PETIT PALAU CAMBRA-ECHO RISING STARS. Quatuor Agate (Adrien Jurkovic, violí; Thomas Descamps, violí; Raphaël Pagnon, viola; Simon Iachemet, violoncel). Obres de Ligeti, Anna Korsun i Ravel. PETIT PALAU. 16 DE MARÇ DE 2025.
Diumenge passat el Petit Palau va rebre la visita d’una de les formacions joves amb més projecció internacional nascudes al país veí. Format l’any 2016, el Quatuor Agate pren el nom d’una de les muses de Johannes Brahms, i gràcies a aconseguir la designació ECHO Rising Star, el conjunt ha pogut donar-se a conèixer a través d’una gira per les principals sales de concerts d’Europa aquesta temporada. En un format proper, aquest debut a Barcelona ha estat una ocasió perfecta per als amants de la cambra, especialment per als oberts en bona mesura al terreny contemporani (amb una obra actual i una de Ligeti), i Ravel com a plat fort del programa.
Tot i els elogis tècnics i artístics de què tant de manera grupal com individual els quatre joves són mereixedors, hauríem de destacar per sobre de tot que el quartet sembla haver trobat un so de conjunt realment càlid i ple. Si es tracta d’una tendència conjunta subtil cap al sul tasto o bé cosa dels materials dels instruments, dels arcs, un altre recurs o bé qui sap, és un secret que només saben ells, però durant el concert de diumenge va semblar evident que el quartet Agate posseïa un element distintiu, un so personal.
En qualsevol cas, començar el recital amb una obra tan exigent com Métamorphoses nocturnes, el primer quartet de corda de Ligeti, requereix haver assumit una notable confiança als escenaris. Els francesos van capbussar-se en aquest particular quartet amb un mimetisme molt convincent –tret d’algun so “residual” involuntari, en les pauses sobtades–, curosos en el flautando inicial, i cohesionats en uns tremoli ben mesurats. Iachemet (violoncel) va signar uns bons passatges a la primera corda i el quartet va assaltar el terreny agut –i sobreagut– amb tècnica. Els assistents van poder veure de manera propera tot el mostrari de tècniques esteses que decoren aquest quartet post-Bartók, però el domini dels harmònics es va demostrar a la peça següent, un encàrrec escrit per la compositora Anna Korsun (1986) per al programa ECHO Rising Stars.
Basada en el context històric i social (no pas musical) de Carlo Gesualdo, Last flight sembla evocar veus de patiment que al·ludeixen implícitament al “crim d’honor” comès pel príncep en enxampar l’esposa en flagrant adulteri. De poca varietat temàtica, però, la peça es regeix per les seves pròpies lleis, on el glissando (i especialment, el glissando amb harmònic) és part elemental del discurs. Els Agate van recórrer les cambres del castell del compositor renaixentista amb els deures fets, mai perduts al llarg d’una peculiar partitura arrítmica, amb lliscades descendents contínues i progressives dependents de la bona entesa entre intèrprets fins a trepitjar terra ferma.
A les mans dels Agate va semblar complir-se de nou la sospita que els francesos són els millors intèrprets de la música francesa. Amb poc o gairebé cap marge de millora, els joves van oferir una interpretació excel·lent del meravellós Quartet de corda en Fa major de Ravel, amb bona afinació, i bones mostres d’unitat a les “respiracions” conjuntes al llarg dels quatre moviments.
Suaument i sense presses van recórrer l’“Allegro moderato”, tot fent cantar l’icònic tema principal amb naturalitat i amb un tempo d’audició molt còmode, sense endormiscar, però, els passatges frenètics i imprevisibles que assalten de tant en tant el discurs musical. Va destacar la sensibilitat amb què Jurkovic (primer violí) i Pagnon (viola) van dibuixar l’evocador i màgic segon tema. Tret d’alguna timidesa en certs arpegiando interiors, el resultat d’aquest primer capítol va ser innegablement satisfactori. Es van mostrar ben àgils i precisos pessigant les cordes al llarg a l’“Assez vif”, enriquint el so amb subtileses de color i espaiant el passatge central de les sordines. Al tercer moviment, Descamps (segon violí) i Pagnon van oferir un bon duet i el conjunt va remar a favor d’emfasitzar les paràfrasis disperses del tema original, i Iachemet va fer rugir el violoncel amb determinació en els compassos centrals, ben atents tots al ritme i als canvis de compàs. Els francesos van signar un solvent quart moviment, on potser l’esgotament va tendir a una expressió corporal més present, però amb energia sobrant per afrontar els tremoli amb unes dretes ben disciplinades.
Seguit d’un petit discurs, van oferir de bis l’adagio “El rossinyol”, del Tercer Quartet de corda d’Aleksandr Aliàbiev, un compositor romàntic rus no gaire conegut aquí, que va tancar una interessant vetllada per als amants de la cambra.
