PALAU FRONTERES. Rosa Cedrón, veu solista i violoncel; Pello García, cornamusa irlandesa; Esther Pinyol, arpa; Jaume Yelo, percussió i flauta de bec; Ivó Oller, flauta de bec i trompeta. Djilandiang. Cor de nens. Opus One. Xavier Alern, guitarres i altres instruments, director. PALAU DE LA MÚSICA. 13 DE FEBRER DE 2026.
L’intens xàfec d’última hora no va impedir que un Palau ple de gom a gom rebés novament Opus One, el conjunt dedicat al repertori de Mike Oldfield i creat com a commemoració del cinquantè aniversari del mític disc Tubular Bells, en una vetllada que, emmarcada dins del cicle Palau Fronteres, tornava a oferir una proposta alternativa amb la voluntat d’apropar els amants de la música clàssica a altres estils –i segons com es miri, també a la inversa. No hi ha dubte que la fórmula i el format han tornat a donar fruits en aquest tercer capítol en què les gairebé dues mil localitats van quedar exhaurides.
En aquesta ocasió el conjunt liderat per Xavier Alern va tornar a oferir un díptic, en aquest cas format per l’esmentat Tubular Bells (1973) i Ommadawn (1975), el seu tercer disc. Tot i no comptar amb Maggie Rilley, com sí va ser fa tres temporades i també al recent concert a l’Auditori Fòrum, el barceloní es va tornar a envoltar dels membres habituals de la formació, incloent-hi col·laboradors propers a Oldfield, com la cantant i violoncel·lista Rosa Cedrón –Tubular Bells III (1998)–, i també de nous, com el conjunt africà Djilandiang, una de les sorpreses de la segona part.
El 1973 va tenir lloc un peculiar cas de recontextualització musical: una melodia –per cert, aparentment inspirada en la famosa Tocata i fuga de Bach– composta per un jove compositor gairebé desconegut de prop de dinou anys, i sense cap mena de significat programàtic concret, va quedar associada no sols a la pel·lícula, sinó també de manera involuntària als gèneres de terror i misteri dins de l’imaginari popular col·lectiu. L’anècdota, ja prou coneguda, no ho és tant com la música en qüestió.
A aquestes alçades, i independentment de la generació a la qual pertanyi el lector, Mike Oldfield no requereix gaires presentacions. Sense estendre’ns massa, podríem dir, en primer lloc, que no es tracta d’un artista que es pugui reduir, en termes d’acceptació, a un radical “blanc o negre”, sinó que admet una àmplia gamma de grisos; una gamma amb tants matisos com discs del seu extens catàleg. Es va erigir progressivament en un fenomen mediàtic i la vinculació amb The exorcist va ser un cop de fortuna que, simplement, va amplificar el reconeixement d’un músic que tard o d’hora estava destinat a arribar. La seva proposta va resultar massa eclèctica per ser considerat una de les vaques sagrades del rock progressiu i simfònic; una peculiar barreja de folk celta, música clàssica, rock melòdic i esperit New Age que va donar lloc, malgrat no tractar-se d’una música excessivament cerebral, a diversos discos considerats de culte, tant per la crítica com pel públic. Aquesta posició de respecte va mantenir-se ben arrecerada de les posteriors i puntuals derivacions cap al pop –especialment els hits–, i sobretot cap al chill out a partir dels noranta; una etapa que sens dubte va apartar-lo de l’oient més selecte que l’havia acompanyat durant més de quinze anys. En definitiva, podríem dir que es tracta d’un compositor multiinstrumentista que, al marge de gustos, innegablement va arribar a ser capaç de transitar amb naturalitat entre l’experimentació i el gran públic.
En tot cas, en aquesta crítica no pretenem disseccionar fil per randa la trajectòria de Mike Oldfield, i centrant-nos en el valor que té interpretar la seva música –ja que fa anys que el britànic no mostra gaire interès a fer-ho personalment, possiblement per qüestions personals–, celebrem que una formació de quilòmetre zero impulsi la iniciativa més important del moment en aquest sentit. Per començar, no cal una orella gaire fina per admetre que, sens dubte, Opus One compleix el que promet: “una interpretació acurada i exempta d’anacronismes”, i divendres passat el conjunt va oferir-ne una lectura fidel i de notable rigor musical i tímbric.
La primera part va resultar especialment sòlida, amb els integrants recorrent els diversos grups temàtics de Tubular Bells, amb un inici ferm a les mans de Santiago Galán i Adrià Bravo des dels teclats. “Fast guitars” i “A minor tune” van figurar entre els passatges més reeixits del primer bloc, que va discórrer sense ensurts, tret d’un “Blues” no tan consistent. El segon fragment, igualment ininterromput, va oferir també moments memorables, com “Peace” i la successiva “Bagpipe guitars”. El festival instrumental va sonar equilibrat des de la taula de mescles acabant amb un simpàtic “Caveman” encarnat per Xavi Lite, poc abans de posar el públic a picar de mans amb “The sailor’s hornpipe” amb Alern des de la mandolina i el metrònom ben controlat.
Ommadawn va ocupar la segona part; un disc molt “especial i màgic”, en paraules del propi Alern, una adaptació només possible “després d’una gran feina”. Amb canvi de vestimenta, el conjunt es va endinsar en els ondulants passatges inicials amb encert i cohesió, tot i les puntualitats del directe i un reverb vocal potser massa tímid. Els següents van sonar correctes, especialment el passatge folk, i l’atmosfera contemplativa va respectar els seus temps. L’aparició dels Djilandiang en el passatge d’inspiració africana va ser positiva en el sentit que el públic sens dubte va gaudir, però cal dir que la hipervitaminada amalgama rítmica òbviament va restar fidelitat al material original –on la percussió és notablement més discreta–; una llicència artística que, lluny de desentonar, pot trobar justificació en l’esperit “improvisador” que fins a cert punt també va marcar la gestació del disc. Tot i això, la barreja d’instruments va donar com a resultat una estampa interessant que va culminar en un dels millors clímaxs del concert, rematat per un generós solo intensament aplaudit, interpretat pels senegalesos.
En el segon fragment van destacar els compassos de gaita i unes molt polides intervencions de guitarra plenament a “l’estil Oldfield” de Manu Suárez, tot just abans d’afrontar els passatges finals amb la precisió dels instrumentistes de vent, tot mantenint el bon nivell de la primera part. Una emotiva “On horseback” –satisfactòria tot i la discreta participació dels més jovenets, entrats a escena cap al final– va acomiadar oficialment el programa. Alern va complir la promesa de “no tornar a tocar Moonlight shadow”, exclamada al Fòrum en clau de broma, però sí que va voler regalar l’oportú bis del passatge climàtic de la segona meitat –“Ommadawn Pt.1”– aprofitant la presència del conjunt convidat, que tot just acabat, va posar a ballar el Palau amb ritmes africans.
El projecte Opus One, que recorrerà aquest 2026 diversos escenaris, amb parades a Madrid, el País Valencià i Tarragona, entre d’altres, tanca així la primera trilogia: una aventura molt ben rebuda pels seguidors de Mike Oldfield i que deixa ben clar que el conjunt no és una simple “banda tribut”, sinó quelcom més ambiciós, capaç de sintetitzar i projectar el seu esperit musical amb professionalitat. Desitgem que el viatge continuï amb noves entregues –¿potser Incantations, seguint el plantejament cronològic?– i, tot i que actualment Oldfield no dona símptomes de voler tornar als escenaris, nosaltres sí que volem tornar a la seva música. Perquè la música és música, i no n’entén, ni de temps ni d’espais.
