TEMPORADA OBC. Anna Vinnitskaya, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Louis Langrée, director. H. Berlioz: Obertura “Les Francs-juges”, opus 3. M. Ravel: Concert per a piano per a la mà esquerra i orquestra. H. Berlioz: Simfonia Fantàstica. L’AUDITORI. 28 DE FEBRER DE 2025.
La temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) va tornar a mirar cap al repertori francès amb un programa que situava al centre el Concert per a la mà esquerra de Maurice Ravel, emmarcat per dues pàgines emblemàtiques d’Hector Berlioz: l’obertura de Les Francs-juges i la sempre impactant i sensacional Simfonia Fantàstica. Al podi, Louis Langrée, actualment vinculat a l’Opéra-Comique i amb una estreta relació amb l’Orquestra de Cincinnati, va apostar per una lectura de gran volada sonora i efectisme calculat, a partir d’un coneixement exhaustiu de l’obra que va dirigir de memòria i amb un palès treball amb l’orquestra. Sens dubte, aquest ha estat un dels programes més ben resolts d’aquesta temporada. I el públic, tant de divendres com de dissabte, ho va saber apreciar i recompensar.
La Simfonia Fantàstica d’Hector Berlioz es va presentar ja d’entrada amb una disposició sonora significativa: les quatre trompes alineades en una mateixa filera, reforçant la cohesió i la projecció del registre greu, tan determinant en l’arquitectura tímbrica de l’obra. Langrée, sempre inquiet a la tarima, amb una gestualitat nerviosa i extraordinàriament expeditiva, va demostrar ser un director idoni per a una partitura d’impulsos sobtats i contrastos radicals i, alhora, transicions orgàniques i tensions progressives. Va marcar amb precisió els calderons dels silencis —aquests abismes expressius tan berliozians— i va saber reorientar el discurs en els fragments més abruptes, dominats per sforzandi i esclats sobtats, sense perdre mai el pols narratiu al primer, quart i cinquè moviments.
El primer moviment, Rêveries – Passions, va progressar des d’un inici enfosquit i enigmàtic, tenyit d’una melangia continguda, cap a un desplegament més lluminós. El bon fraseig, els contrastos acusats i uns crescendi clarament perfilats van conviure amb una habilitat notable per articular transicions orgàniques, ressaltant perfils melòdics individuals i contramelodies fins i tot en les textures més denses. El registre greu de les trompes hi va tenir un relleu particular, amb sonoritats ben definides i un color compacte –perquè els trombons no participen al primer moviment-. El vals va ser dit amb sensualitat, amorosiment i una fluència natural que evitava qualsevol rigidesa mecànica. En canvi, a la Scène aux champs, Langrée va optar per una expressivitat solipsista a l’inici que contrastava amb l’esclat dramàtic central del moviment. Aquí va destacar la depuració del vibrat als violins, que conferia una qualitat gairebé velada i expectant al paisatge sonor, molt d’acord amb aquest moviment de provatures i d’estranyeses significatives que prescriu la fantasia desbordant de Berlioz. La dialèctica entre el corn anglès i l’oboè fora d’escena —molt ben situat entre les llotges de la sala— va potenciar amb eficàcia l’efecte preacusmàtic i la projecció subjectiva del so, un dels recursos més moderns i visionaris de la partitura.
A la Marche au suplice —amb la repetició de l’exposició— i al moviment final, Langrée va vitalitzar el discurs sonor amb energia extraordinària i una resposta de l’OBC que, sense entrar en individualitats, mereix la felicitació de conjunt. Va marcar amb claredat els contratemps del campanòleg fora d’escena i va imprimir als grans esclats una contundència gairebé mahleriana. Especialment remarcable va ser la potència abrasiva de les tubes en la primera exposició del Dies irae, així com el matís tímbric i l’articulació diferenciada en les danses de bruixes amb el creuament de braços dels timbalers en el darrer ball orgiàstic (compassos 496–507) assegurant la claredat i la incisivitat en l’articulació rítmica i el caràcter bàquic. En conjunt, una lectura que feia bona aquella afirmació d’Igor Stravinsky segons la qual els concerts —i la música mateixa— també s’han de veure: una direcció de forta implicació física, pensada tant per a l’oïda com per a la mirada, al servei d’una de les partitures més visionàries del segle XIX.
