PALAU BACH. Arnau Tomàs, violoncel. Integral de les Suites per a violoncel de Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE FEBRER DE 2025.
Des de fa vint anys Arnau Tomàs està desxifrant el misteri que amaguen les Suites per a violoncel de Bach. Les ha interpretades en públic i les ha enregistrades en CD. L’assignatura pendent era interpretar la integral de les sis Suites, la catedral a què tots els grans mestres del violoncel s’han enfrontat en algun moment de la vida des que Pau Casals en va descobrir la partitura en una llibreria de vell de Barcelona el 1890.
La complexitat no radica tant en el tour de force físic que suposa, que també, com en el mental, ja que l’intèrpret ha de donar un sentit global i alhora detallista a una obra immensa que s’autoreferencia constantment.
En un Palau que malauradament no presentava un ple a vessar, però que comptava més públic jove i entusiasta del que estem acostumats a veure-hi, Arnau Tomàs va sortir a l’escenari i va arrencar amb l’arxifamosa Suite núm. 1 en Sol major amb un tempo rapidíssim que ja no va abandonar en tota la nit. Ja amb aquesta peça va mostrar quin seria el seu camí: una tècnica virtuosa en la digitació i un ús de l’arc ampli i flexible, lleugeresa interpretativa en els moviments més ràpids i sensibilitat i detallisme a les sarabandes.
En un gest que demostra la seva comprensió profunda de les obres de Bach, Tomàs va dividir les sis Suites en tres seccions emparellant-les per tonalitats afins. Així, després de la número 1 va venir la número 4, en Mi bemoll major, on va jugar amb les dinàmiques, va crear clímaxs musicals i va extreure del violoncel una gran varietat de colors, en una interpretació personal i sobretot molt lluminosa.
Superat el primer escull, a la segona part, en què s’enfrontava a les Suites núm. 2, en Re menor, i a la Suite núm. 6, en Re major, Tomàs va asserenar el tempo i va destacar per la profunditat i expressivitat amb què va dotar els diferents moviments endinsant-nos en el magnetisme que generen aquestes peces. El “Preludi” de la 2 va ser una meravella i la “Sarabanda” va emocionar, mentre que en el “Preludi” i la “Courante” de la Suite núm. 6, per a violoncel de cinc cordes, va fer una demostració de virtuosisme, i la “Gavota” va sonar com el que realment és, una dansa alegre i festiva.
La tercera part va començar amb una notòria desbandada de públic. Llàstima, perquè els que ens vam quedar vam entrar en autèntica comunió amb l’intèrpret i l’autor. A la Suite núm. 5, en Do menor, Tomàs va submergir-nos en un pou de foscor contrastant amb punts de llum intensos fins a arribar a la “Sarabanda”, que va interpretar amb una delicadesa immensa extraient-ne notes cristal·lines i una sensibilitat exquisida en el que probablement va ser el moment més commovedor del concert. Finalment, en un contrast molt interessant, la Suite núm. 3, en Do major, l’encarregada de tancar la vetllada, va sonar alegre i plena d’energia, amb moments delicats per acabar amb una “Giga” on Tomàs va descarregar tota la seva intensitat, entrega, seguretat i contundència.
Els aplaudiments van ser esclatants i Arnau Tomàs els va agrair rialler i satisfet d’haver arribat al cim de l’Everest.
