BCN CLÀSSICS. Evgeni Kissin, piano. J. S. Bach: Partita núm. 2, en Do menor, BWV 826. F. Chopin: Nocturn núm. 1, en Do sostingut menor, op. 27; Nocturn núm. 2, en La bemoll major, op. 32; Scherzo núm. 4, en Mi major, op. 54. D. Xostakóvitx: Sonata núm. 2, en Si menor, op. 61; Preludi i fuga núm. 15, en Re bemoll major, op. 87; Preludi i fuga núm. 24, en Re menor, op. 87. PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE MARÇ DE 2025.
El Palau presentava el ple de les més grans ocasions per rebre Evgeni Kissin, un dels pianistes que segueix sublimant any rere any l’art de la interpretació. El públic, ocupant fins i tot localitats situades sobre el mateix escenari, va poder assistir a un recital que va assolir el més alt grau de perfecció pianística. El concert va esdevenir una simbiosi absoluta entre pianista i obra interpretada, una recerca constant encaminada al més acurat aprofundiment estètic que, mitjançant el domini total de la tècnica, resta en mans d’uns pocs escollits.
Aquest viatge extraordinari va començar amb Bach i la celebèrrima Partita núm. 2. Un plantejament que en línies generals s’allunyava dels excessos, dels efectes buits de contingut. Kissin hi cercava l’equilibri, les proporcions adequades, la claredat de les veus, els ornaments curosament situats en les repeticions temàtiques, tot atorgant una distingida i noble elegància a la seva proposta. El contundent grave de l’obertura, l’arioso a la manera italiana i el fugat de l’allegro ens submergien en un Bach d’una articulació perfecta, amb una col·locació discretíssima del pedal per no enterbolir mai un discurs pur i màgic. Una interpretació allunyada d’excessos, amb una expressiva “Sarabanda” que, sota el baix continu persistent, fluïa amb elegància distingida. L’ornamentació al més pur estil francès inclosa en el rondó mai no va eclipsar la nítida línia melòdica i el fastuós capriccio a tres veus va esdevenir un miracle de claredat contrapuntística en les mans de Kissin. Podríem debatre sobre les preferències que sentim pel Bach llegat per Schiff, Richter, Perahia, Sokolov, Nikolajewa… fins a arribar inclús al de Schaghajegh Nosrati, però resultaria absurd endinsar-nos en comparacions: el de Kissin va ser un triomf de l’expressió, de l’elegància discursiva i de l’aprofundiment intel·lectual que sempre traspua en la música de Bach.
Amb el romanticisme del piano de Chopin va seguir el recital. Escoltar la versió de Kissin dels dos Nocturns, op. 27 núm. 1 i op. 32 núm. 2 ens podria evocar la llegendària versió d’Arrau, i el seu pas per l’Scherzo núm. 4, el pianisme de Horowitz, artistes esmentats per intentar reflectir en paraules el nivell de la proposta oferta pel pianista rus. Desplegava sempre una delicada poètica, bellíssims efectes de dinàmiques –com el crescendo de l’apartat central del primer Nocturn op. 27–, claredat absoluta en l’articulat màgic dels arabescos de l’Scherzo, obra en la qual Kissin atorgava el punt just de sobrietat i melangia que en contenen els episodis centrals; el più presto coronat amb les escales finals va evidenciar una tècnica d’articulació perfecta. Chopin en estat pur.
Kissin, que pocs dies abans va haver de suspendre per malaltia el recital previst a Madrid, va dedicar la segona part del recital de Barcelona monogràficament a Xostakóvitx. La inusual i complexíssima Sonata per a piano núm. 2 compartia programa amb els Preludis i fugues núm. 15 i núm. 24. Abstracta profusió de temes en imitació, canvis constants de compàs, superposicions de motius, alternança de modalitats majors i menors apareixen en el primer moviment de la Sonata i que Kissin va resoldre amb sobrietat i contundència, amb una lectura impactant i a moments voluntàriament àrdua en els atacs. La màgia de Kissin va excel·lir al “Largo”, en La bemoll; el sentit dolorós d’aquesta obra escrita l’any 1943 i la concreció de la seva escriptura va obtenir en les seves mans un resultat diàfan i colpidor. Admirable el seu pas per les variacions que s’encadenen en el “Moderato” final, que van aportar-nos amb staccati, ostinatos, cromatismes i corals una veritable simfonia de colors. Un Kissin entregat, sense excedir en el so, va sublimar amb diàfana claredat els dos Preludis i fugues escollits.
Ja fora de programa, la deliciosa transcripció de Wilhelm Kempff del “Siciliano” de la Sonata per a flauta en Mi bemoll, BWV 1031 de Bach, una magistral versió del segon Scherzo de Chopin i el Vals op. 64 núm. 2 van culminar un recital inoblidable.
