TEMPORADA IBERCAMERA. Daniil Trifonov, piano. P. I. Txaikovski: Sonata en Do sostingut menor, op. post. 80; Suite del ballet ‘La bella dorment’ (arranjament de M. Pletnev). F. Chopin: Vals en Mi major, op. post.; Vals en Fa menor, op. 70 núm. 2; Vals en La bemoll major, op. 64 núm. 3; Vals en Re bemoll major, op. 64 núm. 1; Vals en La menor, op. 34 núm. 2; Vals en Mi menor, op. post. S. Barber: Sonata en Mi bemoll menor, op. 26. PALAU DE LA MÚSICA. 14 DE FEBRER DE 2025.
El pianista rus Daniil Trifonov segueix sense deixar el públic indiferent. Ple absolut al Palau per rebre un artista que ha envoltat les seves interpretacions d’una creativitat inherent que es manté, però, fermament arrelada en aquella essència provinent de l’escola pianística russa. I aquesta formació heretada de Tatiana Zelikman a Moscou i posteriorment del pianista armeni Serguei Babayan a Cleveland resulta decisiva en les seves interpretacions. L’esmentat Babayan va ser deixeble de Mikhaïl Pletnev i Lev Naumov, alumnes de Yakov Flier i del mític Neuhaus respectivament… i així seguiria un “arbre genealògic” que entroncaria amb altres figures llegendàries de la història del piano. Aquesta essència musical, aquesta manera de viure el piano com quelcom que sembla únic a la seva vida –com s’esdevé amb celebritats com ara Kissin o Sokolov, que precisament visitaran el Palau d’aquí a pocs dies– és la que ens segueix fascinant d’aquests intèrprets tan rellevants.
Per sobre de tot, de Trifonov admirem el domini de tots els recursos tècnics: l’atac amb el perfecte control del pes corporal i posició del braç –del qual era un mestre Gilels–, aquella articulació diàfana d’una precisió immaculada, la seguretat absoluta en l’execució de tots els salts, la voracitat i valentia amb què afronta els passatges tècnics més diabòlics i una musicalitat personal sempre propera a l’elecció d’uns tempi tendents a la rapidesa. La Sonata en Do sostingut menor de Txaikovski va resultar un veritable calidoscopi de sonoritats. Versió apassionada, temperamental, d’una fortalesa de timbres i contrastos evocadors de l’esperit romàntic del compositor rus. Una obra d’una bellesa inqüestionable, però que no assoleix aquella perfecció de la segona sonata, la Gran Sonata op. 37, de la qual el recordat Sviatoslav Richter –pianista tan vinculat a Ibercamera– va llegar una versió de referència. I van ser aquests tempi portats als extrems els que van caracteritzar el seu personal pas per una selecció de Valsos de Chopin. Versions plenes de matisos, efectes, colors, dinàmiques constants…, però que van passar per la vivacitat interpretativa escollida com una exhalació al Vals del Minut, a tall d’exemple, i fent honor com poques ocasions al sobrenom. Un Chopin gens escolàstic que defugia de les lectures més properes a manifestar l’esperit de música de saló.
La Sonata de Barber, a més de la riquesa musical, ha estat considerada una de les obres tècnicament més complexes del repertori clàssic, amb uns esculls que es troben principalment en la “Fuga” final; l’stretto a quatre veus, els passatges de sisenes i la successió final d’octaves només estan a l’abast de pianistes de tècnica elevadíssima: Horowitz i Van Cliburn en marcaren el camí per interpretar-la. I aquí el Palau va gaudir del millor Trifonov; increïble en els matisos contrapuntístics, en els contrastos entre les sonoritats, en la tristesa que va expressar en l’expressiu “Adagio” i aquella valentia i perfecció mil·limètrica d’execució assolida a la “Fuga”. Un pianisme que caldria qualificar de perfecció absoluta, aspecte que aconsegueix quan afronta la música de Skriabin. Pletnev va llegar un gran arranjament pianístic de La bella dorment, amb moments que copsen tot el sentit descriptiu de la música de Txaikovski: “El canari que canta”, “La Caputxeta vermella i el llop”, “El Gat amb botes i la Gata blanca”… I Trifonov va evocar magistralment cadascun dels apartats d’aquesta suggestiva obra de Txaikovski amb unes interpretacions multicolors i evocadores. Un pianisme perfecte en la tècnica, musicalment suggestiu i on la gran escola de la qual és hereu semblava sorgir en tota la seva essència. Com a cloenda, dues obres més: el Vals de Santo Domingo de Rafael “Bullumba” Landestoy i una de les peces més melangioses de l’Àlbum per a nens de Txaikovski. Comiat entre bravos i més bravos per a un dels talents pianístics més grans dels nostres dies.
