la narració. La primera part, el “Preludi”, jo crec que passa molt bé, perquè és anecdòtica, hi ha coses molt familiars i d’una època que ens queda a tots molt lluny. Aturo el relat l’any 1973, amb la restauració de l’orgue del Palau, i hi introdueixo la part de la “Fuga”, que és molt més conceptual. Aquí es parla de repertori, de tècnica, de restauració d’instruments, de com es prepara el concert, la relació de l’orgue amb la litúrgia i del fet de ser dona. I després, a la “Coda”, reprenc el relat cronològic que resta, a partir de la dècada del 1970 fins avui. En aquest apartat del llibre, que no deixen de ser cinquanta anys, també introdueixo alguna parada per parlar del seu marit, la jubilació, la docència o els reconeixements.

Montserrat Torrent a la consola de l’orgue del Palau Nacional. (c) Arxiu Montserrat Torrent.

PAJ: Ser organista i professora d’orgue durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX no devia ser gens fàcil…

AT: Hi ha cròniques d’aquella època en què se sorprenien que fos una dona qui tocava l’orgue. I no només devia ser difícil fer d’organista, sinó simplement sortir a estudiar fora. La prova és que no va anar-hi sola: primer, acompanyada de l’orguener Gabriel Blancafort, i després amb la seva germana o algú altre. Els primers anys van ser com una cursa d’obstacles: l’oposició de la família, el món d’església, que sempre ha estat molt masculí –encara que ella es dediqués únicament a oferir concerts–, la seva condició femenina i un llarg etcètera.

PAJ: L’orgue del Palau de la Música Catalana va apareixent en diversos moments del llibre. Ella va ser una de les persones que més es va queixar de l’estat de l’instrument.

AT: Va fer molts concerts al Palau, sobretot amb cors i orquestres, i insistia en la mesura possible que l’arreglessin. Destaca un concert de l’any 1973, en què es va fer una restauració que després es va veure que no havia estat gaire afortunada, i que es va celebrar amb dotze estrenes d’autors contemporanis que va assumir ella sola. Però crec que la seva relació amb aquest orgue sempre va ser d’amor-odi. Un altre instrument de la seva ciutat que va tocar molt és el del Palau Nacional de Montjuïc, on feia part de les classes del Conservatori.

PAJ: També s’ha queixat durant molt temps de la falta d’orgues de qualitat a la ciutat de Barcelona. En aquest sentit hi ha dos casos paradigmàtics, com són l’església de Sant Felip Neri i L’Auditori.

AT: Sant Felip Neri ha estat una constant de tota la seva vida. Primerament per la seva vinculació familiar –la seva mare hi anava a resar i coneixia tota la comunitat de monjos d’allà–, però també per la ubicació, les dimensions i l’acústica, que feien que fos un lloc ideal per tenir un orgue per fer-hi docència. Tampoc ha entès mai que la sala simfònica de L’Auditori no tingui orgue, és clar. En canvi, hi ha dos orgues recents, el de la Mercè i el de l’església dels Sants Just i Pastor, dels quals està molt contenta.

PAJ: Llegint el llibre també t’adones de com Montserrat Torrent s’ha involucrat en determinades causes relacionades amb l’orgue, i que no ha tingut por d’expressar la seva opinió i el seu compromís, com per exemple quan defensava que els organistes d’església cobressin.

AT: Ella té les idees molt clares, però també la capacitat de rectificar si veu que està equivocada. S’han fet moltes restauracions desafortunades i té autoritat per poder-ho denunciar, ja que ha tingut sempre molta relació amb el món de l’orgueneria. També crec que, en bona mesura, el fet de sortir fora li va permetre veure que les coses es podien fer de manera diferent de com es feien aquí.

PAJ: Pel que fa al repertori, tant li ha interessat la música antiga com els autors més actuals.

AT: Tot i que assegura que rebutja l’especialització, d’alguna manera ella s’ha especialitzat en tres àmbits: el repertori ibèric antic, Bach i els autors contemporanis. De música contemporània, en va interpretar molta cap als anys seixanta i setanta, després n’ha tocat menys, tot i que no fa gaire encara estrenava peces de Bernat Vivancos o Benet Casablancas. En canvi, la seva gran aportació ha estat la descoberta de tot el repertori ibèric, sobre el qual va aplicar els criteris d’interpretació històrica que anaven sorgint en altres àmbits. Ella va ser la primera a tocar obres d’autors com Antonio de Cabezón o Francisco Correa de Arauxo, que sempre diu que és el seu compositor predilecte.

Montserrat Torrent al Palau de la Música Catalana, envoltada dels compositors de qui va estrenar obres en el concert d’inauguració de la restauració de l’orgue, el 21 de febrer de 1973. (c) Arxiu Montserrat Torrent.

PAJ: Al darrere d’aquest treball es nota que hi ha un buidatge ingent d’informació: des d’entrevistes en diaris i revistes especialitzades a programes de ràdio, també correspondència i fins i tot xarxes socials. ¿Ha estat molt complicat de localitzar?

