PALAU OPERA. Kathryn Lewek, soprano. Lauranne Oliva, soprano. Carlo Vistoli, contratenor. Zachary Wilder, tenor. Nicolas Brooymans, baix. Katarina Bradić, mezzosoprano. Ensemble Artaserse. Philippe Jaroussky, director. G. F. Händel: Alcina. PALAU DE LA MÚSICA. 9 DE NOVEMBRE DE 2025.
Philippe Jaroussky, el cèlebre contratenor, s’acosta “perillosament” al mig segle i, previsor, ha començat a diversificar la seva carrera. Des de fa quatre anys ha començat a combinar les actuacions com a cantant amb aparicions com a director al capdavant de l’Ensemble Artaserse, el conjunt que ell mateix va contribuir a fundar fa més de vint anys. A Catalunya, on n’hem gaudit en diverses ocasions com a cantant, encara no l’havíem vist mai en funcions de director.
Va ser amb Alcina, un dels grans títols händelians que ell ha cantat moltes vegades i que, per tant, coneix perfectament, que Jaroussky va debutar al Palau com a director.
L’Ensemble Artaserse és una orquestra precisa, d’un so no agressiu però amb nervi, un conjunt de resposta ràpida i fiable als requeriments de la batuta. Jaroussky hi va practicar una direcció molt completa i eficaç, rica en matisos, amb alguns rallentando potser poc ortodoxos però de gran eficàcia dramàtica i amb una varietat dinàmica que enriquien l’expressivitat i compensaven amb escreix uns tempi potser massa uniformes i poc arriscats. Jaroussky, que sap perfectament com pateixen els cantants quan els directors i, darrere d’ells, les orquestres no presten prou atenció al cant, va oferir un fraseig cantable que bressolava les veus i, en aquest sentit, els resultats van ser molt bons.
Si l’èxit d’aquesta Alcina va ser memorable, ho va ser, a més de la bona direcció musical, per l’alt nivell que, en general, va assolir l’equip de solistes vocals. En primer lloc cal destacar l’actuació en el paper que titula l’òpera de la soprano nord-americana Kathryn Lewek. Alcina, en contrast amb el que sol passar sovint a l’òpera barroca, no és un personatge rígid i estàtic de cartró pedra, sinó un paper polièdric amb aspectes contraposats, un personatge que evoluciona a mesura que avança la peripècia argumental increïble i fantasiosa d’aquesta òpera “màgica” de Händel que té els orígens argumentals en l’Orlando furioso d’Ariosto i que va de bruixes, encanteris, transvestiments i relacions amoroses que es fan i es desfan a velocitat vertiginosa. Lewek, amb un control de l’agut impressionant i una veu de projecció important, va saber fer totes les Alcines que viuen dins d’Alcina, va saber ser la reina imperiosa i prepotent, la dona enamorada, la dona traïda i enfurismada, la bruixa tèrbola i sinistra i, finalment, la dona vençuda i plena de dolor que lamenta la pèrdua de l’amor i implora l’oblit. Lewek és una cantant d’expressivitat calenta, intensa, especiada, en algun moment va anar més enllà del que aconsella el cànon interpretatiu tradicional de l’òpera barroca i semblava ben bé que la interpretació començava a entrar en l’àmbit de Cavalleria rusticana, però els cànons hi són per saltar-se’ls o, si més no, per dur-los als límits; Lewek ho va fer amb saviesa i credibilitat i la seva encesa i un punt excessiva Alcina va posar el públic dempeus.
Molt menys agraït dramàticament és el personatge del dubitatiu Ruggiero, que no acaba de saber mai de quina dona està enamorat; un paper que Jaroussky ha interpretat en moltes ocasions va ser defensat a un nivell altíssim per Carlo Vistoli, un jove contratenor de carrera ja molt consolidada. Vistoli té una tècnica molt completa que li permet exhibir una homogeneïtat exemplar de color vocal en tot l’ampli registre que ha de cobrir, un dels problemes més freqüents en la corda de contratenor. Vistoli, que tot i que érem en una “versió de concert” de l’òpera, apunta unes bones capacitats com a actor, va enriquir el seu cant amb uns pianos exquisits sense perdre timbre que el feien delicadament expressiu.
La mezzosoprano sèrbia Katarina Bradić va interpretar molt correctament el paper de Bradamante, la soferta núvia de Ruggiero que no dubtarà de travessar mig món disfressada de cavaller per rescatar l’estimat de les urpes i els encanteris d’Alcina. El diafragma de Katarina Bradić corre com una llebre, aquest és el seu principal trumfo i li permet un cant d’agilitat espectacular que compensa un projecció vocal no especialment intensa comparada amb el doll de veu de la seva rival Alcina.
Morgana, la germana –també bruixa, però menys– d’Alcina, va recaure en Lauranne Oliva, una soprano molt completa i equilibrada en tots els aspectes vocals que va interpretar molt bé el cèlebre i pirotècnic “Tornami a vagheggiar”, un dels números més coneguts de l’òpera i que sovint apareix en concerts i recitals.
Melisso, el preceptor, el tutor, la veu de la saviesa i de l’experiència a qui, òbviament, ningú no fa gaire cas (altrament no tindríem òpera) és, com sempre, un paper per a baix. Nicolas Brooymans el va interpretar molt bé, però obtenir triomfs estrepitosos fent de Melisso és dramàticament i musicalment impossible.
Fent d’Oronte, el xicot de Morgana, vam tenir el tenor Zachary Wilder, les prestacions del qual van estar per sota de les expectatives i del rendiment dels altres cantants; la veu no era gaire bonica i el fraseig era deficient. Hauria pogut fer millor d’Oronte. De totes maneres, el personatge ofereix molt poques possibilitats, és un d’aquells tristíssims personatges secundaris de “dolent” que són a les òperes perquè l’heroi els mati, la núvia els abandoni o les dues coses a la vegada. Algú els ha de fer.
Jaroussky va convèncer molt com a director, però ens continua agradant més com a cantant. Com a cantant és gairebé insubstituïble, és un dels millors; com a director és bo, però d’altres també ho haurien pogut fer bé.
