Miles Davis. Sketches of Catalonia
Pere Pons
Enderrock Llibres, 2025
Coincidint amb el centenari de Miles Davis (1926-1991), que s’escau el proper 26 de maig, es preparen tota mena de commemoracions. Una de les que s’ha avançat a aquesta data és la publicació del llibre editat pel periodista Pere Pons Miles Davis. Sketches of Catalonia, on no tan sols es repassen les diverses visites que el trompetista nord-americà va fer a casa nostra, sinó que es parla de moltes coses més relacionades amb la vida i l’obra de l’anomenat Príncep de les Tenebres.
De fet, aquest volum d’homenatge a l’artista que, segons el que es diu, va canviar unes quantes vegades el curs de la història de la música del segle XX, és una mena de miscel·lània, per no dir un calaix de sastre, on cap una mica de tot, perquè és evident que la crònica dels viatges del genial jazzman als escenaris dels Barcelona, Palma i Andorra no donava més de si que per omplir la cinquantena de pàgines que ocupen la primera part de l’assaig, que al cap i la fi són les més interessants del llibre. Així, hi trobem una cronologia ben documentada, signada pel mateix Pons i Martí Farré, sobre les estades catalanes de l’autor de Kind of blue, on es parla d’episodis tan rellevants com la seva espantada del primer concert al Palau de la Música el 1967, o de la desaparició acompanyat d’una famosa actriu quan havia de participar en una jam session a la sala Zeleste el 1983. I en aquest sentit també són interessants les aportacions de dues persones que van conèixer Davis de ben a prop: el periodista Albert Mallofré i el músic i promotor Alfredo Papo.
Però la resta d’aquests “sketches of Catalonia” són un poti-poti on, entre altres capítols, es parla d’altres concerts seus que van tenir lloc a Madrid, Sevilla o París; es fan entrevistes a músics que van tocar amb ell, com Marcus Miller, o al seu suposat hereu, Wallace Roney; hi ha mànagers i especialistes que donen l’opinió sobre la seva figura; apareixen diversos músics catalans i d’arreu valorant-ne l’aportació artística, també hi ha algun article on se’n defineix la personalitat musical, com el que diu que, sense posseir una gran tècnica, amb quatre notes Davis comunicava molt més que qualsevol trompetista virtuós en mitja hora, i fins i tot hi ha un reportatge sobre la contribució que va aportar al món de les bandes sonores.
El volum inclou una bona selecció de fotografies, entre les quals destaquen les realitzades al Palau de la Música, com la que il·lustra la portada, a més d’una reproducció de la nota mecanografiada on es comunicava la suspensió del concert del 12 de novembre de 1967, que al capdavall va ser substituït per una improvisada i magnífica sessió amb els instrumentistes que completaven el seu quintet: Shorter, Hancock, Carter i Williams. I es tanca amb un apèndix elaborat per Pons i Jordi Novell amb una completíssima discografia i videografia del geni que va saber evolucionar estilísticament passant del be-bop al cool i del jazz-rock al funk com qui canvia de camisa. Per cert, les seves estrafolàries vestimentes també són matèria d’estudi en aquest llibre.
