RECITAL ERMONELA JAHO. Ermonela Jaho, soprano. Rubén Fernández Aguirre, piano. Obres de Donizetti, Cilea, Albéniz, Massenet, Gounod i Puccini. LICEU. 16 DE FEBRER DE 2025.
En el seu primer recital en solitari al Liceu, Ermonela Jaho va afirmar trobar-se com a casa per justificar l’emoció que sentia i que es va fer ostensible en nombrosos moments de la vetllada. En realitat, però, la soprano albanesa no havia de donar explicacions, ja que la capacitat innata de commoure el públic, en qualsevol registre, és una de les característiques que millor defineixen les seves actuacions. La seva és una expressió sincera, creïble, gens impostada com s’endevina en altres cantants, i s’envolta encara d’una elegància escènica que la converteix en la millor antidiva dels nostres dies.
Jaho també juga la carta d’adreçar-se directament a l’espectador al llarg del programa –en aquest cas, donant per sabut que tothom l’entendria en un fluidíssim italià–, amb intervencions que li serveixen per dedicar una peça al seu agent Alan Green o per fer notar que havia programat un compositor català i explicar que les cançons d’Albéniz les hi havia fet conèixer el pianista acompanyant, Rubén Fernández Aguirre.
El recital, però, va arrencar amb Donizetti i va seguir un ordre lògic i coherent, tant cronològic com pel que fa a les exigències vocals de les obres. Després de dues cançons breus, va entomar l’ària de la follia d’Anna Bolena, amb la qual va oferir les primeres mostres de domini tècnic: fiato, filat, ornamentació…, tot excel·lent i al servei de la bellesa del privilegiat instrument de la soprano.
I el segon bloc de la primera part va ser dedicat a Francesco Cilea, amb un preludi per a piano sol, tres cançons i la cèlebre “Io son l’ummile ancella” d’Adriana Lecouvreur, de la qual Jaho ha fet emblema personal. Segurament per això aquesta va ser l’única peça de tot el recital en què va prescindir del faristol, únic “però” del concert.
Després del descans, la soprano va oferir quatre de les sis bellíssimes Balades d’Isaac Albéniz sobre textos de la marquesa de Bolaños. La veu es va adaptar com un guant a les partitures del compositor de Camprodon, si bé la temàtica va accentuar encara més el caràcter trist i melancòlic –potser massa– de la majoria de peces escollides.
Jaho va oferir dos desconeguts fragments del catàleg de Massenet: una Élegie i una ària de l’òpera Sapho, abans de cedir el protagonisme al pianista amb la divertida i popular Marche funèbre d’une marionette de Gounod i culminar el recital amb dues bellíssimes àries del seu ampli repertori puccinià: “In quelle trine morbide” i “Vissi d’arte”.
Com era d’esperar, els aplaudiments, que feia estona que creixien, van esclatar al final i van ser recompensats amb tres propines. La primera, “Un bel dì vedremo”, va ser tan previsible com sorprenent la segona: Jaho es va atrevir a regalar al públic una vibrant versió de Rosó, que demostrava un profund treball d’estudi de la partitura i una pronunciació impecable del català. I encara, ja amb els llums de la sala oberts i després d’uns minuts incòmodes en què el pianista va anar a buscar al camerino una partitura que no va semblar trobar, n’hi va haver una tercera, que va ser Ombra di nube.
La cantant va tornar a escollir com a pianista acompanyant Rubén Fernández Aguirre, habitual dels nostres escenaris i també conegut per ella. Va estar excel·lent, com sempre, al llarg de tot el recital, fidel a la combinació de domini musical i actitud un punt desmenjada que tant el caracteritzen.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
