PALAU 100. Anne-Sophie Mutter, violí. Yefim Bronfman, piano. Pablo Ferrández, violoncel. Trios de Beethoven i Txaikovski. PALAU DE LA MÚSICA. 20 D’OCTUBRE DE 2025.
El Palau va inaugurar oficialment temporada amb un bon concert que hauria pogut ser millor. Hi havia tres artistes imponents a l’escenari: la violinista Anne-Sophie Mutter, el pianista Yefim Bronfman i el violoncel·lista Pablo Ferrández i, al programa, dos genis de la música representats per dues obres meravelloses i contundents, Beethoven amb el seu Trio núm. 7 en Si bemoll major Op.77 “Arxiduc” i Txaikovski amb el Trio per a piano en La menor Op. 50. La festa es preveia grossa i n’hi va haver de festa, però hauria pogut ser millor.
El problema ens l’explicava el programa de mà del concert on s’hi podia llegir: “A diferència del que sol passar en una formació de cambra estable, en què tots els solistes treballen amb anticipació la versió que presentaran i acostumen a tenir una manera similar d’entendre la música, en aquesta ocasió podrem descobrir una lectura polièdrica dels Trios de Beethoven i Txaikovski, inspirats per les potents personalitats artístiques de tots tres músics”.
Vet aquí el problema: tres “potents personalitats” no fan necessàriament un trio i a la música de cambra val més no acostar-s’hi amb gaire “poliedres”. La música de cambra sona més bé quan, renunciant a la pròpia “potent personalitat”, s’entra en un estat de comunió amb les ànimes dels companys; quan, a través del pacte i l’assaig, s’unifica el criteri interpretatiu i la temperatura expressiva. La música de cambra, com totes les coses que funcionen en equip, no pot ser un assumpte de tants caps, tants barrets.
Entenem-nos: Mutter és una gran solista, potser no va tenir el seu millor dia i el so, especialment a l’inici de Beethoven, era aspre, feridor i, en algun breu moment, l’afinació va trontollar, però sense cap mena de dubte segueix sent una violinista impressionant; Yefim Bronfman és un pianista de primera categoria –ho va demostrar abastament en Txaikovski- i Pablo Ferrández, el més jove de tots tres, ja és un músic de molt alt nivell. Va ser precisament Ferrández qui, més que els altres, va buscar sempre la concertació amb els companys i el so de trio.
Beethoven va sonar una mica desgavellat, bé però desequilibrat. Txaikovski va sonar globalment millor. Tampoc no va ser perfecte però, especialment en els passatges més elegíacs, es va escoltar música molt bona i ben feta.