AT: Quan vaig començar a fer el llibre l’al·licient era anar-la a veure un cop per setmana i amb això ja en tenia prou. Però de seguida vaig complementar-ho amb la documentació que ella ha anat dipositant, ben ordenada i classificada, al CSIC (Centre Superior d’Investigacions Científiques). Allà vaig trobar totes les referències de la premsa, a més dels programes de mà dels concerts. I més endavant li vaig demanar permís per poder entrar a l’habitació de casa seva on conserva la resta de la documentació, sobretot les cartes personals. He tingut la sort que, de tota la seva correspondència, en guardava una còpia en paper carbó.

PAJ: També s’inclouen algunes fotografies.

AT: Tenia clar que volia incloure unes pàgines centrals amb fotografies, com se sol fer en les biografies. N’hi havia moltíssimes, i francament les hauria posat totes. Finalment, entre la Montserrat, el Bernat Cabré –deixeble seu i cofundador de l’editorial Ficta– i jo mateix vam fer-ne la tria. El que ella va demanar és no sortir a la portada.

PAJ: Una vida molt llarga i intensa, plena de bons i mals moments.

AT: Certament, hi ha un moment en què diu que els artistes ho viuen tot més intensament, tant les coses bones com les dolentes. Llegint les cartes també em deia que havia reviscut moments que ja no recordava. I és comparant el que escrivia llavors amb el que explica ara que t’adones com el pas del temps modifica la perspectiva amb què valorem els fets.

PAJ: També parla d’alguns problemes de salut o de la sordesa que l’afecta des de fa anys, que ha acceptat i amb la qual ha après a conviure.

AT: De manera anàloga, a través de les cartes veus que el procés d’acceptació de la pèrdua d’oïda no va ser immediat i que va trigar força temps a acceptar-ho fins a arribar a avui dia, que gairebé sembla que se n’enorgulleixi. Sempre explica que els metges intenten que pugui sentir-hi bé, però ella ho rebutja perquè diu que ara, per dins, sent la música millor que abans.

PAJ: L’última part del llibre parla d’aquests últims anys. Al contrari del que es podria pensar, no s’ha retirat: segueix estudiant i tocant l’orgue cada dia, i també oferint concerts.

AT: El llibre acaba amb el concert d’homenatge l’octubre del 2018 a l’Auditorio Nacional de Madrid, al costat de sis dels seus deixebles, que va ser molt emblemàtic. Però després d’allò ha seguit oferint concerts. I a l’“Epíleg” apareixen temes diversos, com la relació amb la família, les seves opinions sobre política o religió… És com un calaix de sastre, però em sabia greu no recollir-ho i crec que queda prou ben lligat.

El volum ha estat publicat per l’editorial Ficta dins la col.lecció Ficta Lletres.

PAJ: El llibre ofereix molta informació, documenta bona part dels 1.600 concerts que ha fet i alguns enregistraments. La sensació és que hi és tot el que havia de ser-hi, que no hi falta res.

AT: Jo dic a la introducció que és forçosament incomplet perquè encara que jo hagi volgut ser exhaustiu, és impossible saber-ho tot d’una persona. Però sí que hi he volgut posar tot el que he pogut arribar a saber i deixant clar que aquest llibre no és ni una tesi doctoral sobre la seva carrera ni un tractat d’orgue o d’orgueneria.

PAJ: Què és el que més t’ha sorprès, un cop has investigat i aprofundit en tota aquesta documentació?

AT: Moltes coses. De sempre, m’agrada comprovar que estem escrivint la nostra pròpia història cada dia, que tot el que fem pot tenir un paper important en el futur, tot i que potser en el moment no en som conscients. I el treball amb la vida de Montserrat Torrent ho ha fet molt evident i m’ha fet adonar que ens passa una mica a tots. Per als que fem periodisme, la nostra feina deixa una petjada que és la que quedarà el dia de demà: per saber com va anar un determinat concert, no ho he pogut preguntar a ningú, només he pogut accedir a la crítica que va deixar el periodista que hi havia.

PAJ: Al llarg de tot el llibre podem entreveure el fi sentit de l’humor de la Montserrat Torrent. Què més destacaries de la seva personalitat?

AT: El sentit de l’humor sol ser signe d’una gran intel·ligència i en el seu cas això es compleix. D’altra banda, el rigor, la constància i el fet de no deixar-se vèncer per les dificultats. I també aquest equilibri tan propi de tots els artistes entre la cerca de la solitud i la necessitat del contacte amb el públic. I evidentment, la vocació pedagògica: si només hagués volgut tocar per a ella, com diu sovint, no hauria fet escola. Les seves ànsies de saber i d’ampliar coneixements, també les ha tingudes per transmetre-ho als deixebles, que sempre expliquen que les seves no eren només lliçons de música, sinó de vida. Personalment, puc dir que fer aquest llibre ha estat un autèntic privilegi. Sé que moltes persones haurien volgut estar al meu lloc recordant anècdotes plegats. Estic segur que el procés ha estat molt més gratificant per a mi que per a ella mateixa, i la satisfacció més gran que m’emporto és que ho hagi pogut veure acabat.

Imatge destacada: Montserrat Torrent a l’orgue de Montesa (València), el 3 de març de 2019. (c) Arxiu Montserrat Torrent.

Descarregar PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *