REQUIEM de W.A. Mozart. Anna Prohaska, Marina Viotti, Levy Sakgapane, Nicola Ulivieri. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Giovanni Antonini, director musical. Romeo Castellucci, director d’escena. LICEU. 18 DE FEBRER DE 2025.
Una anciana visiblement deixada mira la televisió des del seu dormitori –tot són desgràcies i més desgràcies–, diposita una piloteta al terra, símbol del pecat original, que en la reinterpretació de Castellucci és la finitud i la fragilitat de l’existència humana, absurdament abocada a la mort i al mal; es fica al llit amb dificultat, s’hi va enfonsant i, finalment, desapareix. Ha mort. Mentre s’esdevé aquesta escena profundament nihilista i desesperant, se sent de fons un himne litúrgic, que parla del sentit de l’absurd pel sacrifici de Crist a la creu, que és l’absurd dels absurds, la mort d’un Déu fet home per alliberar els homes de l’esclavatge del pecat i de la mort; en altres paraules, un absurd que allibera de l’absurd: “Christus factus est pro nobis obediensus que ad mortem, mortem autem crucis” (Crist es feu obedient per a nosaltres fins a la mort, i una mort de creu; Filipencs 2, 8).
El problema, segons el nostre parer, rau en la tensió entre la visió de Castellucci sobre el sentit de la vida humana, que és purament immanent –el Paradís, per al dramaturg italià, resideix exclusivament en la celebració de l’ara i aquí, que s’expressa simbòlicament en la seva posada en escena a través d’algunes danses ancestrals–, i el context litúrgic en el qual s’inscriu el Requiem de Mozart.
El que ara direm pot sonar molt evident, però és urgent recordar-ho: el Requiem de Mozart és un rèquiem; és a dir, una missa que demana pel descans etern dels difunts. I pressuposa dues coses que Castellucci no està disposat a admetre: la immortalitat de l’ànima i el fet que la nostra existència s’ordeni a una felicitat futura, més enllà de la vida present. Per a l’artista italià, la llum perpètua, el descans etern, el sentit últim de l’existència humana, s’han de cercar abans de la mort: “Es tracta d’assumir la paraula «fi» de cara, celebrant-la, es podria dir, a l’altra cara d’una festa, amb una dansa contínua en la qual totes les presències estan cridades a «extingir-se», com flames ardents”. Tot això està molt bé, però és una posa, un artifici del cervell, sense connexió amb la vida real, la vida de l’home concret singular de carn i ossos que no vol morir i no està disposat a conformar-se davant la seva finitud. Vostè, jo i Romeo Castellucci no volem morir-nos mai i aquest anhel està íntimament gravat a les vísceres de la nostra essència actual. La dansa del càntir no és un consol pel nostre anhel d’immortalitat i, si no ho creuen, provin de ballar-la davant d’un moribund. Per més que l’entusiasmi aquest ball, li esquinçarà les entranyes la impossibilitat de poder seguir ballant-lo per sempre.
El Requiem de Mozart no és el producte d’un cervell, sinó d’un home real, de carn i ossos, que sent la imminència del final i no es conforma ni molt menys celebra la pròpia extinció. La posada en escena de Castellucci, ben al contrari, no és humana. És una exhalació del cervell, artificiosa, mancada de realitat, de vida. I, quin interès pot posseir un art no vital?
La dimensió musical de l’“espectacle” –així és com es qualificava al programa de mà– va veure’s perjudicada pels sorolls, les pauses que solament posseïen una justificació plàstica però no musical i els saltirons que es veien forçats a fer els membres del cor. En aquell desgavell visual resultava molt complicat concentrar-se en la partitura mozartiana. L’orquestra, sota la batuta d’Antonini, director especialitzat en el repertori barroc, va optar per uns tempi ràpids, cosa que va impedir prestar atenció als detalls, particularment en els diàlegs entre els instruments, entre els solistes o entre els solistes i l’orquestra; aquesta absència de detalls donà a la interpretació una cert caràcter planer. L’aspecte “romàntic” del Requiem, en aquesta execució, va quedar esmorteït, cosa que resultà particularment manifesta en el “Lacrimosa”. Se’n va oferir una lectura “barroca”. Els solistes, tots ells molt correctes, es van veure d’alguna manera encotillats per aquesta lectura que impedia un desplegament lliure, desfogat, del cant (pensem, per exemple, en el “Tuba mirum”). En resum, estem parlant d’un Requiem en el qual l’anècdota assolí el rol de categoria, i la categoria, el d’anècdota.
