PALAU PIANO. András Schiff, piano. Obres de Bach, Mozart i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 24 DE FEBRER DE 2026.
El pianista d’origen hongarès András Schiff és una de les figures més respectades de l’escena pianística internacional. La seva interpretació es caracteritza per una profunda honestedat musical que defuig el virtuosisme com a finalitat i posa l’accent en la claredat del discurs i en la nitidesa de l’entramat polifònic. Schiff concep la interpretació com un acte de comprensió i de fidelitat al compositor, una manera de servir la música des del respecte i el coneixement profund de la partitura.
Les seves lectures fan evidents tant les línies generals com les veus internes amb una transparència exemplar. La música que en resulta no és fruit de l’espontaneïtat immediata, sinó d’un llarg procés d’aprenentatge i d’anys de reflexió al voltant d’aquesta manera d’entendre la interpretació. Amb un discurs ordenat i un ús del pedal extremadament curós, que evita qualsevol so brut o innecessari, la música flueix amb naturalitat fins al punt que l’oient té la sensació d’estar davant d’una lectura inexorable, gairebé com si fos l’única concepció possible de l’obra. I a la vegada tant és si el qui escolta ha interpretat també la mateixa obra. Ara té una altra brillantor. Aquest control i aquest ordre, però, no es tradueixen en interpretacions fredes. Ben al contrari, donen lloc a lectures d’una gran solidesa i coherència, plenament convincents des del punt de vista expressiu. La seva concepció, que podríem definir com a “vienesa”, per entendre’ns, no admet exageracions ni acceleracions artificials si l’obra no les reclama. En Schiff, l’intèrpret es posa sempre al servei del compositor i no a l’inrevés.
Qui busqui un espectacle basat en l’efectisme o en el lluïment superficial no el trobarà en András Schiff. Tanmateix, és precisament aquesta manera de tocar, basada en el control i la mesura, la que sovint acaba captivant fins i tot l’oient menys predisposat. El control del tempo i la capacitat de deixar respirar la música, qualitats que també el defineixen com a excel·lent acompanyant de cantants, es veuen reforçats per un ús molt conscient del silenci, que esdevé un element expressiu més del seu discurs. No és estrany, doncs, que András Schiff se senti especialment còmode en el repertori d’autors com Bach, Mozart, Beethoven o Schubert, compositors dels quals la claredat, l’equilibri i la profunditat estructural troben en ell un intèrpret d’una autoritat incontestable.
El pianista es va presentar davant del públic del Palau amb una discreció gairebé monàstica. L’entrada, pausada i sense cap gest superflu, va transmetre immediatament una sensació de calma i concentració que es va estendre per tota la sala abans que sonés la primera nota. Amb una breu salutació i sense cap mena de teatralitat, el pianista es va asseure al piano, marcant ja des d’aquest primer instant el caràcter del recital. Aquest s’obrí amb un gest de desarmant senzillesa: l’Ària de les Variacions Goldberg BWV 988 de Johann Sebastian Bach. No com a simple preludi, sinó com a declaració de principis. András Schiff, un dels grans intèrprets bachians del nostre temps, la va oferir amb repeticions però sense ornamentacions supèrflues, amb una respiració àmplia i gairebé aconseguint suspendre el temps. Amb un ús mínim del pedal i una articulació que feia evident cada veu de manera cristal·lina. Fidel a la seva pràctica habitual dels darrers anys, Schiff no havia anunciat prèviament el programa. I després d’aquest aperitiu musical va adreçar unes paraules en anglès al públic per explicar les obres que interpretaria i el fil conductor del concert on Bach no seria només un pròleg, sinó un sòlid fonament. El Capriccio sopra la lontananza del suo fratello dilettissimo BWV 992 va trobar en el pianista hongarès un narrador d’extraordinària finor. Des del l’Arioso inicial, la música respirava amb una frescor i una lleugeresa sostinguda per un rigor estructural impecable. Lluny de qualsevol gest ampul·lós, Schiff optà per una expressivitat interioritzada, ressaltant les línies melòdiques però a la vegada aconseguint discernir i fer emergir cada veu dins el teixit contrapuntístic i amb una meravellosa transparència. La naturalitat amb que afrontà l’obra semblava emergir de manera tan improvisada com espontània, amb les notes repetides de manera juganera i una fuga final tan ben clarificada i articulada com de nítida arquitectura interna. Aquest Bach lluny del que a vegades podem sentir massa carregat, i tan lluminós com essencial, donà pas a un Concert italià BWV 971 que el pianista demostrà fins a quin punt té interioritzat. I sense grans efectes dinàmics però sí amb un pensat pes del braç obrí un primer moviment caracteritzat per una articulació punyent però àgil a la vegada, un moviment central molt fluïd i dotat d’un bon cantabile abans de cloure amb un tercer moviment de força rítmica. Una concepció que no renuncià a la profunditat del piano modern i que emergí d’una digitació diàfana i un control de les veus a l’abast de pocs.
