LA GIOCONDA d’Amilcare Ponchielli. Ekaterina Semenchuk, Varduhi Abrahamyan, Alexander Köpeczi, Violeta Urmana, Martin Muehle, Àngel Òdena. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Romain Gilbert, direcció d’escena. Vincent Chaillet, coreografia. Daniel Oren, direcció musical. LICEU. 28 DE FEBRER DE 2026.
Com a moltes altres òperes, La Gioconda és un títol al qual escau especialment l’adjectiu gran. Per la seva durada, recursos, exigència del llenguatge musical… es tracta d’una obra d’execució complexa, i la primera dificultat sigui tal vegada confegir un repartiment idoni amb sis bones veus principals que, si es troben i encaixen, poden convertir cada funció en un autèntic festival líric.
No va ser el cas del segon elenc d’aquesta darrera producció del Liceu, si bé cal admetre que va comptar amb alguns elements molt bons, començant per la protagonista -o, si més no, el rol que dona títol a l’òpera-: la russa Ekaterina Semenchuk va donar vida a una Gioconda adequada en cada moment, generosa en extensió, ajustada en cabal i convincent en gestualitat.
Al seu costat, la Laura de Varduhi Abrahamyan va brillar en igualtat de condicions, mentre que Violeta Urmana va desplegar una Cieca feta de saviesa i carnositat -llàstima de caracterització excessiva!-, amb un valor afegit curiós pel fet de sumar aquest rol als altres dos femenins d’aquesta òpera que la cantant lituana ja tenia en repertori.
Les veus masculines, en general, es van moure en un pla més discret sense sortir de la correcció. Va ser així en el cas d’Alexander Köpeczi com a Badoero i d’Àngel Òdena com a Barnaba. En canvi, l’Enzo de Martin Muehle va quedar-se a una distància considerable dels seus companys: el tenor germano-brasiler, sense disposar d’un instrument atractiu, tampoc no va saber treure’n partit i va sonar forçat al llarg de la funció, amb alguns atacs cridats i fragments curts de fiato.
Qualsevol posada en escena que es pogués presentar al Liceu d’aquest títol hauria de competir amb el record de l’excel·lent producció de Pier Luigi Pizzi presentada en dues ocasions d’ençà de l’any 2005. Al seu costat, la de Romain Gilbert peca d’austeritat, amb pocs elements i senzills per ambientar una ciutat fosca, on tan sols destaca l’afortunat vestuari de Christian Lacroix. Així mateix, la coreografia de Vincent Chaillet per a la deliciosa escena de ballet del tercer acte no va més enllà d’una discreta correcció, amb els ballarins encotillats per la disposició dels “espectadors” a banda i banda de l’escenari.
Aquests “espectadors” no són altres que els elements del Cor del Liceu, als quals la partitura reserva nombrosos moments de protagonisme que resolen amb bona nota. Ho fan igualment els membres del Cor Infantil de l’Orfeó Català, que es mouen com peix a l’aigua en un escenari que han trepitjat sovint, ja que aquesta temporada cultiven especialment el repertori operístic.
El mestre Daniel Oren va ser l’encarregat de coordinar tots aquests elements amb l’orquestra del teatre i fer arribar a bon port un espectacle llarg, divers i exigent.
Imatge destacada: © David Ruano.
