Subscriu-te

Marisa Martins ofereix un recital a l’Ateneu Barcelonès dins el Memorial Mompou-Bravo

Marisa Martins. © Javier del Real
Marisa Martins. © Javier del Real

Entrevista a Marisa Martins: “La constant en la meva carrera: la varietat”

Demà dimecres, 23 de juliol, la mezzosoprano Marisa Martins ofereix un recital a l’Ateneu Barcelonès (21 h) amb el lema “Mompou i la princesa de Polignac”, en què cantarà cançons de Maurice Ravel (Histoires naturelles), Francis Poulenc (La courte paille), Joan Comellas (Cinco tonadas de ultramar), Manuel de Falla (Trois chansons) i Frederic Mompou (Damunt de tu només les flors, Ara no sé si et veig encar i Jo et presentia com la mar, a més de Tres cançons amb text de Juan Ramón Jiménez i Quatre Comptines); la cantant serà acompanyada al piano per Mac McClure. Aquest concert forma part de la 8a edició del Memorial Mompou-Bravo, que també va incloure un concert del duo de violí i piano format per Kalina Macuta i Daniel Blanch el 16 de juliol passat.

D’altra banda, Marisa Martins ha concedit una entrevista exclusiva a aquesta pàgina web de la «Revista Musical Catalana», en la qual explica la seva relació interpretativa amb l’obra de Frederic Mompou i quins són els seus propers compromisos professionals.

La seva implicació amb l’obra vocal dels músics catalans ve de lluny. Com va descobrir l’obra de Mompou?

No oblidaré mai el meu primer contacte amb la música de Mompou. Va ser al Conservatori Municipal de Música de Barcelona en un homenatge a Conxita Badia. Em van demanar que estudiés Neu a corre-cuita (vaig haver d’estudiar-la d’una partitura que em van enviar per fax i que amb prou feines es veia). Al piano m’acompanyà qui en aquell moment era la directora del Conservatori, Carme Vila. En acabar el concert Carmen Bravo va venir a saludar-me i em va dir molt amablement: “Tu has de cantar Mompou.” Al cap d’uns anys el pianista Mac McClure i jo vam preparar amb ella durant mesos el nostre primer disc integral de Mompou, Combat del somni, i fou ella mateixa qui ens guià a través dels seus records, les seves emocions i les seves anècdotes.

Digui’ns alguna característica que defineixi l’estil de Mompou. ¿És un compositor difícil per a la veu?

Tothom parla de l’univers íntim de Mompou. La dificultat d’interpretar-lo rau en el fet de trobar l’equilibri entre deixar fluir les emocions a través de la seva música, però sense que es tornin gaire externes ni explosives, han de ser intensament contingudes, retingudes en un mateix. Això requereix un gran control en l’emissió del so i dels seus “colors”.

Vostè ha enregistrat molta música vocal catalana, i se sent, d’alguna manera, filla adoptiva de Catalunya, però és d’origen argentí. ¿Hi ha alguna semblança entre una cultura i l’altra?

Tret de l’arrel llatina, em costa trobar semblances entre el caràcter i la cultura argentina i catalana. Potser aquest gust per allò francès que tingueren molts dels compositors catalans i espanyols, i aquesta mirada de Buenos Aires posada en París. Per la resta, jo en enamorar-me de la música catalana vaig deixar enrere durant molt de temps l’argentina. No ha estat fins fa pocs anys que he començat a experimentar un lleu apropament a la cultura musical dels meus orígens.

Com definiria el moment actual de la seva carrera? Quins són els propers compromisos?

És un moment de lluita contra el desànim, com per a la majoria de cantants del país. La millor manera de fer-ho és programant la música que m’agrada més, com l’homenatge Mompou-Bravo de demà 23 de juliol a l’Ateneu Barcelonès, en què Mac McClure i jo interpretarem obres de Poulenc, Falla, Ravel, Mompou i Comellas. Després d’aquest recital en faré un altre a França, al Festival Déodat de Séverac, amb obres de compositors romàntics entorn del tema de “La nuit durable” amb el pianista Johannes Tolle. I després, novament amb Mac McClure, participaré al Festival Internacional de Música de Teclat (FIMTE) a Mojácar (Almeria), enguany dedicat a Granados. Després de les vacances d’agost m’espera El barber de Sevilla de Rossini al Teatre del Liceu. I més endavant em fa molta il·lusió la reposició de Vanitas de Salvatore Sciarrino al Teatro Arriaga de Bilbao. La constant en la meva carrera: la varietat.

Marisa Martins i Mac McClure durant un recital
Marisa Martins i Mac McClure durant un recital

La mezzosoprano hispanoargentina va iniciar els estudis musicals a Buenos Aires i els va continuar al Conservatori Superior Municipal de Barcelona. El seu repertori operístic abasta principalment Monteverdi (Ottavia, Proserpina, Minerva), Mozart (Dorabella, Annio, Zerlina, Idamante, Tamiri) i Rossini (Zaida, Doralice, Roggiero), rols que ha interpretat al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, Teatro de la Zarzuela i Teatro Real de Madrid, Teatre de la Monnaie de Brussel·les, Rossini Opera Festival de Pesaro i Festival Mozart de la Corunya, entre d’altres. En el 250è aniversari de Mozart debutà al Festival de Salzburg amb L’oca del Cairo i Lo sposo deluso.

Especialment interessada en la relació veu-moviment, intervé en produccions que combinen música i dansa contemporània als teatres de Basilea, Lucerna, Hebbel-Theater de Berlín, Òpera de Colònia, Brooklyn Academy of Music de Nova York i Festival de Música Antiga d’Innsbruck. En el camp del lied sent predilecció per la música francesa i espanyola, la qual cosa l’ha dut a estrenar diverses obres de compositors catalans com Xavier Montsalvatge, Frederic Mompou, Enric Palomar, David Padrós, Josep M. Mestres Quadreny i Jordi Rossinyol.

disc_Mompou_Combat_Martins_McClure

Guardonada amb l’Orphée d’Or 2008 en la categoria Grandes Voix Humaines-Henry Jacqueton per El gran burlador (Lauda), de la seva discografia destaquen també Monteverdi madrigali guerrieri ed amorosi (Harmonia Mundi), amb René Jacobs; Frederic Mompou (Warner Music) amb l’orquestra Real Filharmonía de Galícia; i de Columna Música: Frederic Mompou, Combat del somni; Requiem de Xavier Benguerel (Premi CD Compact 2007, categoria música coral); Xavier Montsalvatge, Integral de canto (vol. I) i, del mateix compositor, l’òpera El gato con botas, amb Antoni Ros Marbà i l’Orquestra del Liceu (nominada per als premis Grammy del 2004 al millor enregistrament d’òpera).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *