TEMPORADA BCN CLÀSSICS. Anna Prohaska, soprano. Bruce Liu, piano. Toronto Symphony Orchestra. Gustavo Gimeno, director. S. Rakhmàninov: Concert per a piano núm. 2, en Do menor, op. 18. G. Mahler: Simfonia núm. 4, en Sol major. PALAU DE LA MÚSICA. 30 DE GENER DE 2026.
El Palau va viure novament una nit musical màgica. Entrades exhaurides, un programa amb obres tan estimulants com el Segon de Rakhmàninov i la Simfonia núm. 4 de Mahler; presentacions a Barcelona d’una formació com la Simfònica de Toronto i de Bruce Liu, guanyador l’any 2021 del Chopin de Varsòvia; la veu bellíssima de Prohaska i la batuta de Gustavo Gimeno, el talent valencià que ja ha estat invitat per dirigir bona part de les filharmòniques més emblemàtiques. Res no podia fallar i res no va fallar.
Tots tenim a la memòria versions de referència del Segon de Rakhmàninov, i qualsevol comparació avui dia amb d’altres resultaria fins i tot irrellevant. Cada gran pianista aporta la seva visió i la personalitat interpretativa es demostra en aquells que no s’emmirallen només en el llegat de versions del passat sinó que cerquen la seva mirada personal. I Bruce Liu, des de l’atac dels primers acords del concert, ja va denotar un carisma especial. Impregnat de l’escola pianística heretada de Dang Thai Son, el bon gust, el refinament, l’elegància del fraseig, el control de la sonoritat, la llibertat creativa en les exposicions temàtiques… conviuen dins d’un pianisme que conté un magnetisme especial.
Nascut a París, nacionalitzat canadenc, Bruce Liu (1997) forma part d’aquesta fornada de pianistes canadencs o formats al Canadà com Jan Lisiecki (1995) o Jaeden Izik Dzurko (1999), als quals podem afegir Eric Lu (1997) -nascut a Massachusetts, darrer guanyador del Chopin de Varsòvia i Leeds, i també deixeble de Dang Thai Son, que també és professor d’una figura emergent com Sophia Liu (2008)-. Tots aquests noms posseeixen un carisma inqüestionable i cadascun aporta una personalitat interpretativa del tot diferenciada.
Bruce Liu, als vint-i-vuit anys, és un pianista incommensurable: s’asseu –como ho feia Radu Lupu o ho fa Volodos- en cadira en detriment del tamboret, i un cop concentrat i mirant atentament el teclat, comença la màgia. No cerca un Rakhmàninov excessivament abassegador ni passional; el més impactant del seu pianisme esdevé la capacitat de fer la gradació sonora, l’equilibri per cercar una lectura profundament romàntica, sensible, sense caure en excés temperamental. La bellesa amb la que va afrontar el segon moviment resultava sublim per l’alt grau de sensibilitat i la majestuositat, per abordar després l’inici arpegiat del tercer moviment (quin domini de la tècnica!) lluny de versions excessivament temperamentals. Les grans estructures d’acords, la manera com va afrontar el motiu escrit en la tonalitat de Do major final, amb una execució brillant i passional, mai no escapava d’una visió on l’elegància, la sobrietat i el domini de les emocions ens feien adonar que estàvem davant d’una versió personal, en mans d’un dels grans noms del piano actual. El treball de l’orquestra resultava idènticament admirable: la plasticitat amb què dirigeix Gimeno -elegant, refinat, amb uns moviments de braços estèticament bellíssims encaminats a trobar la complicitat total amb la seva orquestra- proporcionava una absoluta cohesió amb les idees plantejades per Bruce Liu. No calia buscar un excés de passió, només fer música en majúscula en detriment del lluïment personal. Ja fora de programa, Bruce Liu va oferir una delicadíssima versió de la Fantasia Impromptu de Chopin i, acompanyat pel primer violí de la Simfònica de Toronto, Jonathan Crow, una transcripció de la delicada Romança núm. 7 de l’op. 21 de Rakhmàninov.
Malgrat que la Toronto Symphony Orchestra tingui una història que es remunta a l’any 1922, no ha debutat a l’Estat fins als concerts d’aquesta gira que la porta a Madrid, Saragossa i Barcelona. La sonoritat d’aquesta orquestra és d’una qualitat inqüestionable; la claredat de les fustes, càlides, proporciona una clara projecció sonora; el metall amb brillantor eloqüent, segell d’identitat de les orquestres nord-americanes -especialment Boston, Chicago, San Francisco, Nova York i Los Angeles- sempre es projecta en la justa mesura. Però sobretot en destaca la secció de cordes, realment fascinant per la seva precisió tècnica, el grau d’afinació, l’empatia i entrega absoluta de tots els faristols amb la música que passa per les seves mans. Gimeno treballa amb la Simfònica de Toronto des de 2020. I el mestre valencià no només és un gran director d’orquestra sinó que és un director titular ideal per forjar i saber compenetrar-se amb una gran equip de músics.
La Quarta de Mahler va ser acabada l’any 1900 i estrenada, amb fracàs, un any després a Múnic. A més d’ una gran plantilla orquestral, té en l’apartat final la intervenció de la soprano que canta un lied de Das Knaben Wunderhorn. Dins del catàleg mahlerià, esdevé un punt d’inflexió: la brevetat en comparació a les simfonies precedents i posteriors o l’absència de metalls com la tuba li atorguen un cert grau de “lleugeresa”, i l’endinsen en un sentit on la naturalitat i la despreocupació conviuen des de l’espontaneïtat, fins a aquella sublimació que emergeix, ara sí, ja en el colpidor tercer moviment. S’ha enfocat aquesta Quarta simfonia com una visió del paradís des dels ulls d’un infant, una mirada irònica i crítica sobre la humanitat en la visió d’Adorno; la dansa amb ressons sinistres en Do menor, amb la sonoritat diabòlica del violí, embolcalla el segon moviment; els conflictes queden apartats amb l’entrada al paradís on la beatitud emergeix amb la sonoritats sublims de les cordes. El lied “La vida celestial”, amb les paraules “Cap música a la Terra no és comparable a la nostra” (en referència a la del paradís), atorga serenor i beatitud per a un final sublim, representació d’una visió celestial i cloenda del cicle de simfonies inspirades en el Wunderhorn.
La Quarta simfonia requereix un precís equilibri entre la magnificència sonora mahleriana i els instants cambrístics. I és aquí on una orquestra com la Simfònica de Toronto i la batuta de Gimeno despleguen tota la seva saviesa. La versió, seguida amb un silenci absolut, recalava en l’aprofundiment, en sonoritats càlides i el plantejament d’un discurs enfocat a aquells moments sublims de les cordes –excepcionals- abans que la veu d’Anna Prohaska afrontés el darrer apartat. Una visió serena, controlada, bella en si mateixa, d’una aprofundida serenor i captivadora des de la primera fins a l’última nota. Un Mahler de gran magnitud on la veu de Prohaska, admirable tant quan canta la música del barroc com en Mozart o la música del segle XX, va oferir una volguda versió reservada en la projecció, intimista, d’acord amb el contingut i exigència de l’obra. Com a culminació d’una Simfonia núm. 4 d’intensitat continguda, Gimeno va saber prolongar el silenci abans que els aplaudiments resultessin inevitables. Nova nit en majúscules al Palau de Música, on la serena visió de la Quarta simfonia de Mahler i el romanticisme poètic del Segon concert de Rakhmàninov van conviure en un concert molt especial.
Imatge destacada: © Toni Bofill.