El viatge musical prosseguí cap a Wolfgang Amadeus Mozart, amb la seva Sonata per a piano en si bemoll major, K.570, una de les sonates tardanes en què el compositor sembla destil·lar el seu llenguatge fins a l’essència. En mans d’András Schiff, l’obra va sonar amb aquella arquitectura transparent que exigeix l’estil clàssic, amb una bona dosi de lirisme i un fraseig natural. Amb el cos gairebé immòbil i un mínim gest el pianista es va erigir en un narrador contemplatiu, fent respirar la música amb naturalitat i dotant-la d’un cantabile sostingut i un punt nostàlgic -especialment el moviment lent-. Un Mozart sense ensucrar, d’una aparent simplicitat però provinent d’una reflexió profunda.
El recorregut de les Variacions en Fa menor Hob. XVII:6 de Joseph Haydn fins a la Sonata núm. 17, op. 31 núm. 2 “La Tempesta” de Ludwig van Beethoven dibuixà un arc dramàtic d’una gran lògica. En Haydn, el pianista desplegà un veritable catàleg d’estats d’ànim, aconseguint un caràcter propi en cada una de les variacions a partir d’un tema que oferí amb un punt de melangia. En el seu Haydn aflorà l’elegància i la profunditat -com pot ser que aquesta obra no sigui habitual a les sales de concert?- i serví de pont cap al seu deixeble. Amb Beethoven, la tensió augmentà sense perdre el control. A la Sonata núm. 17, el pianista oferí un dramatisme contingut, evitant efectismes i amb mesurats contrastos dinàmics. Schiff fuig de grans efectes romàntics aquí, i tot i que algú pot preferir un contrast més ampul·lós, el pianista opta per una profunditat sense tanta estridència, aportant, això sí, intensitat dins de la mesura.
La segona part estigué dedicada íntegrament a Schubert, amb l’Allegretto D. 915, els Tres Klavierstücke D. 946, l’Impromptu op. 90 núm. 3, la Melodia hongaresa D. 817, l’Impromptu D. 946 núm. 2 i el Moment musical D. 780 núm. 3. Un itinerari que permeté transitar per diferents estats d’ànim. El Schubert d’András Schiff es caracteritza per la contenció i la profunditat. Sap extreure una expressió íntima, aconseguint que la música respiri amb naturalitat i una paleta de colors càlids, tot evidenciant el valor dels silencis, sense exagerar ni la tristor ni el dramatisme que sovint porta implícit aquesta música. El control dinàmic esdevingué clau —amb contrastos sobtats i pianíssims de gran mestria—, amb un so de gran bellesa i utilitzant les repeticions per mostrar-nos nous matisos. Un Schubert que deixà hipnotitzat el públic dins un clima d’introspecció i recolliment.
Aquell instant suspès, abans que esclatessin els aplaudiments, confirmava que el públic havia viscut una vetllada de gran coherència artística, profunditat expressiva i una concepció de la música entesa com a espai de reflexió.
Encara hi va haver temps per a tres propines: el Vals op. 34 núm. 2 i la Mazurca op. 24 núm. 3 de Frédéric Chopin, i l’Intermezzo op. 117 núm. 1 de Johannes Brahms, que van prolongar el clima d’intimitat i delicadesa amb què s’havia anat teixint tota la nit.
Un recital per recordar: una manera de concebre i interpretar molt concreta, basada en el rigor, l’elegància i la profunditat, que va mantenir la sala en un estat d’hipnotisme contingut i que va acomiadar el gran pianista amb una pluja de bravos després de gairebé tres hores.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
