Benvingut Socias Mercadé (1877-1952). Motets i cançons del seu llegat a l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès.
Lluís Sintes.
Tarragona: Consell Comarcal del Baix Penedès, 2024.
El baríton menorquí Lluís Sintes, actualment establert al Vendrell, combina una encoratjadora trajectòria com a intèrpret amb un compromís destacable envers la recuperació i difusió del patrimoni musical català i balear. Ja fa anys que impulsa la redescoberta d’obres sacres de compositors menorquins del segle XIX, com Jaume Alaquer, Benet Andreu o Joan Fuxà, entre d’altres. Aquell projecte, culminat el 2009 amb una edició discogràfica i una gira de concerts amb l’organista Tomé Olives, va significar un primer pas cap a una línia de treball que Sintes ha sabut consolidar amb sensibilitat, entusiasme i justícia.
Amb el precedent immediat del Miserere atribuït a Josep Badia i Planas, símbol de la litúrgia vendrellenca, l’interès de Lluís Sintes s’ha centrat ara en la figura de Benvingut Socias Mercadé (1877-1952), compositor i pedagog vendrellenc reivindicat els darrers anys per diverses institucions i investigadors, com Nativitat Castejón, autora de la monografia Benvingut Socias Mercadé (1877-1952), un músic vendrellenc per a descobrir (Consell Comarcal del Baix Penedès, 2019). Socias, contemporani i amic de Pau Casals –de fet, el pare de Casals fou el seu primer mestre de música–, va gaudir d’una carrera destacada que el va dur a actuar a ciutats com ara Londres, Berlín, Nova York o París i va oferir recitals com a pianista, sovint al costat del mateix Casals.
El volum presenta una desena d’obres per a veu solista, duet vocal i conjunt coral que abracen tant repertori profà com religiós. En la introducció del volum, Sintes n’ofereix una contextualització històrica precisa i accessible. Les obres per a veu solista inclouen cançons com són Comiat i Enyorament, escrites el 1895 i 1896, d’estructura estròfica, amb línies vocals que combinen declamació i lirisme sobre acompanyaments pianístics d’una notable elaboració (per exemple: en l’insistent i martellejant acompanyament en grups de semicorxeres amb puntet de perfil ritmicomelòdic a la mà dreta a Enyorament que mostren la pulsió i l’angoixa afectiva). Destaca també Queixa amorosa, presentada en dues versions: l’original en Fa major i una transposició a La major, en clau de Sol, pensada per fer-la accessible a veus agudes. Aquesta segona versió és probablement la que enregistraren Griselda Ramon i Àlex Jordi en el cedé que acompanya la monografia de Castejón. Es tracta d’una peça en forma de lied ternari (ABA) amb una línia vocal diferent de l’acompanyament en originals arpegiats de la mà dreta, particularment al passatge central, de caràcter planyívol i evocatiu en la millor línia del Romanticisme centreuropeu de Schubert i Schumann.
Dins de l’àmbit religiós, cal esmentar dos O salutaris Hostia!: el primer, sense data, d’un estil vocal d’ascendència italiana, amb salts intervàl·lics notables i un registre que arriba fins al Sol agut; el segon, datat el 22 de novembre de 1901, opta per una escriptura més fluida, pròxima al cant gregorià, amb contrapunt discret i línies melòdiques de caràcter suau i contemplatiu. La setena peça del recull és una miniatura per a piano sorprenent, Felicitació, en Mi major, d’una exigència inesperada, amb alteracions accidentals constants i una digitació complexa que denota un humor refinat, gairebé com una petita broma musical per al compositor, escriptor i seminarista Joan Bassa i Casa el 1903, una de les diverses personalitats vinculades a aquestes composicions, ja sigui com a destinatari honorífic o pràctic.
Sobresurten dues peces més, no menys estretament vinculades a l’entorn cultural del Vendrell, com són els Goigs de Sant Salvador i les Cobles del Rosari per a cor a dues veu. Aquestes últimes són del 1897 sobre text de Josep Pont Dalmau amb una estructura poliseccional amb una tornada de perfil homorítmic i homofònic entre les veus i l’acompanyament en compàs ternari i tempo andante en La major contrastada per dues cobles (ABACA), la primera a solo en Re major i la segona a duo en compàs binari i un acompanyament enriquit a la mà esquerra. En canvi, els Goigs de Sant Salvador també han aparegut aquest 2025 en l’estudi Els goigs de l’ermita de Sant Salvador del Vendrell. Textos, edicions i música, a càrrec, entre altres investigadors, de Lluís Sintes i Nativitat Castejón, que ha estat impulsat per l’associació L’Orgue del Vendrell i coeditat per l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès i l’Ajuntament del Vendrell. Allà Sintes aborda formalment aquesta original composició igualment feta sobre text de mossèn Pont i Dalmau, als disset anys(!), durant la seva etapa estudiantil.
En darrer lloc, tanquen la selecció dues peces pensades per a l’ofici religiós: l’“Incarnatus Est” (1894) de la futura Misa de la Santísima Trinidad (1896), que li va valer un premi de composició a Lugo, i el Benedictus qui venit a quatre veus a cappella, del 1897, que sobresurt tant per la bellesa harmònica com per les provatures en la imbricació de textures, predominantment conjuntada als finals de frase. En conjunt, aquestes composicions destaquen per la claredat formal, el caràcter cantable i comunicatiu, i una escriptura diatònica i cromàtica que alterna la senzillesa lírica amb passatges més elaborats, sempre dins dels cànons estètics propis del gust burgès hereu del segle XIX.
L’edició presenta una gran qualitat: format DINA4, paper setinat, una tipografia còmodament llegible i un disseny gràfic net i elegant. Cada obra inclou reproduccions facsímils dels manuscrits originals conservats a l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès, institució clau en la preservació i difusió del llegat de Socias, al costat de l’Ajuntament del Vendrell i L’Orgue del Vendrell, que ja van col·laborar en la publicació dels goigs esmentats. Tot plegat configura un conjunt de treballs que aporten eines essencials sòlides per a futures investigacions musicològiques i perquè aquesta música sigui interpretada i divulgada. Iniciatives com aquesta contribueixen a eixamplar el cànon i a democratitzar l’accés a un patrimoni sovint oblidat, però ric i suggestiu per entendre la nostra història per molt local que sigui. Caldria que més compositors catalans –com Morera, Vives, Rodoreda, Nicolau i tants d’altres– poguessin gaudir d’aquest mateix tractament científic i editorial.
