Beethoven y Galdós: vidas paralelas.
Marta Vela.
Madrid. Editorial Verbum, 2025.
Marta Vela és pianista, escriptora i professora a la Universidad Internacional de la Rioja. Ha publicat diversos llibres, com Correspondencias entre música y palabra (2019), Las nueve sinfonías de Beethoven (2020), La jota aragonesa y cosmopolita: de San Petersburgo a Nueva York (2022) i La jota, aragonesa y liberal: Zaragoza, Madrid y París (2024). Li devem també el disc Jotas cosmopolitas de Aragón (vegeu la ressenya publicada el desembre del 2024 a la «Revista Musical Catalana», Un disc amb repertori inèdit i una nova mirada de la jota).
Beethoven y Galdós: vidas paralelas és un llibre que, com indica el títol, reflexiona sobre punts comuns entre aquests dos grans artistes, i demostra com la música influeix i enriqueix la creació literària de Galdós. Tot i que Beethoven i Galdós no es van poder conèixer en vida, donat que l’escriptor va néixer el 1843, setze anys després de la mort del compositor, Marta Vela teixeix un relat interessantíssim i innovador en què queda palès el seu profund coneixement, tant del món literari com musical. La seva escriptura és concisa, directa i segura, gens amant de les floritures. Defuig també els convencionalismes i les narratives més tradicionals.
Quant als paral·lelismes entre Galdós i Beethoven, no interessen tant els aspectes biogràfics concrets, sinó analitzar el fet que ambdós creadors comparteixin un ideari i posicionament davant de l’art comú, tal com descobrirem més endavant. Els paral·lelismes biogràfics queden concentrats al darrer capítol del llibre, que a la vegada és un dels capítols més commovedors del llibre.
Vela va oferint un corol·lari d’exemples de diverses novel·les de Galdós (Miau, La desheredada, Fortunata y Jacinta, entre d’altres) en què s’esmenten obres de Beethoven que utilitza el novel·lista per a diferents finalitats. Per exemple, com a teló de fons per a la descripció psicològica dels personatges, per determinar el caràcter de les escenes descrites, per descriure la irrupció del piano en els ambients burgesos de les ciutats europees, per imposar un determinat ritme narratiu o bé decidir el punt exacte on situar el punt àlgid de la narració. Trobem un clar exemple de tot això al quart capítol de La desheredada, on Vela ens descobreix com Galdós sincronitza el monòleg interior de la marquesa amb la Sonata per a piano en Re menor, op. 31 núm. 2 de Beethoven interpretada pel seu net a la pròpia llar familiar (p. 89). Vela ho exemplifica citant passatges literaris on les referències musicals són ben explícites i amb fragments de la partitura d’aquesta Sonata al·ludida per Galdós. Escodrinyant la narració de Galdós, Vela posa al descobert els aspectes formals dels moviments que conformen l’esmentada Sonata.
Quin interès tenia Galdós per la música, i en quina consideració la tenia? Galdós fou un amant de la música, i molt en particular de la de Beethoven. Un cop va arribar a Madrid el 1862 procedent de la seva Las Palmas de Gran Canaria natal, va convertir-se en un assidu incondicional al Teatro Real i va aprendre a tocar el piano al nivell purament d’aficionat. És més, al final de la seva vida va voler endinsar-se més en el llenguatge musical estudiant harmonia i anàlisi musical. Entre els anys 1865 i 1868 va ser crític musical del diari «La Nación», on va poder publicar cròniques musicals que ens permeten conèixer l’ambient musical madrileny a la capital espanyola (Teatro Real, dilentatisme, concerts en salons privats, fundació de la Sociedad de Conciertos de Madrid, la proliferació dels café-chantant, etc.). Així doncs, va mantenir el seu interès per la música tota la vida. Vela reprodueix íntegrament un destacat article de Galdós en el segon capítol del llibre publicat a «La Prensa», el dia 2 de març de 1886 titulat La Música en què es descriu amb molta precisió la introducció a Madrid del repertori simfònic de Beethoven, Mendelssohn, Meyerbeer i Weber, i d’altres obres de gran calat, com el Tannhäuser de Wagner. Tot i que l’article està centrat a Madrid, podem entreveure-hi moltíssims punts en comú amb l’ambient musical de Barcelona.
Se sap que va llogar un piano i que després va comprar un harmònium que li permetia oferir unes sessions musicals a casa seva al costat del seu nebot José Hurtado de Mendoza. Interpretaven repertori clàssic –sobretot de Beethoven–, essent Galdós màximament conscient de les seves comprensibles limitacions tècniques a l’instrument. Amb cert sentit de l’humor, el propi Galdós explicava al pianista Joaquim Malats (amb qui va tenir una sòlida amistat) que “degollaven” les adaptacions que tocaven del Septimini, op. 20 de Beethoven o del Quintet amb clarinet, KV 581 de Mozart. Podem conèixer més detalls de la relació entre Galdós i Malats en el tercer capítol titulat “Galdós y Malats”, en el qual s’inclouen alguns fragments de la correspondència que es van intercanviar, i en què Malats expressava la voluntat de compondre una versió operística de la novel·la Marianela de Galdós. Es tracta d’un projecte que finalment no va arribar a bon port i que, per altra banda, recuperaria amb èxit Jaume Pahissa amb llibret dels germans Álvarez Quintero (òpera estrenada el 1923). Segons Vela, Malats va convertir-se per a Galdós en un interlocutor excel·lent per parlar de la música de Beethoven.
