Subscriu-te

Teresa Berganza, una veu lliure a l’Olimp de la lírica universal

Es fa difícil confegir un obituari de tota personalitat coneguda i rellevant; l’ampli coneixement generalitzat d’aquests grans protagonistes de la història, en els àmbits que siguin, dificulta afegir-hi res de nou, sobretot afegir-hi fets objectius al que hagin establert llurs tan propagades històries. Però per damunt de la consciència d’aquestes limitacions i d’aquesta dificultat, cal pouar en allò menys visible i que al mateix temps pot ser més transcendent o enriquidor; fins i tot molt significativament enriquidor. I alhora no es pot deixar de banda el que podríem dir-ne perfil laic, aquelles fites biogràfiques concretes i decisives que han presidit, en aquest cas, una de les trajectòries més transcendents de la lírica espanyola.

Teresa Berganza va néixer a Madrid l’any 1933 en una família fins a cert punt dissonant –mare catòlica conservadora i pare força divers en això– i es va trobar ficada al món del cant gairebé sense adonar-se’n, sense una vocació focalitzada en el mateix fet concret del cant, tot partint d’uns força complets estudis de piano i harmonia que li van permetre col·lateralment començar a posar en públic les seves aptituds canores, encara que en principi només fos en l’àmbit del petit comitè acadèmic. I així, el teclat i el substrat teòric, alhora que li subministraven una formació musical molt rica, van anar deixant pas a la veu fins a acabar convertint-se en allò que ha estat. En aquest traspàs cal deixar constància del paper que hi va jugar aquesta extraordinària figura de la pedagogia canora que va ser Lola Rodríguez de Aragón.

El pas pel sedàs més o menys obligat pel fet concurs va ser transcorregut sense nota: curiosament, al mateix concurs va compartir aquesta circumstància ni més ni menys que amb Alfredo Kraus. En aquest context inicial de la carrera, un moment referencial va ser la interpretació del paper de Dorabella de l’òpera Così fan tutte l’any 1957 al Festival d’Ais de Provença, que va causar un gran impacte i al mateix temps apuntà un designi: el seu matrimoni amb el món de Mozart, un món en què va gaudir de dos altres companys de viatge importants: Le nozze di Figaro i La clemenza di Tito.

Comptava vint-i-quatre anys d’edat i n’hi esperaven cinquanta més d’actuacions memorables als escenaris i auditoris més importants del món, en un recorregut iniciat per aquest ordre: 1957, La Scala; 1958, Festival de Glyndebourne; 1959, Royal Opera House Covent Garden; 1967, Metropolitan Opera House, etcètera. I, no cal dir-ho, amb produccions del màxim relleu, els repartiments més encimbellats possibles i les batutes de les quals es pot dir que hi són totes les que van presidir el moment a partir dels seixanta: hi destaca una relació molt fructífera amb Claudio Abbado, amb qui va debutar en Carmen l’any 1977 i qui l’acompanyà en versions memorables de les òperes rossinianes –un altre amor musical per a ella– La Cenerentola i L’italiana in Algeri. També, entre d’altres, Barenboim, Klemperer, Solti… L’excepció va ser el director/dictador/déu Herbert von Karajan, amb qui no va congeniar; de fet, ella el va deixar plantat, en una mostra d’una de les característiques més definidores d’aquesta artista: l’esperit lliure.

Carmen és probablement el títol que ha caracteritzat més la seva carrera. La personalitat forta del personatge creat per Merimée-Bizet va ser molt ben viscuda per la personalitat també forta de Teresa Berganza i les seves representacions i enregistraments són patrimoni limitat per a gurmets molt exigents.

El cinema la va portar a ser coprotagonista d’una producció, l’any 1979, de gran envergadura: la que va dirigir el gran realitzador nord-americà Stanley Kubrik de la versió cinematogràfica de l’òpera Don Giovanni de Mozart, al costat de José van Dam, Ruggero Raimondi i Kiri Te Kanawa; un apèndix de característiques a part de l’habitual que en tot cas serveix per evidenciar amb quina mena d’esdeveniments i companys es jugava el prestigi Teresa Berganza.

La seva era una veu de mezzosoprano lleugera molt exacta, fet que comportava un repertori molt selectiu, en què dominaven no la força i l’exhibicionisme, sinó l’estudi i el rigor; no l’impacte i l’esgarip, sinó l’exquisidesa; no el recurs fàcil, sinó l’exigència i la responsabilitat, el bon gust, la musicalitat i el refinament; no la superficialitat: en definitiva, l’art en majúscules.

