SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Concert d’homenatge a Victòria dels Àngels. Katharina Konradi, soprano. Ammiel Bushakevitz, piano. Lieder de Schubert i Schumann i cançons de Ginastera i Montsalvatge. CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN. 20 D’AGOST DE 2023.
Oferir un recital en el qual bona part del programa ha estat força habitual en una artista homenatjada és certament un homenatge; amb tot, en certa mesura, un homenatge no ple. Oimés quan una part del programa no ha estat totalment el propi de la protagonista. Aquest és el cas de les Cinco canciones populares argentinas d’Alberto Ginastera, de les quals només una havia gaudit del seu art.
Pel camí, hi ha el risc subtilment inevitable de caure en el context comparatiu. En tot cas, això tampoc lleva el d’afecte que suposa un recordatori com aquest, oimés si, o fonamentalment, el resultat del producte ha estat bàsicament feliç i que de tot plegat se’n va sortir bé la jove soprano Katharina Konradi.
Va començar el recital amb un recorregut ordenat cronològicament de l’obra de Franz Schubert, que abastava des dels juvenils tretze anys als madurs i definitius trenta amb l’afegit sempre celebrat de l’An die Musik. Sigui perquè la veu encara no estava prou escalfada, ens va semblar la part menys reeixida del recital, amb un color un pèl dur, menys propi del lirisme de l’opus schubertià. Característica que, en tot cas, va ser superada pels tres Ellens Gesang amb què va acabar, ara sí de forma rodona, la primera part del recital.
Schumann, amb les Sechs Gesänge, op. 107, va sonar amb la claredat i subtilesa que requeria aquest repertori, amb una protagonista que s’hi va mostrar molt còmoda.
El recital el van cloure les esmentades cançons de Ginastera i les Cinco canciones negras de Montsalvatge. Potser no es pot afirmar categòricament que ens trobem en sengles universos estètics propers, però en tot cas, al marge de la quotidianitat dels compositors i dels mateixos blocs de composicions, es feia inevitable atendre un cert àmbit de parentiu estètic. Amb una dicció castellana agraïble, l’obra del gironí va ser rebuda amb gran satisfacció, corresposta al final del recital amb un generós capítol de propines.
Podríem afegir com a resum que va ser un recital gratificant i digne, ateses les intencions, però no excepcional, de manera particular pel que fa al misteri que exigeix el lied, sobretot el de Schubert.
Imatge destacada: (c) Sílvia Pujalte.
