NOVA MÚSICA/SAMPLER SÈRIES/SUBSÒNIC. Morphosis Ensemble: Gabriel Prokófiev, música electrònica i sintetitzadors; Joan Martí Fasquier, saxo baríton; Joan Bagés, piano i electrònica; Marta Cardona, violí; Joan Antoni-Pich, violoncel; Genís Bagés, percussió i electrònica; Àngel Medina, so. Obres de G. Prokófiev: Breaking Screens, Howl, Cello Multitracks, Dark Lights (Techno Suite). L’AUDITORI. 15 DE MARÇ DE 2026.
Una mirada superficial al públic que, pocs minuts abans de l’inici del concert, anava entrant a la sala Oriol Martorell ja permetia entreveure que el que anava a esdevenir-se no era res gaire convencional: hi havia uns cinc individus amb gorra de beisbol, un parell amb ulleres fosques, nois amb una porció de barba molt retallada sota els llavis, un senyor amb els pantalons que no li arribaven fins als turmells, et sic de caeteris. És a dir, la porta d’accés anava sent travessada reiteradament per perfils més aviat «modernets».
També l’escenari, per aquells membres de l’auditori amb una adhesió menys efusiva a la modernitat, podia arribar a presentar un aspecte inquietant: un piano, un violí i un cello (fins aquí tot bé), un saxòfon i una bateria (això s’acosta més a l’univers del jazz) i una taula de mescles (gens usual en els concerts de música clàssica).
Comença l’«espectacle» (així és com se’l designava en el programa de mà). Els músics prenen possessió dels seus seients. Abans d’afinar, es posen uns auriculars i connecten els micròfons als seus instruments (sí, fins i tot els instruments tradicionals són passats pel filtre de l’electrònica). En aquest moment descobrim que, al costat del piano, hi ha un ordinador portàtil que manipula el mateix pianista (aquesta funció, en el programa, és descrita com a «electrònica»).
Com definir o descriure l’estil compositiu de Prokófiev? L’element melòdic era pràcticament inexistent; les obres s’articulaven a partir de motlles que els instrumentistes repetien obsessivament i sobreposaven els uns amb els altres. Als sons electrònics no sabria trobar-los un equivalent natural: potser s’assemblaven, en algunes ocasions, al so de les bombolles de les bosses protectores; o en altres, a les interferències de la ràdio. No ho sabria dir.
Els ritmes electrònics marcats, juntament amb la repetició d’unes mateixes estructures musicals, contribuïen a imprimir sobre les obres un caràcter d’obstinació delirant. Es tractava d’una estètica més aviat fosca i nerviosa (una de les obres executades s’intitulava Dark Lights). Algun dels moments que Prokófiev prengué el micròfon explicà que pretenia parlar de la relació ambivalent que els homes tenim amb la tecnologia: estimem la tecnologia i l’odiem, estimem les pantalles i les odiem… En altres ocasions, parlà d’una motivació política o de denúncia.
Un rerefons d’horror, de tedi de viure, d’avorriment profund, semblava bategar darrere de tots els sons. L’absència de motivacions espirituals era realment asfixiant. Hom se sentia com en un frigorífic industrial on pengen del sostre tot de vedelles tallades en canal. I l’element «disco», on era? Hi era, però no recordava a una discoteca normal, on ballen éssers vivents; més aviat recordava a una pista de ball repleta de cadàvers movent-se maquinalment a l’impuls d’estímuls elèctrics. Una disco a la casa dels horrors.
No crec que això que acabo de dir resulti ofensiu al senyor Prokófiev. Segurament és el que busca, la seva decisió estètica. L’horror no és un defecte de la seva obra, sinó un resultat cercat conscientment. Una forma de denúncia. Sigui com sigui, en aquesta estètica i en aquest món, jo no podria habitar-hi.
