Subscriu-te

Laia Masramon

El dia que la vaig descobrir, Laia Masramon tancava un cicle. De les classes que va fer amb Alícia de Larrocha als tretze o catorze anys es va quedar, entre moltes altres coses, amb una frase que encara avui l‘acompanya: “Si no t‘estimes molt la música, no t‘hi dediquis”. Tot i fer concerts des dels deu anys i estar enfocada en aquesta direcció des de ben jove, la Laia es va passar tota l‘adolescència preguntant-se si s‘estimava prou la música com per dedicar-s‘hi, si realment n‘era digna. La resposta afirmativa la va obtenir als disset anys, instants després de debutar amb l‘OBC al Palau de la Música Catalana. “Recordo perfectament haver tocat i estar allà al·lucinant i pensar: que feliç que soc, jo vull fer això!”.

Això és ser pianista professional, amb una carrera concertística sòlida, tant a l‘Estat espanyol com a l‘estranger i amb una extensa aula d‘alumnes repartits entre el Centro Superior de Enseñanza Musical Katarina Gurska de Madrid, el Conservatori Municipal de Manresa i casa seva. Una activitat que no es pot deslligar de l‘acció de viure i de ser una persona plenament conscient de si mateixa. “La manera com ens prenem la vida quotidiana és un treball constant, i això afecta com toques. La relació que hi ha entre la música i la naturalesa és íntima i per això l‘art és un gran mirall i una gran font de creixement personal”.

La Laia va créixer en una família musical. L‘àvia era pianista i ensenyava a tocar l‘instrument als nens i les nenes del poble. El pare també tocava el piano i sentir-lo sonar a casa era una cosa ben natural. Un dia la Laia va dir que volia ser “una nena de l‘àvia”. Al cap de poques classes, l‘àvia es va adonar de la facilitat amb què la Laia aprenia i la família es va abocar a proporcionar-li les millors condicions per desenvolupar les seves habilitats. De seguida va entrar en escena Carles Julià, que en fou el professor durant més de deu anys, i el qual no només formà la Laia pianista, sinó també el seu pensament artístic i humà: “Venia a casa els dilluns i fèiem classe tota la tarda. Després es quedava a sopar i parlàvem de música i d‘altres arts, cosa que revestia d‘una qualitat més àmplia la meva formació. Era formar el meu pensament”.

Amb aquesta escena al cap, no resulta estrany descobrir en la Laia una vocació docent que, a través del piano, vol incidir en la persona. “La tasca docent és profunda no només en la matèria que ensenyes, sinó en la necessitat de revestir això d‘uns principis humans bàsics que sustenten qualsevol relació humana”. Una tasca que circula en sentit contrari de la riuada del sistema econòmic i social que ens arrossega cap a la cerca del plaer immediat i superficial. “Es premia la satisfacció instantània i superficial, però hi ha aquella satisfacció corba, a llarg termini, que requereix petits esforços sumats cada dia, que al final és la més plena de totes perquè t‘ha transformat com a persona”.

La família va conduir la seva carrera de manera mesurada, fet que li va permetre tenir una infància i adolescència normals. En finalitzar els estudis de grau superior al Conservatori Municipal de Barcelona amb Ramon Coll, va fer les maletes cap a Madrid, on va estudiar durant cinc anys amb Galina Eguiazarova a l‘Escuela Superior de Música Reina Sofia: “Per a mi va ser una descoberta increïble la seva imaginació musical, la riquesa a l‘hora d‘expressar-se i la manera d‘entendre les obres”. Després d‘això, es va formar com a fortepianista al Màster en Fortepiano i Interpretació Històrica de l‘Schola Cantorum Basiliensis, mentre feia concerts arreu d‘Europa amb el piano i el fortepiano, mantenia una aprofundida activitat docent a Madrid i es menjava el plat que havia preparat a les sis del matí a Basilea en el tren que la portava de les classes de piano a la classe d‘alemany a Madrid.

