ESCENA VILANOVA. Albert Guinovart, piano. Camerata Eduard Toldrà. Edmon Colomer, direcció. G. Fauré: Pelléas et Mélisande. M. Ravel: Le tombeau de Couperin. AUDITORI EDUARD TOLDRÀ (VILANOVA I LA GELTRÚ). 26 D’OCTUBRE DE 2025.
La Camerata Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú celebra quaranta anys de temporades estables de concerts. Era l’any 1985 quan es presentava en públic sota la direcció de Joan Lluís Moraleda i l’octubre d’aquell mateix any l’abans anomenada Orquestra de Cambra del Garraf oferia el primer cicle de concerts de música clàssica, unes temporades que s’han seguit oferint ininterrompudament fins a la data d’avui. Coincidint amb l’Any Toldrà, l’any 2012 l’orquestra va prendre el nom de Camerata Eduard Toldrà.
Aquesta efemèride mereixia un concert de gran volada i res millor que convidar dos dels intèrprets catalans més estimats pel públic com són Edmon Colomer –director que ha col·laborat en nombroses ocasions amb l’orquestra– i el pianista Albert Guinovart. L’Auditori Eduard Toldrà presentava un ple absolut i el programa evidenciava ja de per si l’exigència musical que ha anat assolint aquesta orquestra. Una formació que obre les portes als músics joves formats als nostres conservatoris i evidenciant la vàlua d’uns instrumentistes que posseeixen una preparació contrastada. Als faristols, a la primera part, figuraven dues obres cabdals de la música francesa: Pelléas et Mélisande de Fauré i Le tombeau de Couperin de Ravel, compositor que l’orquestra va voler recordar per la commemoració del 150è aniversari del seu naixement.
El mestre Colomer va dirigir una versió de Pelléas et Mélisande de Fauré que emanava refinament, delicadesa i una subtilesa molt afí a l’evocació simbolista del text de Maeterlinck. La cèlebre “Siciliana”, amb l’onírica intervenció de la flauta agombolada per les fustes i l’arpa, o els canvis de color modals de l’“Andantino quasi allegreto”, amb el pas de Sol major a Sol menor, mostraven la qualitat d’una orquestra entregada a aquesta música màgica de Fauré. El colpidor “Molto adagio”, escrit en la tonalitat de Re menor tan emprada en músiques funeràries, evoca la mort de Mélisande amb la qual clou aquesta música per a l’escena, bellíssimament recreada per la Camerata Eduard Toldrà.
L’atmosfera instrumental francesa de finals del segle XIX i inicis del XX va seguir planant a Le tombeau de Couperin, malgrat tractar-se d’una obra evocativa de la música del Barroc francès en general. Com és sabut, Ravel va escriure originalment l’obra per a piano i posteriorment en va fer una versió orquestral amb quatre moviments. Escrita a la memòria d’alguns dels seus amics morts a la Gran Guerra, la versió de la Camerata mostrava una constant atenció al detallisme, amb un refinament en els ornaments i figuracions que semblaven recrear el so del clavicèmbal de Rameau i, per descomptat, Couperin. La ironia brollava a la rítmica “Forlane”, amb uns colors perfectament definits per l’orquestra, que destil·lava admirablement el joc de dissonàncies. El bucòlic “Menuet” i la intensa musette van donar pas a una interpretació fastuosa del “Rigaudon”, on la radiant tonalitat de Do major va il·luminar una versió colorista i preciosista de la suite.
A la segona part, Albert Guinovart va afrontar el repte d’interpretar el Concert per a piano núm. 1 de Brahms, una obra que, com el propi pianista ens explicava, ja va interpretar anys enrere sota direcció d’Edmon Colomer a l’Auditori de Sant Cugat. Del Guinovart pianista podem lloar la capacitat virtuosística que manifesta amb idèntica qualitat en obres de Beethoven (l’Emperador), Ravel, Gershwin o amb el Segon de Rakhmàninov, autors d’estils diversos dels quals extreu el contingut estètic més rellevant. A tall d’exemple, Guinovart s’apropa admirablement a l’atmosfera de la música francesa de Ravel o Déodat de Séverac, a l’evocació “goyesca” de la música espanyola de Granados, a les grans estructures del pianisme rus de Txaikovski o Rakhmànivov o a la rítmica fogositat de la música americana. I com no podia ser d’una altra manera, el seu Brahms va resultar pletòric en tota la seva dimensió. El primer moviment, amb els temuts passatges trinats i d’octaves, presentava un Brahms simfònic, virtuós, ofert amb apassionament i gosadia, on l’orquestra va jugar un paper del tot rellevant. El segon moviment semblava anunciar, malgrat ser una obra de joventut, aquella sublim sonoritat que brolla dels Intermezzi, op. 117, op.118 i op. 119, i l’espontaneïtat del “Rondó” final, amb els arpegis, les figuracions constants i una breu però fastuosa cadenza, completaven una versió plena de color, brillantor, però també portadora d’aquella poètica reflexiva que cal transmetre sempre dins d’aquesta obra magistral del piano romàntic.
Grans aplaudiments per a Guinovart, Colomer i, sens dubte, per a una orquestra que va celebrar els seus primers quaranta anys amb un concert exitós.
Imatge destacada: (c) X saumell fotògraf/Okonos Fotografia.
