FESTIVAL EMERGENTS. Emma Stratton, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Antony Hermus, director. R. Wagner: “Obertura” de Der fliegende Holländer; W. A. Mozart: Concert per a piano núm. 23, en La major, KV 488; J. Sibelius: Simfonia núm. 2, en Re major, op. 43. L’AUDITORI. 14 DE FEBRER DE 2026.
Sense preludi atmosfèric ni progressiva immersió, la tempesta wagneriana no va trigar a irrompre amb l’OBC atacant amb determinació l’“Obertura” de Der fliegende Holländer. Al capdavant hi havia el director neerlandès Antony Hermus, actual titular de la Belgian National Orchestra i amb una trajectòria consolidada en repertori germànic, tant simfònic com operístic. No és un nom habitual en les temporades de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i aquesta circumstància feia especialment interessant observar com interactuaria amb una formació que els darrers temps s’ha anat definint amb la seva identitat sonora. L’obertura, pensada com a síntesi dramàtica de l’òpera –articulada a través dels seus característics leitmotiv– va desplegar una energia física sense dilació. La idea de línia dramàtica era clara: expansió no exempta de conflicte i una visió de conjunt que retrobaríem a la Simfonia de Sibelius, a la segona part del concert.
Abans, però, estava programat un concert per a instrument. Hi ha una certa tendència, en algunes orquestres, a entendre la vinguda d’un virtuós com la justificació idònia per restar en un segon pla i cedir-li tot el protagonisme. L’OBC va entendre que el mèrit del solista augmenta des de la resistència i la complicitat, en la tensió i les converses que l’instrument estableix amb el conjunt simfònic. Concebut en un dels moments més fèrtils de l’etapa vienesa, pocs mesos abans de l’estrena de Le nozze di Figaro, el Concert per a piano núm. 23, en La major, KV 488 de Wolfgang Amadeus Mozart demana un equilibri delicadíssim entre lirisme i virtuosisme, entre diàleg i afirmació solista. La pianista Emma Stratton hi participava des del cicle Emergents de l’Auditori de Barcelona, dedicat a joves intèrprets en projecció. I la seva aproximació va respondre amb consistència a aquesta condició: tècnica solvent, energia abundant i una sana voluntat de protagonisme.
Des del primer “Allegro”, Stratton va abordar la partitura amb determinació, desplegant una de les virtuts més típicament mozartianes, com és l’espontaneïtat pròpia i en relació amb el conjunt. Es va poder apreciar, també, una fluïdesa en la formulació i el desenvolupament dels temes, que –des de la distància– no costa imaginar en la praxi del salzburguès dirigint i tocant el fortepiano al bell mig de l’orquestra. Mozart construeix els seus Concerts sobre una dialèctica subtil entre solista i orquestra, on cada frase necessita respiració, pes específic i una certa capacitat de fer cantar les notes. Sota la direcció atenta de Hermus, l’orquestra va interpel·lar la solista i van construir entre totes dues un discurs eloqüent. Lluny de deixar tot l’espai a la solista –com abans dèiem– es va percebre una voluntat d’acompanyament inter pares, que redunda en la qualitat de la interpretació i, també, en la reivindicació de Mozart com a geni absolut d’aquest gènere, màximament influent en les generacions futures per la profunditat i varietat de les emocions suggerides. L’“Adagio”, amb la seva disposició introspectiva –un tarannà preromàntic, visiblement ombrívol– va oferir alguns dels moments més màgics en els diàlegs amb les fustes. Stratton hi va mostrar una delicadesa alarmant amb una pulsació propera al silenci, a la inefabilitat sonora, per donar pas després –des del contrast– al subsegüent “Rondó”. El moviment final recuperà el caràcter juganer amb vitalitat compartida amb el conjunt, coronada en la recta final per deliciosos pizzicati.
Si Mozart va posar a prova la capacitat de diàleg i regulació, la Simfonia núm. 2, en Re major, op. 43 de Jean Sibelius es concretà com l’espai on director i orquestra havien de desplegar amb més amplitud la seva concepció sonora. Estrenada a Hèlsinki el 1902, en un context de tensió política i reafirmació nacional –poc després del poema simfònic Finlàndia–, aquesta simfonia es construeix a partir del desenvolupament orgànic de motius que exigeix coherència estructural i capacitat de graduar les grans onades dinàmiques. Confirmant les bones sensacions de les peces anteriors, l’OBC va exhibir des del primer moment una sonoritat consolidada, amb personalitat d’orquestra gran: cohesió més que satisfactòria en les cordes, amb menció especial als violoncels, que van oferir un so dens i homogeni, producte de la seva manifesta implicació. Els metalls, efectius com en l’obertura wagneriana però més ben integrats al pla sonor, van aportar energia sense desbordar, mentre les fustes dibuixaven les línies que articulen –a vegades subliminarment– el relat.
Aquesta fonamentació tímbrica va permetre que el desenvolupament dels motius tingués cos i continuïtat, tot reforçant la idea de creixement intern tan característica de Sibelius. Es notava una feina minuciosa en l’equilibri de plans i en la recerca d’una sonoritat treballada amb detall. D’alguna manera, aquesta mateixa voluntat de perfeccionisme va fer que alguns episodis sonessin lleument compartimentats; alhora, però, va permetre assolir moments d’una bellesa tímbrica indiscutible. El tercer moviment, amb la seva energia natural i la melodia d’oboè d’una senzillesa desarmant –que convida l’orquestra a prendre el relleu de la sentimentalitat més feridora– va preparar el terreny per a un final construït sense precipitacions. Solemne i celebratiu –de pura acceptació i privilegi–, el final declama un tema que sembla inscrit des de sempre en l’ànima de tot ésser viu.
Hermus va optar per una progressió sòlida, més atenta a la qualitat del so que a l’efecte immediat, i l’orquestra va respondre-hi amb una maduresa que ja no és notícia (i aquesta és la millor notícia!). Sense estridències ni efectismes, la combinació d’exigència i refinament marcà una vetllada generosament substancial. No només amb la reeixida interpretació de la Simfonia de Sibelius, en realitat: ja a la primera part es va fer evident fins a quin punt l’OBC ha fet un pas endavant en cohesió i identitat pròpia, tot experimentant un creixement inqüestionable els últims temps, i com un director amb experiència en el gran repertori germànic –com ho és també el titular, Ludovic Morlot– pot trobar-hi un terreny fèrtil.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