La conciliació de tota aquesta activitat amb una vida personal equilibrada li va requerir fer un pas enrere per repensar-se. “El pas de l’adolescència a la vida adulta com a músic és difícil. Quan ets adolescent estudies tot el dia i això no és sostenible si vols tenir una vida equilibrada”. Entendre que podia tenir una vida adulta en la qual hi hagués espai per a tot va ser revelador. Un espai per viure i per tenir relacions significatives. Un espai per inspirar-se. Espai per pensar i per ser. “Camino molt. I nedo. Al final, som el que cuidem, que vol dir que som aquelles coses a les quals donem espai perquè ens puguin passar”.

Aquest curs la Laia passa més temps a Catalunya. Buscava una excusa per poder tornar-hi més sovint i la plaça de professora de piano al Conservatori de Manresa l’hi ha donat. “És el retrobament amb casa i la sensació que aporto alguna cosa a nivell professional més enllà dels concerts. Em feia il·lusió aportar a nivell docent a Catalunya”.

*  *  *

El Petit Palau. 2 de febrer de 2015. Llum zenital. Un piano de cua presideix el centre de la platea. Foscor absoluta al voltant. Laia Masramon apareix en escena amb els cabells recollits endarrere. Porta un vestit de tirants blau turquesa, una cadena molt fina penjada al coll rematada amb una peça llarga i daurada i fines arracades de forma piramidal. Una breu salutació és suficient peatge per poder seure al piano.

“La feina psicològica a l’hora d’afrontar un concert va més enllà de la simple preparació del concert. Un està practicant la seva relació amb ell mateix cada dia, en cada moment. Un toca com és i és com toca”.

El programa del concert ha estat molt meditat. L’inici proposa dues maneres immenses d’entendre i materialitzar el romanticisme musical: Johannes Brahms i Frédéric Chopin. La segona part estableix un diàleg entre la música de dos visionaris, Claude Debussy i Aleksandr Skriabin, acotada a l’inici i al final per la delicada Für Alina d’Arvo Pärt.

“El primer que cal és tenir un desig verdader de conèixer al més profundament possible el que estàs tocant. I després et fas propi aquest llenguatge i aquesta manera d’expressar-se i els passes pel teu sedàs. Però sempre hi ha d’haver honradesa, que el que jo sento estigui d’acord amb el que el compositor volia”.

Masramon posseeix un pianisme d’una qualitat clàssica, amb una dicció clara, perfecta definició de les veus i un rebuig frontal a tot gest grandiloqüent o histriònic. Amb aquesta manera de tocar és capaç de dibuixar profunds canvis d’intensitat i de color mitjançant el control dinàmic, la varietat d’atacs i una gran capacitat de modelar la densitat del seu so.

“Tota la humanitat està dins d’una obra d’art. Tot el que hem pogut sentir tots, perquè al final tots sentim el mateix, està dins de la música. I si parlem més en concret, m’agrada veure quina organització musical interna hi ha en les obres que toco. Veure les entranyes de la música, entendre què estàs tocant pel que fa a moviment, i al gest, com si fos una petita coreografia de l’ànima. I quan toquem també tenim una coreografia de gestos petits, el canell no para de dibuixar, sempre en rodó, i és la base perquè puguem transmetre el legato i la qualitat del so”.

La Laia toca amb la mirada entornada i la boca lleument oberta. Les celles són el far que ens guia a través de les seves emocions. Els ulls, gairebé tancats i dirigits cap al teclat, s’obren de sobte, sorpresos d’allò que acaben de sentir i que la seva ànima potser descobreix per primera vegada.

“Cada concert és un recorregut emocional no només en el temps i l’espai que hi ha en aquell moment, sinó també en el passat, el present i el futur, perquè des del meu punt de vista i tal com deia Harnoncourt, la funció principal de l’art és commoure’ns profundament com a persones, sacsejar-nos des del més íntim i transformar-nos. L’art ens recorda qui som, cap a on podem anar i ens dona la valentia i la força per fer-ho”.

1 comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *