LIFE VICTORIA. Montserrat Seró, soprano. Marta Puig, piano. Obres de Mompou i Magrané. RECINTE MODERNISTA SANT PAU. 25 DE MARÇ DE 2026.
El darrer recital del LIFE Victoria va proposar un capvespre amb la subtilesa i la contemplació com a protagonistes, gràcies a l’extraordinària complicitat de la pianista Marta Puig i la soprano Montserrat Seró en un programa que, molt intel·ligentment, maridava l’obra de Mompou amb la de Magrané vehiculant entre el misticisme de l’un i la versatilitat expressiva de l’altre; capaç també de filiar-se expressivament i tècnicament amb Mompou i establint ponts entre timbre, color i paraula en un discurs de gran coherència poètica.
En aquest sentit apuntava Jardí de campanes i el seu univers de ressonàncies inquietants, servit des d’un essencialisme i austeritat dels acords verticals enmig de tensions dinàmiques molt ben calibrades, atacs nets, compactes i ús magistral dels pedals que trencaven la quietud amb una tensió latent; amb què Marta Puig va corroborar la seva categoria com a solista, amb un sentit gairebé misticista que connectava amb la dimensió contemplativa de Mompou. Unes qualitats que van reafirmar-se amb les Fantasiestücke núm. 4 i 6, també de Magrané. No és aquest un corpus que desconegui, ja que ha interpretat altres Fantasiestücke del compositor reusenc, sumant ara l’estrena de la sisena peça d’aquesta col·lecció, dedicada a Santi Moix.
Entre l’abstracció i la figuració, el seu tret més distintiu rau en un efecte perceptiu de figura circular descendent i arpegiada que sovint connecta les octaves superiors amb els registres mitjans i greus mitjançant un encavalcament entre mans; creant una correlació contínua entre registres i generant un flux gairebé respiratori, amb sforzandi precisos que accentuen la rotació i la prolongació de les ressonàncies. Es tracta d’una obra breu, densíssima, construïda a partir d’un únic principi —la figura circular descendent— que articula tota la forma en un llenguatge post-tonal modalitzat amb què Magrané desplega una escriptura que oscil·la entre abstracció i figuració, amb una temporalitat no direccional i una retòrica continguda basada en l’exploració d’un gest. A la Núm. 4, per cert, mostrava un impuls gairebé expressionista, contingut però nerviós, desplegat en figuracions circulars que suggerien tant la interrogació com el vertigen.
A la segona part, les Variacions sobre un tema de Chopin de Mompou, interpretades per Puig, també van posar de manifest la seva capacitat per combinar tensió i depuració; i remetre a aquella faceta interpretativa que entén l’obra com un procés de desmaterialització del tema, més que no pas com una exhibició de variació ornamental. Puig ha sabut preservar el caràcter quasi improvisatori que sovint s’ha associat a aquestes pàgines, fent emergir les veus internes amb una claredat gairebé cambrística i sostenint una tensió latent en les línies intermèdies. La seva manera de fer respirar el discurs, amb una flexibilitat rítmica subtil i una cura exquisida del so, ha evocat aquell territori schumannià on la fragmentació esdevé continuïtat i la miniatura conté un univers expressiu complet. La seva execució no deixava escletxa de dubte de la sensibilitat i comprensió de la sintaxi i de la direccionalitat de la música i d’una intèrpret suggestiva i hàbil en el sosteniment de les línies i en l’acompanyament de la veu.
Al seu costat en els cicles vocals, Montserrat Seró avalava un ascens artístic plenament consolidat i una de les apostes més encertades i productives de la que es pot considerar una factoria de cantants del lied a Barcelona, capaç de marcar agenda amb estrenes i repertori variat d’alta qualitat com és la Fundació Victoria de los Ángeles. La soprano lleidatana va seduir per la seva dicció clara i la veu ben formada en la interpretació de Cantar del alma de Mompou, on en el recitat a cappella quedava ressaltada la fluïdesa i el recolliment del vers mentre que, en el Combat del somni de Magrané, estrena absoluta i encàrrec del Festival sobre textos de Jané, l’enfocament es basava en un control absolut de registre i la intenció. El cicle es va revelar d’una unitat estilística remarcable i sostinguda en una economia de mitjans que defuig l’excés retòric. Per exemple a “Tot deu ser blanc”, l’acompanyament pianístic —auster, gairebé suspès— puntuava el discurs amb una discreció enigmàtica, deixant a la veu l’espai per desplegar una línia de gran puresa tímbrica, amb què Seró primava l’expressivitat precisa, sense manierismes en les vocals neutres i la fonètica d’algunes consonants.
Amb un arranjament de la tonada Pito-pito, Seró va oferir flors al públic en un gest elegant i entranyable, previ, i amb un segon bis: la tercera cançó del cicle Ofrena de Joan Magrané sobre versos de Josep Carner. Aquesta continuació orgànica ha reforçat el contrast amb el Combat del somni, amb un tractament melòdic i correlatiu entre piano i veu que evidenciava un estil sensible, poètic i delicadament mesurat.
Imatge destacada: (c) Elisenda Canals-LIFE Victoria.
