SIMFÒNICS AL PALAU. Solistes del Cor de Cambra del Palau. Cor de Cambra del Palau de la Música. Vespres d’Arnadí. Xavier Puig, director. J. S. Bach: Missa en Si menor, BWV 232. PALAU DE LA MÚSICA. 31 DE GENER DE 2026.
Es tractava d’un projecte molt esperat, un concert de trentè aniversari del Cor ajornat d’ençà de la pandèmia i en més d’una ocasió, i així ho va explicar, de manera precisa i concisa, Xavier Puig abans de començar l’audició de la Missa en Si menor. El director també va fer notar la gran singularitat que suposava el fet que fossin cantants del Cor de Cambra els que assumissin les àries i duets per a solista de l’obra, una partitura diversa i complexa, com és sabut.
Dit això, va començar sense solució de continuïtat la successió de bellíssims fragments en què es divideixen tant el text litúrgic com la Missa bachiana, des dels escolàstics com la fuga inicial del “Kyrie” fins a la solemnitat de l’arcaic “Sanctus”, passant pels més vivaços i de ritme contagiós i irrefrenable com l’eufòric “Cum sancto Spiritu” que, a mig camí de la partitura, va arrencar el primer aplaudiment de la vetllada.
La pantilla coral, lleugerament ampliada a fins a 34 membres, i els fantàstics instrumentistes de l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí els van anar desgranant a les ordres d’un Xavier Puig que dirigia l’obra per primera vegada. Incomprensiblement, el comentari del programa de mà no el citava a ell sinó a Dani Espasa, fundador de Vespres d’Arnadí, que ni tan sols va tocar al concert.
Les intervencions dels solistes van ser, en general, molt encertades; algunes, excel·lents -òbviament, els que ja temps que fan carrera en solitari, com Tarragó, Mitjans o Bono, entre d’altres-, i algunes altres, amb tot, poc presents. Es tracta de música antiga, sí, però la sala del Palau és prou gran com per demanar una major projecció. La frase de l’”Et resurrexit” la va cantar Dani Morales en comptes de l’anunciat Oriol Mallart. Entre els solistes orquestrals, cal destacar especialment les tasques de la concertino i la traverso. L’única intervenció de la trompa natural va ser també poc audible més enllà de les primeres files de l’auditori.
A partir del “Sanctus”, potser per cansament, el públic va perdre la concentració i va agafar el mal costum d’aplaudir gairebé tots els finals, tot trencant el clima respectuós que s’havia creat fins aleshores. Alguns espectadors de les graderies de l’orgue, fins i tot, es van alçar de les seves butaques o feien anar els mòbils per a llegir el programa de mà, sense que el personal de sala els cridés l’atenció. Si distreien el públic de platea, també haurien pogut distreure el director.
És tan sols un però a un concert deliciós, entranyable i de grat record gràcies a una de les grans partitures de la història, a la mateixa sala on es va poder escoltar per primera vegada ara fa 115 anys.
