MICROÒPERES D’AVUI. Clara Aguilar, Sílvia Delagneau, Pol Guasch i Andreu Fàbregas: El cel no es guardarà el secret. Marina Herlop, Gabriel Ventura, Rosa Tharrats i Maria Mauri: Aura. Fabià Santcovsky, Carlos Bunga, Èlia Casanova i Quartet Vivancos: Desheretaràs la terra. CCCB, MACBA i LICEU. 9 DE FEBRER DE 2025.
Amb diverses reflexions com a rerefons, les tres obres del nou tríptic d’òperes de petit format impulsat pel Liceu s’han emmarcat en una idea compartida que mirava, cadascuna a la seva manera, sobre l’ecologia, la relació home-natura i l’acústica de la natura. Amb les entrades exhaurides a totes les funcions, el cicle s’ha resolt amb una bona acollida que ha posat en relleu la intenció de promoure el talent jove i local.
Seria difícil trobar algú que de memòria esmentés els noms dels escenògrafs i llibretistes de Nabucco, La flauta màgica, Elektra o, per exemple, de la recent Alexina B., però en una època en què la idea de cocreació té un paper tan rellevant i en què la música, tan accessible avui dia, pot fins i tot ser menyspreada (o no ser valorada degudament), no sorprèn que aquestes microòperes es promoguin sota els noms d’artistes, això sí, amb una pròspera projecció i una experiència solvent als seus terrenys respectius, com l’escenografia i el disseny.
Concretament, Sílvia Delagneu a El cel no es guardarà el secret, Rosa Tharrats a Aura i Carlos Bunga a Desheretaràs la terra eren els reclams de les capçaleres de promoció d’aquesta edició. Tot i que les propostes eren similars en durada i dimensions –no en estil–, el fet de traslladar-se a peu per les diferents institucions del Raval, irremeiablement donava peu a la possibilitat que l’oient no percebés l’experiència com un tot, però sí que va permetre espaiar cada obra per reflexionar sobre cada una de les produccions.
Al CCCB va tenir lloc la primera, que no era en cap sentit una òpera en directe, sinó una instal·lació sonora i plàstica i, en certa mesura, immersiva. Amb música i so creats per l’eclèctica Clara Aguilar, la proposta va complir amb la reflexió sobre els inicis de l’òpera desenvolupant el seu argument filosòfic en l’ascensió cap als déus, amb un disseny de so, en general, ben treballat i recursiu. En el preludi de l’experiència, en plena foscor, un conjunt de xiuxiuejos recorrien la imatge estèreo acompanyant la narració fins que el teló es va obrir i va donar pas a una sala escenari amb arbres d’attrezzo, tot submergint l’espectador en el cor i nucli d’una obra. Si bé el risc de trencar accidentalment algun dels elements en la penombra era més que probable, el joc de llums, fum i música envoltant va congeniar bé amb la narrativa, en els quinze minuts d’experiència, amb un final obert una mica confús i una veu final que mutava en cant d’ocell mentre que el soundscape de fons es tornava un xic repetitiu.
A dos-cents metres va tenir lloc el segon capítol del matí, Aura, amb música de Marina Herlop, que interpretava el rol principal homònim, en una història centrada al segle XIII en què la protagonista fuig d’un món devastat per les guerres de les croades i es refugia al Llenguadoc. La proposta musical de l’artista multidisciplinària es va cimentar especialment en el cor de cambra ARSinNOVA, ben concentrat en els divisi i en l’ambigüitat entre la dissonància i la consonància, en una música evocadora a mitges, d’una sonoritat medieval, combinada amb elements moderns i textures modals. Tot i l’encert d’alguns passatges ben aconseguits i plens de misticisme, la qualitat del so de la música instrumental –pregravada i no tocada per cap músic en directe– deixava molt a desitjar, amb una notòria sonoritat de MIDI o sample de poca qualitat que, reverberada pròpiament i barrejada amb els cantants en directe sí que va poder, com a mínim, dissimular-se raonablement en l’oïda poc entrenada de la majoria d’espectadors. Tot i així, el paper de les solistes Clara Enrich-Genestar, en el rol de l’Àngel de les Aigües, i Clàudia Balletbó, en el d’espectre de la mare, va ser força aconseguit. Tot i algunes dificultats en el registre agut durant la primera funció del diumenge, l’Àngel i l’Aura s’acomiadaven en un centelleig enigmàtic.
La tercera i última obra d’estrena, i la més solvent del tríptic, va tenir lloc al Foyer del Liceu. Amb música firmada per Fabià Santcovsky, el disseny d’escena i d’espai de Carlos Bunga va encaixar bé amb el complex disseny sonor –també de Santcovsky–, ben aprofitat per l’equip de la sala (en configuració 8.2), i una dramatúrgia minimalista però sòlida, a més de comptar amb músics joves de primera línia, com el Quartet Vivancos, disposats al centre d’una escena postapocalíptica. Un paisatge sonor en bucle donava pas al despertar d’una noia que feia voltes planyent-se i buscant respostes sobre la seva existència en la fi dels temps d’una Terra desolada. Èlia Casanova va mostrar els seus dots en un paper difícil que exigeix cant, recitatiu i molta teatralitat, ben compaginada per Montse Colomé en el paper de bruixa espiritual. Els de la corda –amb claqueta– van construir amb concentració el discurs de Santcovsky, fidel als seus materials i normes, i ben solvents en el ventall de tècniques esteses presents en els vint-i-cinc minuts de l’obra. Un clímax aconseguit, en què la soprano gairebé interactua amb el públic, i un final que destil·la tota la tensió sense presses posaven el punt final a una òpera “de butxaca” molt orgànica i coherent, ben escrita, que equilibra el nivell d’aquest cicle que esperem que es torni a repetir aviat.
Imatge destacada: (c) Sergi Panizo.
