PALAU FRONTERES. Josep-Ramon Olivé, Lluís Calvet, Belén García, Clara Renom, Montserrat Seró, Hector Ruiz, Xavier Casademont, Iván Sánchez, Cristòfol Romaguera, Martí Fitó Rosés. Cor Jove de l’Orfeó Català. Original SoundTrack Orchestra (OSTO). David Pintó, director d’escena. Belén Clemente i Albert Torrebella, directors musicals. A. Guinovart: Gaudí. PALAU DE LA MÚSICA. 25 DE FEBRER DE 2026.
El somni d’Antoni Gaudí s’està fent realitat cent anys després de morir. Tot just divendres passat es coronava el punt més alt de la Torre de Jesús de la Sagrada Família, i el centenari de la mort de l’arquitecte marca també una sèrie de propostes del Palau de la Música, com Gaudí, el musical de Barcelona, l’obra que es va estrenar l’any 2002 en commemoració de la celebració del 150è aniversari del naixement de l’arquitecte. Aquella producció va ser presentada en forma de teatre musical i les melodies que va crear Albert Guinovart es van convertir en una de les creacions més significatives del seu amplíssim catàleg compositiu.
El Palau en presentava una versió on el protagonisme requeia en la joventut, amb la participació del Cor Jove de l’Orfeó Català, sota la direcció de Pablo Larraz, i l’Original SoundTrack Orchestra (OSTO), orquestra creada l’any 2021 a l’ESMUC, integrada per joves de divuit a vint-i-cinc anys dedicada a interpretar preferentment bandes sonores. La partitura ha estat revisada, així com ho ha estat l’espectacle, ara sense l’escenografia ni vestuari de l’estrena, i on la música que acompanya el llibret n’esdevé l’epicentre principal. Aquest nou treball escoltat al Palau ha estat possible després d’uns ajustos musicals adequats a la nova proposta escènica.
El nom de “Gaudí” coronava l’escenari del Palau, lletres amb el “trencadís” per sobre les quals es projectaven escenes de la Barcelona del moment; per sota, el sobretitulat del cant i unes dates que posaven l’any en el qual se succeïen els esdeveniments del relat. La música i el desenvolupament del plantejament argumental van de bracet per potenciar els aspectes personals, artístics i humans, d’una persona que va mantenir-se sempre fidel als seus principis, on el seu art, la cristianitat, l’amor que sentia per la ciutat, eren premisses infrangibles.
Tot comença el fatídic 7 de juny de 1926; Antoni Gaudí va ser atropellat pel tramvia número 30. El seu aspecte no va permetre identificar-lo quan el van ingressar a l’Hospital de la Santa Creu debatent-se entre la vida i la mort. I és aquí on es produeix el desenvolupament de la història. Una data projectada ens anava portant cap la narració cronològica dels fets, en el decurs de la qual es repassen moments significatius de la vida de l’artista. L’entrega de la mare perquè el nen Anton estudiés el que volia fer, el rebuig dels arquitectes davant de la bogeria dels seus projectes, la consecució del títol després de centrar-se en els cànons acadèmics establerts… i l’amor platònic que sent envers Pepeta Moreu (1857-1938), a qui –recordem-ho– Gaudí sempre anava a veure a Mataró, però que just quan va demanar per prometre’s, el va rebutjar. A partir d’aquest moment Gaudí consagra tota la vida a la construcció d’un temple tan alt, que “els vaixells el puguin veure quan arribin per mar a Barcelona”. Els balcons de la Casa Batlló i La Pedrera són motiu quasi d’escarni per les seves formes o materials, però els diners mai van avantposar-se al seus criteris artístics. El recolliment místic i la lluita constant per dur a terme allò que vol fer, la manera d’implicar la gent de Barcelona que amb donacions sufragui el temple, es veuen entrellaçats amb tots els fets que es produeixen a la Barcelona dels primers anys del segle XX, com la vaga de tramvies, la crema de convents; també amb la relació amb un mecenes com el comte de Güell, les relacions amb els obrers, la creació del Parc Güell…, un exemple del que significa lluitar per allò que vols, per poder fer realitat els somnis.
I la inspirada música de Guinovart ha deixat moments inoblidables que acompanyen la vida d’aquest reusenc universal. L’obertura inicial, amb la força dramàtica que conté abans de l’esclat del crit “El tramvia”, la bellíssima música amb influències del verisme italià que conté l’inoblidable “Rèquiem” dedicat a la mare de l’arquitecte, la melòdica “He somiat”, la bellíssima i seductora música “Chercher l’amour”… i aquelles picades d’ullet a la música francesa (el ritme del Bolero de Ravel), a l’himne universitari “Gaudeamus igitur”, a la música de cabaret, als ritmes americans, al melodisme més romàntic, a la fortalesa musical de “Tothom té un preu”, al bellíssim “He somiat”, als ritmes d’havanera…, una música que té una capacitat de seducció absoluta per la riquesa i inspiració, i que per descomptat es situa entre les obres mestres d’Albert Guinovart.
Però aquest treball cal que tingui un equip de persones entregades a fer arribar a bon port aquest somni musical i fer-lo realitat. I Josep-Ramon Olivé va estar pletòric en el rol de Gaudí, que va reflectir vocalment i expressiva la complexitat interna del personatge; el seu cant, amb el suport –com tot el de l’equip de solistes– per una lleu amplificació, va copsar l’emoció, els aspectes més aprofundits que el llibret reserva a Gaudí. Una interpretació esplèndida, com la que va aportar Lluís Calvet, Güell, amb la seva veu poderosa tan adequada a la personalitat que reclama el llibret, i una Montserrat Seró que va cantar el rol de Pepeta amb una expressivitat i sentit teatral absoluts; la seva veu resulta idònia per afrontar aquest rol que té musicalment moments d’una gran bellesa lírica. Impecable Clara Renom, per la seva claredat vocal, i per descomptat Belén García, entregada al seu paper amb una veu acurada en el matís i que s’adequava perfectament al rol d’Antònia. Van estar correctes en les seves intervencions Hector Ruiz, Xavier Casademont, Iván Sánchez i Cristòfol Romaguera, cadascun d’ells encarnant fins a cinc personatges diferents del relat. No ens podem oblidar de Martí Fitó Rosés, el Gaudí petit, el nen que tant des del punt de vista teatral com vocal va demostrar unes facultats més que rellevants.
En l’apartat instrumental, l’orquestra va estar dirigida a la primera part per Albert Torrebella i a la segona per Belén Clemente, impecables aquests dos joves directors en el decurs de tota la representació. El principal escull que s’afronta és la varietat estilística, l’exigència rítmica i la varietat de colors, que un gran orquestrador com Albert Guinovart sempre plasma a les seves partitures instrumentals. Molt acurada en el so, en l’acompanyament vocal i especialment inspirada en els moments que demanen major melodisme, com la sensacional música del “Rèquiem”. Un gran treball de l’OSTO, meticulós i ple d’entrega davant d’una música que instrumentalment ja va quedar recollida, en alguns dels seus moments, dins la Simfonia Gaudí (2024). I, per descomptat, cal lloar el treball del Cor Jove de l’Orfeó Català, brillant, clar en la dicció –perfecte en la precisió de les paraules repetides, quasi a ritme percussiu que demanen certs moments de la interpretació. La precisió en les entrades, les dinàmiques ben realitzades i aquestes ganes de cantar que transmetien, com fan sempre les veus joves de l’Orfeó. Cal aplaudir així mateix la versió dramatitzada oferta per David Pintó.
Aquest any del centenari es farà en bona part realitat el somni d’Antoni Gaudí. A més de la seva obra, les composicions que li han dedicat mestres com ara Guinovart o Guinjoan contribueixen encara més a difondre la seva magnitud artística i personal i a engrandir-ne la figura, un model d’entrega pel que significa afrontar els reptes, per molt impossibles que semblin, i sempre essent fidel als ideals.
