LA CASA DELS CANTS. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Xavier Puig, director. Obres de Brahms, Britten, Dvořák, Grau, Grieg, Janequin, Lauridsen, Mendelssohn, Monteverdi, Serrat, Ticheli i Toldrà. PETIT PALAU. 26 DE NOVEMBRE DE 2023.
Amb l’ocàs del novembre i l’habitual neguit del Black Friday –o més aviat Black Weekend–, el Palau de la Música va presentar diumenge passat un programa coral a cappella que suposa en si mateix un preludi del gran Concert de Sant Esteve, esdeveniment cabdal i tradicional de la temporada. La proposta, però, molt més lleugera i en format cambrístic, va entrar de ple en el nucli temàtic que encapçala la temporada actual: la connexió entre la humanitat i la natura. Amb la mirada posada en la sostenibilitat i el medi ambient, el concert va ser un capítol “estratègic” per posar la mirada –i més sentits– en aquest àmbit que tan fàcil s’acostuma a deixar de banda, especialment si es viu en una gran ciutat.
Si bé es diu que l’olfacte és el principal evocador de records, el programa pretenia ser un vehicle multisensorial combinant música i aromes. La curiosa proposta –si bé, com tot, ja inventada– no resulta en tot cas tan habitual per al públic que va acudir al Petit Palau, on esdevingué probablement la primera vegada que els oients assistien a un “concert aromàtic”. L’empresa Eurofragance va ser l’encarregada d’elaborar aquestes concretes fragàncies perfectament preparades per a cada assistent i pensades per ser olorades durant la música a través d’un conjunt ben variat d’obres que discorrien entre el Renaixement i el Romanticisme, amb pinzellades de Noucentisme i autors contemporanis.
Amb els vint-i-quatre cantants sobre l’escenari i després d’un breu discurs del director Xavier Puig, convidats i artistes s’endinsaren en un bosc –havent ensumat l’olor corresponent– on Le chant des oyseaux (El cant dels ocells) del francès Clement Janquin era el primer àpat d’aquesta excursió naturalista. Amb una afinació excel·lent i no pitjor dicció –erres i diverses onomatopeies–, es va donar pas a dues perles en alemany –¿qui hi ha millor per parlar de la natura que un romàntic? La primera, Waldesnacht (Nit al bosc) de Brahms, va ser una de les joies del programa, cantada amb molt sentiment, la solidesa d’uns baixos profunds i una precisió cromàtica acurada en les veus intermèdies. La segona, Abschied vom Walde (Comiat al bosc) va posar fi a aquesta primera parada verda amb melancolia i lluïment per a les sopranos.
En el següent bloc, “amb olor de rosa”, s’hi va interpretar The sucessions of the four sweet months de Benjamin Britten, on Puig va testificar una bona feina en les dissonàncies, i va exhibir comoditat amb els seus també en el registre contemporani. No podia faltar Morten Lauridsen en aquest programa, i es va deixar sentir una treballada En une seule fleur, amb les seves peculiaritats rítmiques, que va fregar la perfecció. L’última primavera d’Edvard Grieg va tancar l’equador del programa amb el lluïment solista de la primera soprano sobre harmonies sotto voce.
“Amb olor de mar i pi” rebíem la brisa mediterrània amb Ecco mormorar l’onde de Monteverdi, amb agilitat i un gran paper del baix Pablo Acosta, habitual del repertori renaixentista; i també una altra gran peça, Maig, del mestre Toldrà, amb arranjament de Jordi Domènech. Càlida i inspiradíssima, amb l’ajut de la fragància, es va poder gaudir d’un suau ruixat sobre les platges de Vilanova.
L’últim capítol, “amb olor de terra”, més dramàtic i amb un vincle més directe amb la preocupació ambiental, van sonar peces de Dvořák –Zitnépole (Els camps de sègol)–, amb “ecos” ben aconseguits, i Frank Ticheli (1958) –Earth song–, amb un cor crescut, més ampli i més profund, en concordança amb la dimensió del text. Seguit d’un petit nou discurs climàtic, va ser el torn de l’obra d’Alberto Grau (1937) Kasar mie gaji (La terra està cansada), lema que recorre la peça com un mantra, i que lluny de la tradició coral, explora recursos més contemporanis, com elements percussius, xiuxiuejos, glissandi, nombrosos divisi i una tensió progressiva; un crescendo que sens dubte va ser el punt climàtic del concert, i que només un cor qualificat i amb experiència pot assolir amb força i vigor. Un Pare de Serrat amb arranjament del propi Puig, nostàlgic i emocional, va clausurar un programa de lloables intencions; un punt i seguit a un missatge per generar consciència, en què cadascú de nosaltres ha de decidir si hi pren partit o no.
Imatge destacada: (c) Mario Wurzburger.
