PETIT PALAU CAMBRA. Mireia Tarragó, soprano. Marc Serra, piano. Obres de Gabriel Fauré, Mel Bonis, Claude Debussy, Pau Casals, Lluïsa Casagemas, Isaac Albéniz, Enric Granados i Erik Satie. PETIT PALAU. 10 D’ABRIL DE 2026.
En paral·lel i com a complement a la magnífica exposició Els Nabís: de Bonnard a Vuillard que allotja La Pedrera barcelonina fins al proper 28 de juny, va tenir lloc al Petit Palau el concert Les Nabis protagonitzat per la soprano Mireia Tarragó acompanyada al piano per Marc Serra.
Els Nabís va ser un moviment artístic integrat essencialment per pintors, gairebé tots actius a París, que va tenir una vida efímera centrada en la darrera dècada del segle XIX i que, fortament influït al principi per Gauguin, ocupa l’espai entre el postimpressionisme i les potents avantguardes de principis del segle XX.
Els Nabís no van generar en sentit estricte una música pròpia ben definida, però sí que, per vies indirectes, sovint a través de l’amistat, amb el seu afecte pel sintetisme, pel simbolisme i per una espiritualitat que de vegades s’obria a un cert panteisme, van influir en els músics del seu temps.
El concert de Mireia Tarragó va començar amb cançons principals de Fauré –Clair de Lune i Mandoline– i va seguir amb un descobriment, dues cançons molt interessants –Immortelle tendresse i Le chat sur le toit– de la compositora Mel Bonis, aquí gairebé desconeguda.
A continuació Marc Serra, en solitari, va oferir Reflets dans l’eau del primer llibre d’Images de Debussy, que va servir d’introducció a tres cançons importants del mateix compositor: Colloque sentimental, sobre text de Verlaine, i dues de les Ariettes oubliées: C’est l’extase langoureuse i Green.
Mireia Tarragó, amb una veu clara, força lleugera, no especialment potent, però amb dicció precisa i bona articulació, i un color molt bonic i lluminós en la zona alta que funciona sense estridència, va oferir interpretacions molt convincents, molt adequades a l’estil d’aquestes peces. Marc Serra va acompanyar bé el cant, però de vegades la presència sonora del piano resultava excessiva i desequilibrada en relació al cant delicat.
La segona part d’aquest concert que no va tenir intermedi va estar dedicada a les músiques que, en aquells mateixos anys, en ple modernisme, es feien aquí. Vam començar dues bellíssimes cançons de Pau Casals –En sourdine, sobre text de Verlaine i Que curtes, vida meva, són les hores, sobre poema d’Apel·les Mestres-, dues peces que d’alguna manera semblen “cançons secretes” pel fet que el seu tret més destacable és el profund sentit d’intimitat. Tarragó va transmetre abastament aquesta intimitat.
Vam seguir amb dues obres de Lluïsa Casagemas, la primera dona catalana que va compondre un òpera (Schiava e regina), una altra important compositora que cal reivindicar. De Casagemas vam poder escoltar Perquè t’estimo tant sobre text d’un joveníssim Josep Carner i la deliciosa Rialla d’abril, una obra tardana.
El programa va continuar amb Marc Serra en solitari interpretant la cèlebre Evocación del primer quadern de la Suite Iberia d’Albéniz i amb tres de les cançons més conegudes d’Enric Granados: El mirar de la maja, El tra la la y el punteado i El majo discreto, que Tarragó va interpretar amb el punt de picardia que necessiten.
La sessió, que en tot moment va estar completada amb la projecció en una gran pantalla de les pintures exposades a La Pedrera, va acabar retornant a París amb La diva de l’Empire d’Erik Satie, una cançó que se situa a la frontera (per la banda de fora) entre la mélodie francesa de tradició culta i la cançó de cabaret, i amb Je te veux, un alegre valset, també de Satie on, repetint diverses vegades “Loin de nous la sagesse”, se’ns convida a un discreta disbauxa.
Finalment, a tall de bis, una perla, Après un rêve de Fauré, una peça que tot i ser anterior, ja anunciava la refinada sensibilitat dels Nabís.
