AKHNATEN de Philip Glass. Anthony Roth Costanzo, Rihab Chaieb, Katerina Estrada Tretyakova, Zachary James, Joan Martín-Royo, Toni Marsol, José Manuel Montero, Mar Esteve, Alba Valdivieso, Carmen Buendía, Carol García, Marina Pinchuk, Anna Tobella. Compañía de Malabares Gandini Juggling. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Phelim McDermott, direcció d’escena. Karen Kamensek, direcció musical. LICEU. 19 D’OCTUBRE DE 2025.
El Liceu proposa aquest mes d’octubre Akhnaten, una òpera contemporània, composta el segle passat, amb música de l’estatunidenc Philip Glass i llibret del mateix compositor, juntament amb S. Goldman, R. Israel i R. Riddell, estrenada a Stuttgart el 1984. Oportunitat única, doncs, de gaudir d’un treball rodó, tant per la direcció escènica de Phelim McDermott com per la batuta de Karen Kamensek.
La relació de Philip Glass amb la música escènica és tan prolífica com la seva llarga vida, i els seus interessos operístics reflecteixen les seves grans preocupacions científiques, socials, polítiques, religioses… D’aquí ve que el seu catàleg recorri des de la ciència amb Einstein o Kepler, la política amb Ghandi, Colom o la guerra civil estatunidenca, la religió amb l’òpera que ens ocupa….
Barcelona és una ciutat on ha sonat i sona la música de Glass amb una certa normalitat; la seva presència a L’Auditori ha estat freqüent (aquest mateix cap de setmana l’OBC n’interpretarà el Concert de violí, que ja ho va fer fa vuit temporades), al Palau de la Música Catalana se’n va poder veure fa sis anys l’òpera Einstein on the beach en versió de concert en un cicle monogràfic de cambra afegit. I el Liceu, després de les representacions tan polèmiques com necessàries de la versió dirigida al teatre de La Rambla pel mort recentment Bob Wilson de l’òpera Einstein on the beach (1992), n’ha ofert diverses partitures en els espectacles de ballet Signing Off (2005), Silent screen (2009), Wings of wax (2009), o del concert Amazònia (2024), fins a arribar a l’òpera que va ser estrena nacional a Espanya aquest diumenge.
Entre les diferents etapes de Glass, l’òpera Akhnaten és un clar exemple del que han anomenat un endolciment del seu estil dur anterior. Les seves cèl·lules melòdiques repetitives i l’ús constant d’un ritme abusiu es converteixen en un discurs més acceptable i pròxim a les col·laboracions amb Mike Oldfield i les bandes sonores, com la utilitzada per Coppola.
L’orquestra del Liceu es va submergir, en mans de la directora Karen Kamensek, en aquest estat de meditació necessària on el metrònom es converteix en l’ànima de l’acompanyament. Una orquestra que, prescindint de la secció de violins, va mostrar la bona qualitat i moment preciosista de la secció de fustes i metalls amb un empastament perfecte amb violes i secció greu de la corda, però sense oblidar una percussió nodrida, divertida i ajustada que va donar colors entre circ i taller de rellotgeria antiga. Igualment, el cor titular va ser una pedra de goma, tant en la part musical com en l’escènica: pur ritme, claredat de matisos i demostrant la capacitat d’incorporar-se a les directrius d’una direcció escènica que els converteix en jugadors de pilota. Es demostra una vegada més que tots dos col·lectius de la casa es lliuren en cada proposta amb un resultat magnífic, encara que el ritme de treball sigui esgotador.
Algú que s’introdueixi en aquesta òpera únicament des de l’àudio podria tenir la impressió de monotonia, però gairebé com qualsevol òpera, cal viure-la des de l’escena i d’aquí ve que la incorporació que fa el regista Phelim McDermott de la companyia de malabars Gandini Juggling aporti el complement dinàmic a través de pilotes i bitlles que enriqueixen l’escena i l’omplen d’una vida que, juntament amb un vestuari i caracterització fantasiosament barrocs i eclèctics dels solistes, ens introdueixen en un món de conte religiós més enllà de l’Egipte antic.
L’elenc de l’òpera és generós, dotze solistes i un narrador que van acomplir amb una qualitat notable una partitura gens fàcil de memoritzar i amb unes exigències tècniques sobretot per a les veus agudes de veritable marató.