Quelcom que ja s’anunciava a l’obertura Les Francs-juges amb què, per cert i segons l’organització, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya ampliava repertori ja que era la primera audició de l’obra. No obstant, a títol personal, recordo haver escoltat aquesta mateixa peça en aquesta sala entre vint i dotze anys enrere i juraria que amb l’OBC. Però com que la memòria és traïdora —tant com els processos de digitalització de programes i arxius, sovint incomplets—, el que sí és segur és que la partitura fa dècades que reposava als arxius de l’orquestra ja que jo mateix la vaig consultar deu fer uns vint anys. Sigui com sigui, la seva inclusió en el programa era un dels ganxos d’aquest cap de setmana. Més obertures de Berlioz, si us plau! Sobretot interpretades amb aquest compromís i determinació ja des de la insinuació inicial fins a la irrupció dels metalls en un coral de ressonàncies gairebé organístiques —amb un fortíssim clar i projectat—.
La lectura va saber subratllar el caràcter de Durchbruch que Theodor W. Adorno atribuïa a determinats temes mahlerians: aquella sensació d’irrupció i imposició d’una nova dimensió expressiva. No és difícil imaginar que Richard Wagner conegués aquesta obertura en gestar Rienzi: hi ha una teatralitat expansiva i un sentit de proclamació sonora que apunten ja cap a l’univers del gran drama romàntic. L’Allegro va desplegar una agilitat nerviosa, amb el pes característic de la fusta berlioziana damunt els obstinats rítmics de la corda, dibuixant aquella combinació de tensió i color que defineix l’estil primerenc del compositor. El ritme vertiginós d’alguns passatges revelava traces que anticipen la Simfonia Fantàstica —fins i tot en certes resolucions harmòniques—, així com una imaginació tímbrica ja plenament formada i una capacitat per recrear el lirisme dins un marc dramàtic intens. Però potser el detall més revelador és aquell solo de fustes acompanyat de bombo i timbales: una combinació insòlita en la història, allunyada de l’estil pastoral, que només algú amb la intuïció teatral i l’audàcia orquestral de Berlioz podia concebre. Perquè, malgrat la comoditat dels codis QR, no tots els oients s’aturen a consultar-los. I obres com aquesta mereixen no només ser escoltades amb aquesta determinació artística, sinó també ser llegides i pensades amb la mateixa atenció. I sigui dit amb justícia que les notes del musicòleg i degà de la crítica barcelonina, Jorge de Persia, tenien interès i naturalment, no queien en l’esterilitat i tòpics d’altres col·laboradors.
Enmig de Berlioz, el Concert per a la mà esquerra de Maurice Ravel va trobar en Anna Vinnitskaya una intèrpret d’intensa personalitat, capaç d’imposar des del primer moment una lectura ambiciosa i coherent. Ja en el misteriós crescendo orquestral que precedeix l’entrada del solista —resolt per l’orquestra amb una sonoritat punyent i intensa, potser excessiva en volum per als oients més puristes, però indubtablement carregada de caràcter— es dibuixava un marc dramàtic d’alta tensió expressiva. L’entrada del piano va confirmar una concepció vehement i apassionada de l’obra. Vinnitskaya va desplegar una paleta tímbrica riquíssima, sostinguda per una tècnica d’una solidesa incontestable: articulació claríssima, legato precís i un ús del pedal tan rigorós com eficaç, sempre al servei de la transparència del discurs. La seva lectura va saber conjugar els passatges més abruptes i percutits amb episodis d’una diafanitat gairebé prístina, fent tangible l’ideal ravelià d’una escriptura que ha de suggerir la plenitud de les dues mans. La sonoritat poderosa, l’elegància del fraseig i l’absoluta seguretat en els acords desplegats —així com en els salts d’octava i els glissandi— van reforçar la impressió d’un domini tècnic total, mai desvinculat del sentit musical. El diàleg amb l’orquestra va funcionar amb complicitat real i corroborant als bisos que el seu és un pianisme d’alt nivell tècnic i d’ambició expressiva.
Imatge destacada: (c) May Zircus.