La seva potent personalitat comportava tenir les idees molt clares sobre l’art de la interpretació lírica i sempre va ser-hi fidel, radicalment fidel: un d’aquests principis era que si no estava en condicions de donar-ho tot, preferia anul·lar i ho va fer més del que és habitual; no es conformà mai amb el camí del mig acomodatici o del compromís no compromès: això li va comportar la fama d’artista difícil, bo i entenent el mot de manera molt ambigua, en què en alguns casos es fa difícil sospitar si allò podia incloure també algunes dosis de caprici. I això, és clar, lliga amb la component esperit lliure a la qual ens hem referit: el concepte sortir del pas, sinònims i derivats, no va formar mai part del seu vocabulari i res no va pertorbar mai el seu criteri.

Aquest afany de llibertat, aquesta autoexigència il·limitada, el fet de jugar constantment al molt i al tot i al res, també es va traslladar a l’àmbit personal: per tant, també en els afectes jugava a fons, com va ser el cas, per exemple, amb la seva gran amiga Victoria de los Ángeles, que va homenatjar en una iniciativa de la Fundació que porta el nom de la soprano barcelonina, en un gest de gran generositat, quan ja s’havia retirat.

Va estar casada amb el pianista Félix Lavilla, que va ser un pianista acompanyant excel·lent i amb qui, abans de separar-se, va compartir una brillant trajectòria liederística, i amb qui va tenir els seus tres fills, entre els quals la soprano Cecilia. Més endavant va compartir la vida amb un sacerdot català, Josep Rifà, gran amic del seu pare, en uns fets amb un bon punt de novel·lescos, si és que tota vida, i especialment la dels grans artistes, no té sempre quelcom o molt de novel·lesc…

El Liceu va ser un teatre on la seva carrera va tenir un protagonisme escàs; altrament, va ser al Palau de la Música on va tenir oportunitat de deixar-se veure molt més. Encara que, una vegada, s’hi va produir un petit accident: va ser en una versió de concert de La clemenza di Tito, al cicle Pro-Música, tenint per companya de repartiment la nostra també gran artista, la soprano Enriqueta Tarrés. En un moment va “perdre els papers” o el paper, i es van produir uns instants, breus però impagables, de desconcert; instants que el director Charles Mackerras va ajudar a reconduir… i també ella mateixa. Enriqueta Tarrés ens va confessar que, en aquells segons tensos, Teresa Berganza va demostrar una professionalitat excepcional; tot sigui dit de passada i sense que res no esvaeixi la petja profunda deixada per aquesta artista immensa.

Teresa Berganza va morir el 13 de maig de 2022, als 89 anys.

Imatge destacada: (c) Eva Guillamet.

Descarregar PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

El proper 4 de desembre, l' @ACIMC2 organitza una nova jornada d'homenatge a Gaspar Cassadó. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/la-segona-edicio-del-cicle-reinterprets-de-lacimc-reivindica-el-violoncellista-gaspar-cassado/

.@janlisiecki i @viennasymphony van interpretar Mozart i Mahler al @palaumusicacat. "Una execució molt ben planificada", diu @AlbertFFlamari1 a la crítica. Llegeix-la al web! 📸 Toni Bofill http://www.revistamusical.cat/critica/una-gran-cinquena-de-mahler-a-palau-100/

.@teatreprincipal va acollir l'estrena de l'òpera 'L'arxiduc' d'Antoni Parera Fons i Carme Riera. "Una partitura per a gran orquestra, d’una contemporaneïtat que no arracona la melodia", diu @RosaMassague a la crítica. Llegeix-la al web! 📸 César Miralles http://www.revistamusical.cat/critica/parera-fons-i-carme-riera-estrenen-larxiduc/

.@vespresdarnadi va interpretar Händel a la temporada de Música Antiga de @auditoribcn. "Un triomf interpretatiu en què va destacar la capacitat de Dani Espasa per cohesionar veus i grups instrumentals", diu Lluís Trullén a la crítica. Llegeix-la al web!
http://www.revistamusical.cat/critica/emotiva-recreacio-de-la-resurrezione-de-handel-a-lauditori/

Segueix-nos a Twitter