Les sis filles d’Akhnaten van complir amb la breu però intensa part al tercer acte, tot un concertant del millor estil Glass.
El baríton d’òpera i musicals americà Zachary James, sense emetre una sola nota musical, va guiar l’acció com a Evangelista/escriba de la part més narrativa de la dramatúrgia amb una gran gestualitat, tot donant una lliçó de teatralitat i projecció de veu parlada.
El trio de poder de l’antiga religió que representaven els barítons Toni Marsol i Joan Martín-Royo, juntament amb el tenor José Manuel Montero, van complir en els difícils conjunts, si bé el tenor va sofrir bastant amb l’escriptura tirant de la seva part.
La reina Tye interpretada per la soprano Katerina Estrada Tretyakova, per contra, va salvar sense aparent esforç aquesta mateixa dificultat d’una escriptura absolutament percussiva aguda, i demostrà en la seva tornada al coliseu barceloní la capacitat d’enfrontar-se a reptes similars en un repertori més tradicional.
Rihab Chaieb va ser una Nefertiti de veu vellutada, rica en matisos en el seu duo amb el faraó, a la manera del duo final de L’incoronazione di Poppea monteverdiana, i de ric empastament en els trios amb el faraó i Tyre.
Però sens dubte l’estrella de la vetllada va ser el contratenor americà Anthony Roth Costanzo, que es va mimetitzar completament en el rol del faraó Akhnaten. És un paper que l’ha acompanyat aquests últims anys i del qual s’ha convertit en autèntica referència. El seu domini del cos i control del moviment en l’escena més enllà del nu integral de la seva coronació, de l’expressió andrògina hieràtica, i alhora la seva projecció vocal, la seva seguretat tècnica en aquesta mena d’escriptura musical, el van convertir en la raó màxima d’una partitura i un muntatge que quedarà en el record del públic liceista.
Cal destacar diversos moments que, per la bellesa musical i el resultat aconseguit, no podem deixar d’apuntar: al segon acte, l’himne a Aton cantat pel contratenor en català (seguint els desitjos del compositor) en una forma musical de baix ostinato amb fagot solista i diverses variacions instrumentals, el magnífic duo Nefertiti-Akhnaten amb solo de trombó en la introducció, el trio entre els protagonistes: la reina Tye, Nefertiti i Akhnaten que tanca el primer acte i finalment el concertant de tots els solistes i cor del tercer acte de l’escena 2 (atac i caiguda).
Hauria estat desitjable la sobretitulació per fer més comprensible tots els textos del llibret, especialment els més poètics i cantats en llengües mortes o antigues, ja que existeixen traduccions realitzades en altres llengües i fins i tot en espanyol i no es van projectar, amb la generació d’estranyesa en bona part del públic. Igualment, es va començar un nou programa de mà més extens que el full amb la mínima fitxa tècnica anterior, però suggerim que sigui més ric en documentació i informació, ja que es perd entre més de la meitat de pàgines de publicitat i compromisos corporatius. Hi ha qui encara recorda les activitats paral·leles que es feien al Foyer amb cada títol i que eren tan ben valorades. Hauria estat desitjable proposar alguna altra òpera de cambra, com In the penal colony per complementar l’òpera de la Sala Gran i que igualment està per estrenar al nostre país.
Seria una llàstima que alguna part del públic liceista no gaudís d’aquesta òpera pel fet que és desconeguda o relativament contemporània, però fins i tot és una oportunitat per a una altra mena de públic habitual del Sónar o Primavera Sound, que gaudiria d’aquesta estètica musical.
S’explica l’anècdota que, quan Philip Glass, durant la dècada dels anys setanta, en què a més de compondre i interpretar les seves obres treballava com a taxista i reparador d’electrodomèstics, convidava a sopar qui del públic es quedés fins al final de la seva obra, en el cas d’Akhnaten el sopar li hauria sortit molt car, ja que el públic no sols es va quedar fins al final, sinó que va demostrar amb grans ovacions el resultat de la seva inspiració, el bon fer dels directors musical i escènic, així com de solistes i cossos estables de la casa, aplaudiments extensibles a la direcció artística per aquesta aposta difícil però necessària i encertada.
Imatge destacada: (c) Sergi Panizo.
