L’última obra del compositor Tena Manrique acaba de veure la llum al Japó, un cop més amb l’editorial DaVinci, amb la qual col·labora des del 2017. El seu catàleg amb aquesta editorial continua creixent i ara ho fa amb un nou treball orquestral: el poema simfònic Ofelia, op. 43.
Aquest nou naixement editorial no només marca un pas més en la seva carrera internacional, sinó que ofereix una aportació singular i valenta a la tradició musical contemporània: una mirada nova –i alhora atemporal– al cèlebre personatge de Shakespeare.
Quin és el germen creador de l’Ofelia de Tena Manrique?
El compositor troba en la figura d’Ofèlia no només un símbol literari o pictòric, sinó una experiència emocional de profunditat universal: el trànsit entre vida i mort, entre innocència i entrega, entre allò humà i allò natural. Inspirat per la minuciosa descripció amb què Shakespeare narra la mort d’Ofèlia –una escena plena de lirisme i càrrega simbòlica–, Tena Manrique transforma aquest paisatge de flors, salzes i aigües en un món sonor, on cada element natural es converteix en signe musical.
A la seva Ofelia, l’oient és convidat a contemplar, a través dels ulls extasiats de la protagonista, aquest instant de lliurament final a la natura: les ortigues que simbolitzen el dolor; les margarides, la innocència; les roselles, l’adormiment i la confessió, i les roses, la indecisió. La llum tènue que es filtra a la gruta, el salze inclinat (simbolitzant l’amor) des d’on cau a la riera, la resignació de la màrtir…, tots aquests elements són transmutats en música. El resultat és un poema simfònic profundament evocador, que defuig deliberadament les avantguardes més abstractes per retrobar-se amb una expressivitat directa, orgànica i, per damunt de tot, humana.
Una obra gairebé sense precedents en la història musical
Sorprèn que, sent Ofèlia una figura tan poderosa en l’imaginari literari occidental, no existís fins avui una obra orquestral amb el seu nom com a títol. En l’àmbit de la pintura, la seva imatge ha estat immortalitzada en obres tan icòniques com Ophelia de John Everett Millais (1851-52), però també per altres prerafaelites, com Dante Gabriel Rossetti i Arthur Hughes, que la van representar envoltada d’una aura de malenconia, bellesa i fatalitat. Fins i tot artistes moderns com són Odilon Redon o Eugène Delacroix van explorar el seu rostre tràgic amb una sensibilitat pictòrica que anticipa atmosferes sonores.
A la música, encara que alguns compositors han evocat aspectes vinculats a Ofèlia de forma indirecta, són escasses les obres que l’aborden de manera explícita. El compositor francès Héctor Berlioz va compondre la balada La mort d’Ophélie (publicada el 1842) per a cor femení i orquestra. La lletra d’aquesta obra és una traducció que va fer el poeta Ernest Legouvé, de l’escena on Gertrudis narra a Laertes la mort d’Ofèlia. Johannes Brahms va compondre Cinc cançons d’Ofèlia (estrenades el 1873). Hi veiem el desvari que Ofèlia mostra a l’escena V de l’acte IV de Hamlet, quan canta acompanyada d’un llaüt.
També cal destacar l’exquisida Ophelia’s song (1926) d’Elizabeth Maconchy, una obra tonal influenciada per Vaughan Williams, que encara beu del romanticisme tardà i eludeix les avantguardes d’entreguerres. I més recentment, el compositor danès Hans Abrahamsen ens va regalar el 2013 Let me tell you, una obra vocal enlluernadora que musicalitza les 481 paraules que Shakespeare posa a la boca d’Ofèlia a través de la novel·la homònima de Paul Griffiths. Una obra on el llenguatge musical, tot i ser contemporani, aconsegueix assolir una expressivitat immediata, directa, que connecta amb les emocions sense necessitat de codis hermètics extremadament abstractes.
Lluny de les avantguardes: cap a una música de retrobament
Tena Manrique comparteix amb aquests autors una clara aposta per allò essencial: una música que renega del llenguatge contemporani, que no es lliura als extrems de l’experimentació sonora per si mateixa. A la seva Ofelia hi ha un desig de tornar a parlar amb l’oient sense intermediaris conceptuals. És una partitura que abraça allò narratiu, allò líric i allò simbòlic, però sense per això caure en l’anacronisme. Es tracta d’una veu pròpia, madura, que aposta per l’emoció i la bellesa sense complexos i que s’allunya de les avantguardes més radicals que, si bé van ser necessàries al seu moment, avui semblen haver perdut la capacitat de commoure i interessar la immensa majoria.
Una obra nascuda del dol i la transformació
L’Ofelia de Tena Manrique també és una obra profundament personal. Sorgida després de la pèrdua del seu pare el 2020, el compositor va trobar en aquesta partitura una manera de trencar el silenci interior en què va estar gairebé tres anys. La va finalitzar el 28 d’octubre de 2023, data en què el seu pare hauria complert setanta-set anys. Així, Ofelia es converteix en homenatge i comiat: una ofrena de serenitat, una lliçó final rebuda del pare, que li va ensenyar a veure la bellesa en la música veritable.
I com que Ofèlia es fon amb la natura en un darrer instant de pau, també el compositor es fon amb l’art que l’envolta i construeix un pont entre el dolor i la llum, entre la pèrdua i el renaixement.
Amb aquesta obra, Tena Manrique reafirma la seva posició com un compositor sincer i poètic del panorama actual. Ofelia, op. 43, no és només un nou títol al seu catàleg: és una invitació a escoltar amb els ulls de l’ànima.
Ofelia, op. 43 està dedicada a l’Orquestra Simfònica Solidària de Barcelona, una iniciativa conjunta de Crearte Asociación Cultural i la Fundació Arsis, emmarcada en el seu programa de concerts solidaris a Barcelona. Combina art, solidaritat i igualtat i destaca per la seva qualitat interpretativa al servei de causes humanitàries, socials i mediambientals. Un dels seus objectius principals és donar visibilitat al paper de la dona en l’àmbit simfònic.
