NORMA de Vincenzo Bellini. Maribel Ortega, Anna Tobella, Kenneth Tarver, Jeroboám Tejera. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Carles Ortiz, director d’escena. Julio García Vico, director musical. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE MARÇ DE 2026.
La vigília del Dia de la Dona, arribava al Palau de la Música la Norma -sacerdotessa i matriarca- que la Fundació Òpera a Catalunya porta en gira aquests dies. En el rol principal, la producció reuneix dos atractius singulars: el debut, en algunes funcions, de Carmen Buendía i la celebració, en altres, del vintè aniversari en el paper de Maribel Ortega. Totes dues sopranos andaluses molt vinculades a Catalunya, pertanyents a generacions diferents i unides ara per aquesta doble escaiença.
En el cas de la funció que comentem, va ser Ortega l’encarregada de donar vida a la protagonista i de sostenir -i de quina manera!- el pes i el bon desenvolupament de tota l’òpera. La veu de l’experiència, mai més ben dit, sumada al domini tècnic, les dots actorals i la presència dalt de l’escenari de la cantant xeresana van destacar sobremanera per damunt dels seus companys de repartiment. No va ser així de bon principi, però: durant el primer acte, tal vegada amb l’instrument encara fred, el tempo va quedar frenat en alguns passatges d’agilitat, a banda que l’esperada ària “Casta diva” va ser desgraciada, molt a pesar de la cantant, pels estossecs impertinents d’una espectadora la qual, paradoxalment, no es va tornar a sentir durant la resta de funció.
El contrast va ser notori amb el Pollione de Kenneth Tarver -de veu molt tècnica però sensiblement més petita que la d’ella, i poc implicat en l’actuació fins a fer-la poc creïble- i amb l’Adalgisa d’Anna Tobella, que va signar una interpretació excessivament plana i mancada de matisos dinàmics: llàstima, per exemple, de no explorar registres inferiors al mezzoforte en una escena tan íntima com el duet “Mira, o Norma”. Amb tot, fragments concertants dels tres cantants principals com el tercer final del segon acte van resultar prou satisfactoris. I l’Oroveso de Jeroboám Tejera va compensar, malgrat la importància molt menor del paper, aquestes mancances amb aportacions vocals i actorals molt correctes.
Cal dir que no van ajudar els cantants a entrar en determinades situacions ni la direcció del jove Julio García Vico -que tampoc no va demanar els matisos deguts a l’orquestra- ni la manca d’espai a l’escenari del Palau, en el qual a penes cabien els efectius corals. Ben trobats, en canvi, els jocs de llums i l’ús d’una de les portes del fons de l’escenari per donar una mica de joc escènic i dissimular l’exposició excessiva de la sala de concerts.
