LE NOZZE DI FIGARO de W. A. Mozart. María Hinojosa, Rosa M. Abella, Pau Armengol, Ferran Albrich, Laura Orueta, Arturo Espinosa, Assumpta Cumí, Jorge Juan Morata, Laura Gibert, Victor de la Fuente. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Daniel Gil de Tejada, direcció musical. Miquel Górriz, direcció escènica. TEATRE LA FARÀNDULA (SABADELL). 15 D’OCTUBRE DE 2025.
Si hi ha una obra del corpus operístic que mai no defrauda i sempre és benvinguda com a bàlsam refrescant i oportunitat per reflexionar sobre la psicologia humana i social és el primer títol de la trilogia Mozart-Da Ponte, Le nozze di Figaro, que durant aquests dos mesos d’octubre i novembre girarà per Catalunya amb tres elencs de cantants eficients i en la seva majoria del país.
Es respiren aires nous a la Fundació Òpera a Catalunya (FOC) en la seva programació i noves apostes, però és just reconèixer novament la llavor que va plantar la soprano Mirna Lacambra i tot el seu equip, que ha fructificat en aquests 43 anys d’Òpera a Sabadell i 38 d’Òpera a Catalunya i 29 de l’Escola d’Òpera, i que amb saba i idees noves ara prossegueixen en aquesta tasca d’acostar l’òpera amb qualitat a més de tretze municipis de Catalunya.
La nova producció de la FOC s’inspira en l’obra original de Beaumarchais que tant d’èxit va tenir al Teatre Lliure fa més de trenta-cinc anys i que es va reposar fa dues temporades. L’escenografia blanca, neta, simètrica de Pau Monterde i l’elegant vestuari d’Eva Selma ens retrotreuen a l’esperit d’aquesta producció, però amb l’afegit de la música de Mozart en la batuta d’un expert com el mestre Gil de Tejada, que des de l’obertura va saber donar vida a una de les partitures teatrals més inspirades de Mozart atenent a cada detall de cada instrument i sobretot en un treball de concertació que algunes vegades naufragava des de l’escenari.
Si hi ha alguna cosa que no pot faltar en una representació de Le nozze di Figaro és la frescor i el ritme teatral tan de vodevil que Miquel Górriz va saber imprimir des de la seva primera direcció d’escena com a titular d’una producció a la FOC, si bé va quedar més palesa en la versió de l’Escola que en la versió de l’estrena, on el ritme va decaure en certs moments.
El repartiment, en general, va tenir un gran nivell i va aportar dos elements interessants, atribuïbles al nou director artístic de la FOC, Jordi Torrents: la joventut dels cantants i donar l’oportunitat de debutar a cantants de la terra als quals encara no se’ls havia facilitat a l’òpera de Sabadell.
María Hinojosa, soprano de reconeguda trajectòria internacional per la seva versatilitat i formació des de la música antiga fins a la contemporània, debutava a la seva ciutat amb el paper de comtessa destacant per la seva línia de cant, timbre càlid, tècnica sense màcula, un meravellós fraseig en cadascuna de les seves dues àries i la gran capacitat interpretativa en aquest paper de gran noblesa, però alhora complicitat amb els criats.
Després d’haver estat una Frasquita notable, Rosa M. Abella va encarnar una Susanna amb tots els ingredients del rol: gràcia de moviment escènic, ductilitat musical, si bé en alguns moments es va desquadrar de l’orquestra, però ho va compensar amb un “Giunse alfin il momento – Deh vieni, non tardar” d’antologia amb el moviment del gronxador, un moment de gran bellesa. L’altre sabadellenc del repartiment va ser el baríton Pau Armengol, que després del seu pas per l’Escola d’Òpera amb un altre rol mozartià, ens va oferir un Figaro valent, graciós, entregat en l’aspecte escènic i amb un bell instrument sonor en el registre mitjà, si bé l’agut va quedar a vegades sense lluentor. Ferran Albrich, conegut més per les seves interpretacions de lied i oratori, va sorprendre per la noblesa de cant en el seu debut com a comte d’Almaviva i un bon fer teatral, si bé esperem que amb més oportunitats en aquest gènere escènic acabi de polir alguns tics artificials. El seu recitatiu i ària “Hai già vinta la causa – Vedrò mentr’io sospiro” testimonia un instrument que en aquest repertori pot brillar i fer carrera.
Després del seu pas pels centres de formació dels teatres Les Arts i Teatro Real, la mezzo madrilenya Laura Orueta va compondre un Cherubino que va anar in crescendo al llarg de la funció i obtingué un dels aplaudiments més generosos del repartiment, absolutament merescuts per la seva gran musicalitat en les dues àries i una gràcia gens forçada del personatge transvestit.
La resta dels partiquins es van moure en una gran correcció: Arturo Espinosa com a Don Bartolo, que en la seva ària d’entrada hauria necessitat una major contundència vocal; Assumpta Cumí com a Marcellina i Jorge Juan Morata van sofrir el tall de les arietes respectives, que es van recuperar en la versió de l’Escola; va destacar el debut en el repartiment professional de Laura Gibert com a Barbarina després del seu pas per l’Escola d’Òpera, i Víctor de la Fuente va anticipar el seu debut com a Antonio en el repartiment professional substituint l’anunciat Jordi Serrano.
Petites però musicals les intervencions de la selecció del cor de Sabadell en aquesta producció, que va demostrar la seva perícia amb la coreografia del “Fandango” del tercer acte.
Finalment, cal destacar l’aportació de l’orquestra titular de la FOC, l’Orquestra Simfònica del Vallès, que com sempre va oferir una lectura rica en matisos i atenent sempre als cantants, i sobretot va destacar la labor des del clavecí d’Andrea Alvárez amb uns divertits i originals passatges.
Igualment, cal destacar i deixar constància de la funció de l’Escola d’Òpera d’enguany, en la qual l’ambient va ser molt més distès, el ritme teatral, més viu, i el públic jove que omplia La Faràndula es va divertir, va riure i va aplaudir amb entusiasme aquests joves intèrprets que van donar el cent per cent en aquesta oportunitat.
En aquesta ocasió, el nivell dels cantants de l’Escola ha estat alt, però jo subratllaria el treball d’equip que va tenir un resultat rodó. La Susanna de Larraitz Navas va ser perfecta en picardia, tant musical com escènica, el Figaro de Carlos Varela va ser un luxe teatral que ha de polir algunes arestes en la seva vocalitat per obrir-se pas en una carrera que promet. La contundència de Rajiv Cerezo com a comte d’Almaviva va ser d’elenc professional, i l’elegància d’Estibaliz Arroyo com a comtessa va aportar credibilitat a aquest matrimoni noble trencat i en el qual ella tanca l’òpera amb el missatge que tant de bo tots poguéssim oferir el perdó.
Aquestes funcions van tornar a fer brillar la inspiració del duo Mozart-Da Ponte en dues jornades de bogeria escènica i art musical.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
