PALAU GRANS VEUS. Philippe Jaroussky, contratenor. Jérôme Ducros, piano. Obres de Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Fauré, Cécil Chaminade i Reynaldo Hahn. PALAU DE LA MÚSICA. 9 DE MARÇ DE 2025.
Escoltar (i veure) un contratenor fa vint o trenta anys no era pas una raresa en els entorns operístics corresponents, és clar, però els últims temps la professionalització d’aquesta especialitat ha estat acompanyada no només d’una proliferació de cantants, sinó també d’una major visibilitat, fins i tot fora de les esferes de la música barroca i clàssica en general. Des de dirigir, cantar amb dofins (en realitat, belugues), passant per òperes de Saariaho o homenatjar David Bowie, es pot dir que Philippe Jaroussky ha fet de tot i ha assolit una popularitat que ha traspassat els escenaris, gràcies en bona mesura a les seves aparicions televisives i a l’auge de les xarxes socials. Després d’una carrera prolífica com a contratenor, el cantant, als quaranta-set anys, sembla haver iniciat una recerca cap a camins més espirituals i introspectius, lluny de la pompositat de l’opera seria barroca.
El retorn de Jaroussky al Palau de la Música era carregat d’una gran expectació, en part per l’ajornament del recital, que havia estat programat inicialment cap a final de novembre. L’ingredient principal del concert era sentir un contratenor en el terreny del lied i la mélodie, gèneres que en principi no solen estar associats a aquest tipus de cantants. La proposta no era nova, però, ja que abans de la pandèmia ja va oferir al Palau un projecte basat en Schubert, i novament va superar amb escreix la sensació d’anacronisme, en part també perquè la transposició de tonalitats (i tessitures) és una pràctica que la majoria d’oients comprenen, i escoltar un mateix lied cantat per una soprano i per un baríton és habitual al món de la lírica. Tot i que els anys passen per a tots i que la veu d’un contratenor no és precisament immune al pas del temps, la vetllada es va resumir en un seguit de bones actuacions i moments molt especials.
El convidat es va mostrar divertit i relaxat al temple modernista; això sí, deixant clar des del principi que no li agraden els aplaudiments entre peça i peça. Al primer bloc, el duet va presentar un seguit cronològic de lieder vienesos: uns de primigenis i una petita selecció dedicada a Schubert. A Das leben ist ein Traum de Haydn, es va poder apreciar el retard del vibrato en els finals de frase i una gran cura pels canvis dinàmics, tot en gran sintonia amb l’esperit del famós tema (traduït: La vida és un somni). De les dues cançons de Mozart, Abendempfindung i An Chloé, van destacar l’emotivitat de la primera i les primeres incursions –ben salvades– cap al registre “greu”, un dels punts crítics de tot contratenor. Amb Adelaide de Beethoven, Jaroussky va capbussar-se en un caràcter més lamentós aprofitant les seves qualitats, amb algun marge de millora potser únicament en els salts descendents.
Jérôme Ducros, exquisit en l’acompanyament, va delectar el públic amb el segon Klavierstück, D. 946, ric en rubato abans de prosseguir en el capítol schubertià. Jaroussky va seduir en la part central d’Im Frühling, i mentre que An Sylvia va destacar com un dels millors moments del recital, Nachtstück va resultar un bon exemple de coordinació després de tants anys treballant junts amb Jaroussky; això sí, necessitant un descans.
En terreny francès, el solista va desenvolupar-se encara millor, potser per raons òbvies, però clarament l’apartat dedicat a Fauré va ser el més aclamat del recital. Les Cinc mélodies “de Venise” van deixar moments exquisits, on la veu de cap va casar bé amb l’exuberància harmònica de cada una de les miniatures. Va destacar la preciosa En sourdine, on el contratenor va coronar amb elegància els delicats aguts, i junts van dibuixar amb gràcia les línies de la complicada À Clymène.
Després de l’interludi pianístic Automne de l’opus 35 de Cécil Chaminade, acompanyant i solista van interpretar cinc peces de Reynaldo Hahn, un compositor que tot i ser posterior a Fauré va implicar un gir cap a un llenguatge més simple –potser Ravel o Debussy hauria estat una evolució més lògica–, però en qualsevol cas va semblar ideal per tal que Jaroussky explorés l’expressivitat que semblava estar buscant fent uns últims esforços de diafragma en un discurs que tendeix a les notes llargues.
Amb bis de Mompou i un petit discurs en català, el famós contratenor es va acomiadar entre somriures i aplaudiments deixant clar que aquest Jaroussky romàntic ha arribat per quedar-se i que, de ben segur, el tornarem a sentir.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
