34è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS.
QUARTET GERHARD. PAU CODINA, violoncel. Obres de Beethoven i Schubert. AUDITORI PAU CASALS. 2 D’AGOST DE 2014.
ORQUESTRA DA CAMERA. ALEXANDER JANICZEK, concertino. VARVARA, piano. Obres de Bach i Txaikovski. AUDITORI PAU CASALS. 5 D’AGOST DE 2014.
KHATIA BUNIATISHVILI, piano. Obres de Liszt, Ravel i Stravinsky. AUDITORI PAU CASALS. 21 D’AGOST DE 2014.
Per Santi Riu
Poder visitar Sant Salvador en aquestes dates estiuenques i gaudir de la remor i tranquil·litat de les seves platges al costat d’un dels festivals més importants de música clàssica del país –pel qual han passat gairebé quatre mil persones– és tot un privilegi. Enguany la 34a edició que recorda la figura del gran violoncel·lista català ha presentat una programació que combina amb molt d’encert els nous valors emergents del país juntament amb joves que ja posseeixen una carrera que els ha situat al panorama concertístic internacional.
D’ençà de la presència habitual del Quartet Casals als millors escenaris del món i del seu magisteri a l’ESMUC, sembla que la formació quartetística viu una ebullició de nous grups al país. El jove Quartet Gerhard ja disposa d’una trajectòria considerable i mostra una afinitat, cohesió i equilibri notoris. Els seus membres tenen una personalitat pròpia i es troben en la recta final de la seva formació. En les seves interpretacions s’observa un diamant en brut que els augura un gran futur. Només cal esperar que perseverin en la unitat i l’estudi i trobin la continuïtat de concerts que els permetin madurar i evolucionar.
El programa que ens proposaren el 2 d’agost passat s’iniciava amb un dels primers quartets de Beethoven per arribar a una sonoritat plenament romàntica d’una de les més grans obres schubertianes. El Quartet op. 18 núm. 3 té una gran afinitat amb els models mozartians i potser és el menys beethovenià de la sèrie, tot i que ja hi podem escoltar una bona conducció de veus i un bon equilibri entre aquestes. L’“Allegro” inicial, escrit en forma sonata, crida l’atenció per l’amplitud del seu primer tema. En la lectura dels Gerhard hi hagué espontaneïtat, agilitat i frescor, abans de passar a un “Andante con moto” que de mica en mica anà adquirint una densitat polifònica ben timbrada i frasejada. L’“Allegro” és un scherzo amb un bon diàleg entre violins al trio i uns sforzandos en contratemps ben marcats i interessants, mentre que al “Presto final” és potser on Beethoven ja apunta les seves futures maneres, amb un clar contrast de textures i una rítmica més puixant. La vitalitat, el caràcter, el contrast i un fraseig àgil, brillant i lluminós marcaren el punt beethovenià més interessant dels Gerhard.
Escrit el 1828, mesos abans de morir, el Quintet per a cordes de Schubert és una obra fantàstica en què la inspiració melòdica envoltada de delicioses harmonies sembla sorgir de l’ànima del compositor al llarg dels seus gairebé cinquanta minuts. Amb l’adhesió de l’elegant i molt musical violoncel·lista Pau Codina, la lectura que sentírem féu aflorar un bon nombre d’emocions. S’evidenciaren des de la malenconia extrema i l’angoixa fins a la reflexió profunda gràcies a una bella i reposada lectura dels moments més lírics, una posada en escena més contundent dels elements dramàtics i una bona dosi de musicalitat. Després d’un “Allegro” inicial ple d’energia i expressivitat que va del lirisme –quantes coses importants i interessants semblaven dir-nos a cau d’orella– a la força i el dramatisme, passàrem a un “Adagio” ple de llums i ombres, explicat amb un bon equilibri entre melodia i acompanyament i un notori control de la dinàmica. La nostàlgia i reflexió d’aquest moviment, càlidament expressades i amb un gran diàleg de pizzicatos entre violí i violoncel, ens conduí cap a un intens “Scherzo” de proporcions gairebé orquestrals. L’“Allegretto” palesà la simbiosi entre Pau Codina –que ja és més que un jove valor i que de mica en mica augmentà la seva intensitat– i quartet, amb un funcionament com un sol pensament, implicació i treball de dinàmiques. Un tempo final irresistible féu aflorar alguns petits desajustos que no emmascararen el bon treball i la sensació de feina ben feta d’uns intèrprets que haurem de seguir amb atenció.
Resulta extraordinari que en temps de retallades galopants una iniciativa privada sorgida en el 30è aniversari d’Ibercamera s’hagi proposat crear una orquestra que no faci només un concert de presentació –això ja es dugué a terme l’octubre de l’any passat–, sinó que se li doni vida i tingui l’acompanyament de bons solistes. Amb el nom d’Orquestra Da Camera –agafat de l’associació musical creada el 1913 a Barcelona i dirigida per Pau Casals– s’ha buscat integrar els joves músics més rellevants del país amb trajectòries i experiència demostrada –membres dels quartets Casals, Quiroga i Gerhard, membres de la Mahler Chamber Orquestra…– per aconseguir una formació orquestral de primer ordre. Ganes i energia no els faltà en el concert del 5 d’agost passat amb Alexander Janiczek com a concertino director.
Amb un so compacte i estimulant, la formació tingué una frescor interessant en el Concert de Brandenburg núm. 3 de Bach. La vitalitat i agilitat de la corda destacà en l’“Allegro” inicial. Un bon treball de Kenedy Moretti en l’“Adagio”, tan expressiu com assaborit, ens dugué a un “Allegro” final rítmic, vivencial i de bona qualitat sonora. El Concert BWV 1053 de Bach per a piano ens presentà la pianista Varvara –guanyadora del Concurs Géza Anda el 2012–, que es mostrà més eloqüent en el bis que durant el concert i oferí un fraseig ben nítid gràcies a una treballada articulació. El bon tremp rítmic de l’“Allegro” donà pas a un “Adagio” tocat amb flexibilitat i de manera subtil, amb lluminositat i bon discurs. L’agilitat de l’orquestra creà un bon coixí perquè la pianista pogués somniar, a més de crear efectes de llum i ombra quan calgué. Clogué l’obra un vigorós i atractiu “Allegro” ben empastat i vivencial.
La Serenata per a cordes, op. 48 de Txaikovski fou el punt culminant del concert i mostrà una formació virtuosa, amb força, de so potent i brillant que ens guanyà per la sensació d’empenta, energia i passió. La idea de combinar la transparència de la música de cambra i el so simfònic es féu evident en la seva interpretació. L’energia i la calidesa sonora de tots els membres en el moviment inicial contrastà amb l’afecte i l’elegància d’un “Vals” ple de subtileses. Una “Elegia” bella i delicada però somniadora donà pas a un “Finale” virtuós, de so ple i enèrgic. En resum, una formació amb un gran potencial que si té els assajos necessaris i la projecció que es mereix pot arribar a ser una formació de referència. Quants melòmans hem trobat a faltar una orquestra de corda de referència catalana després de la dirigida per Gonçal Comellas… El cant dels ocells servit com a bis serví per tornar a la calma després de tanta energia i fer una picada d’ullet al mestre Casals.
Amb cabells negres, bona presència física, llavis carnosos i pintats d’un vermell intens, vestit llarg i lluentons marcant una bona silueta, Khatia Buniatishvili sortí a l’auditori amb un gran domini de l’escena i un cert aire seductor i passà pel Festival –21 d’agost– com un cicló. Posseïdora d’una tècnica descomunal, un gran temperament i amb un programa d’unes exigències grandioses, va impactar entre el públic. Enlluernà la seva intensitat i el desplegament tècnic que posà al servei de la música.
Amb un fraseig bell i matisat –especialment en els moments més lírics–, afrontà la Sonata en Si menor de Liszt d’una manera intensa, vigorosa i amb uns tempi força ràpids que semblaven posar tota la carn a la graella des del primer moment. I és que tots els esculls que amaga la partitura passaven per les seves mans amb una facilitat que astorava –qui diria que són difícils les seves temibles octaves? Irresistible, el lliurament i la passió d’aquesta jove artista georgiana, que si bé amb el temps pot profunditzar el discurs, per la lluminositat, fogositat, seguretat i fraseig va tenir una veu personal que captivà el públic.
El dificilíssim i minuciós Gaspard de la nuit s’inicià amb una “Ondine” immersa en una atmosfera màgica que contenia un bon domini del color i el matís abans de passar a un ombrívol i estàtic “Le Gibet”. El demoníac “Scarbo” que corona l’obra va ser revelador, amb una realització impecable de frenètiques notes repetides, salts difícils, espurneigs i un desplegament tècnic i musical aclaparador. Una recreació impecable del gnom malvat d’Aloysius Bertrand en el qual s’inspirà Ravel per compondre l’obra.
I sense ni parpellejar ni deixar gairebé respirar arribaren, amb els tres moviments de Petruixka, un espectacle sonor i un nou desplegament tècnic a l’abast de ben pocs intèrprets. Tocat a una velocitat increïble i amb una rítmica percussiva tan salvatge com sensible que no defugia un gran espectre colorístic o la capacitat sempre suggerent en els glissandi, l’obra escrita per encàrrec de Rubinstein posà la cirereta a un recital acomiadat amb bravos i bona part del públic dempeus. La georgiana posseeix un foc i una força interior que impregna totes les seves interpretacions i que per moments pujà la temperatura d’un auditori gairebé ple a vessar. Quin primer millor bis que el “Precipitato” de la Sonata núm. 7 de Prokófiev tocat amb aquest caràcter, energia i passió? Els aplaudiments inesgotables del públic foren recompensats de nou amb un Minuet de Händel, en la transcripció de Wilhelm Kempff, que ens retornà la pau després de tanta intensitat i incandescència. Apuntin aquest nom perquè la georgiana està destinada a fer història.