I feta tota aquesta contextualització, quins paral·lelismes hi ha entre Galdós i Beethoven? Això és el que ha de descobrir el lector, evidentment, però apuntem alguns d’aquests aspectes més rellevants. Com afirma Vela, el que més els uneix és un ideari polític i social comú fonamentat en valors il·lustrats. Comparteixen un gran sentit crític del món i són, per tant, uns inconformistes. Un i altre van ser acèrrims defensors de l’ideari il·lustrat i de l’esperit liberal. Com afirma l’autora, “ambos honraron el modelo de artista comprometido con los conflictos de su tiempo, en pos de una sociedad más libre, justa e igualitaria, contra el oscurantismo de los poderosos y el fanatismo de los ignorantes, hasta la defensa del espíritu ilustrado durante la era Biedermeier y de la doctrina republicana vinculada al surgimiento del movimiento obrero finisecular” (p. 184).
Ambdós van tenir una vida entregada a l’art i la defensa de la llibertat (p. 189), convençuts de la funció redemptora de l’art contra els fanatismes religiosos i polítics. Podem veure com Beethoven reapareix a la novel·la La desheredada. Aquesta vegada, a través del personatge Alejandro Miquis, un jove metge i pianista amateur amb vocació humanista que s’enfronta a una tècnicament exigent sonata de Beethoven. El fragment descrit per Galdós bé podria referir-se a la Sonata, op. 57, “Appasionata”. Galdós estableix una similitud entre aquesta música de Beethoven que es resisteix al pianista aficionat i la impossibilitat de la plebea Isidora per aconseguir el marquesat, així com el ràpid fracàs de la Primera República d’Espanya. Vela expressa que “pese a su arraigado pensamiento socialista, Galdós criticaría sin piedad la torpeza del régimen republicano, que nacía muerto por pura incapacidad de sus gobernantes” (p. 105-106).
L’inconformista Galdós va ser un gran defensor de la dona de la seva època mostrant-se molt crític amb la seva injusta posició social, que era, en gran mesura, per culpa de la baixa educació rebuda. Es mostra en contra de la seva submissió envers l’home (pare o marit) i contra les convencions socials de l’època, que les condemnava a no ser ni autònomes ni tenir cap aspiració a la vida. En novel·les seves, com Gloria i Lo prohibido, apareixen nombrosos personatges femenins pertanyents a la petita burgesia que de forma maldestra toquen el piano sovint per entretenir les “élites hastiadas”, tal com diu Vela. Galdós observava aquest tipus d’educació com un ornament per millorar les perspectives matrimonials d’aquestes dones i que l’únic que feia era reforçar el seu paper subordinat a la llar, no pas una forma de desenvolupament personal o creatiu com hauria de ser.
En resum, el llibre concentra amb poc més de 200 pàgines una gran quantitat de citacions i referències musicals i literàries perfectament organitzades i connectades. Beethoven y Galdós: vidas paralelas és un d’aquells llibres que cal llegir i rellegir, perquè a cada nova lectura en descobreixes tot el valor. Una altra de les virtuts de Marta Vela és la seva insubornable voluntat d’anar a fonts directes, tant del món literari com musical.
Honestament, estic convençuda que Marta Vela –com a professora i com a músic– comparteix molts dels trets essencials dels dos grans protagonistes del llibre: el seu màxim respecte pels valors de l’educació en majúscules i de l’art. Tots els seus projectes estan marcats pel compromís ètic i social, l’autoexigència i integritat professional, la responsabilitat, la sana curiositat i el convenciment que l’art i l’educació comparteixen com a missió essencial transformar positivament la vida de les persones.
Suggeriment de lectures
Navarro, A. Marta Vela: «Galdós fue un apasionado de la música que podríamos llamar cosmopolita». Educational Evidence. https://educationalevidence.com/marta-vela-galdos-fue-un-apasionado-de-la-musica-que-podriamos-llamar-cosmopolita/ [consulta: 2025/05/15]
Vela, M. (2022). La jota, aragonesa y cosmopolita: de San Petersburgo a Nueva York. Ediciones Pregunta.
Vela, M. (2023). ¿Podría ser Florencio Lahoz el autor de los temas de jota aragonesa utilizados por Glinka y Liszt? «Quodlibet: Revista de Especialización Musical», 79, p. 57-90.
Vela, Marta (2023). VI piezas de música: jotas cosmopolitas de Aragón: de Florencio Lahoz a Pauline Viardot-García. Institución Fernando el Católico.
Vela, M. (2024). La jota, aragonesa y liberal: Zaragoza, Madrid y París. Ediciones Pregunta.
